Bé, sí, sortiré de l'armari: he de confessar que per primera vegada, he entès una obra de Shakespeare, si descomptem les múltiples obres contemporànies que es basen en trames plantejades per aquest autor.
Per tant, per una banda tenim un text que, encara que amb un llenguatge una mica artificiós, s'entén bé.
Però és que per altra banda tenim una música espectacular interpretada en directe, la major part de la qual són cançons de Cole Porter.
I tot, ambientat als anys cinquanta. Amb aquell glamour.
Els qui siguin una mica reticents amb Àngel Llàcer i Manu Guix, el millor que poden fer és donar-los un vot de confiança. Poden caure una mica grossos, però la feina que han fet a Molt soroll per no res és impecable i digna de premis i reconeixements de tota mena.
***
Actualització: la reposició de 2016 és igualment brillant. No falla res. Ara, pensat amb més perspectiva, el "supraargument" (si és que es pot dir d'aquesta manera) del rodatge cinematogràfic no té cap ni peus. Al final, és una manera de disfressar un clàssic per fer-lo més digerible, una mica com la tècnica de l'avionet que practiquen les mares amb els seus fills quan no volen menjar verdura.
