Continuo anant al teatre -menys que abans- i veient coses que, o bé ja he vist, o bé són noves però no m'han convençut prou com per parlar-ne aquí.
Per tant, per passar una mica l'estona faré un 1x1 dels musicals o recitals de musicals que he vist (o tornat a veure) des d'aquest estiu.
Josafat: incomprensiblement accidentat. El recital va començar després de mil problemes tècnics amb un dels dos únics micros i amb la desesperació de l'equip artístic per la ineficàcia de l'equip tècnic, cosa que penso que va acabar alterant la concentració de tots plegats, públic inclòs. Va costar immergir-se en el món de Marc Timón.
Cançons per un nou món: modest. Un nou workshop de Vocal Factory al Teatre Gaudí, d'un musical que ja havia vist l'any 2008... al mateix Teatre Gaudí interpretat, entre d'altres, per l'actual responsable d'aquesta escola. Per ser sincer, d'aquest musical només me n'agrada una cançó. Això, suma al fet que no em va acabar de convèncer part del repartiment... per ser exactes, el que no em va acabar de convèncer va ser no saber que hi havia dos repartiments... van fer que sortís del teatre una mica "xof".
Tell me on a Sunday: magistral. Allò que en diuen un "tour de force" de Lu Fabrés. Un d'aquells musicals de petit format, amb una actriu i tres músics, que veuries una vegada i una altra. A destacar el magnífic so aconseguit. Vaig estar a punt de fer-ne una ressenya.
No són maneres de tractar una dona: acoblat. Segona ocasió que en veia la producció sabadellenca, i la primera que ho feia a l'aire lliure (de fet, només es va representar aquesta vegada fora del teatre Sant Vicenç). Dic "acoblat" perquè la tempesta de les hores anteriors va impedir fer les proves de so, que es van haver de fer a corre-cuita a darrera hora, començant tard i deixant sense poder resoldre -per manca de temps i no sé si de recursos a aquella hora de la nit- uns problemes tècnics que gairebé van arruïnar la funció: un micro fregint quan s'encenien uns focus, micros acoblant-se cada dos per tres... tot un festival. Una llàstima, perquè era una petita gran producció digníssima, amb música en directe.
Nit de musicals: fred. És tal com em va deixar aquesta edició. Imagino que és cosa del repertori. Veníem de l'any passat, amb swing a dojo, i aquest any es va seleccionar un repertori més variat, prestant una atenció especial als musicals contemporanis... uns musicals que, excepte algun cas aïllat, em deixen del tot indiferent.
Per si no ens tornem a veure: entremaliat. El seu compositor no és pas sant de la meva devoció. Jo qualificaria el seu estil com subtil, delicat... que per cantar una cançó a cau d'orella va molt bé, però que per un musical, ja no tant. O això em pensava. Perquè resulta que, a més, sap ser juganer i irònic, qualitats que, combinades, poden donar un molt bon resultat. Aquest va ser un cas de manual de musical que per poc em perdo per algun tipus de prejudici.
Grease: previsible. Una nova producció de Manresa Teatre Musical, però d'una obra tan comercial que, des del meu punt de vista, està cremada des del primer compàs fins a l'últim. Però, com sempre, hi posen un gran esforç i dedicació, cosa que s'ha de valorar.
Autónomos el musical: punyeterament divertit. El típic musical del que penses que serà un allau de tòpics i acudits suats, però no. De la simplicitat i manca de recursos en fa virtut, trenca la quarta paret, i juga constantment amb el llenguatge teatral. L'únic que canviaria és l'speech final en el que els actors suggereixen (perdó, exigeixen) al públic que en parli bé. Feia temps que no veia a cap espectacle recórrer a aquest sistema. Fent això crec que només s'aconsegueix crear rebuig.
Oh my god, Barcelona!: deliciós. Quarta vegada que veig aquest espectacle, i quarta vegada que repetiria. M'encanten les operetes. En aquesta ocasió estava programada al teatre de Celrà, una sala amb una visibilitat, comoditat i acústica esplèndides (i una programació) que alguns ja voldríem per ciutats molt més grans, com Olot. Ara bé, de les 179 butaques només se'n van omplir 30. Ben trist. i matèria d'estudi, ja que Girona és a només 10 minuts.
Tenors: dispers. Seria una mena de recital d'òpera, musicals i sarsuela barrejat amb gags. Amb molt bones veus (excel·lents, superbes), un humor que al principi li costa horrors arrencar... però sense gaire res més.
I la resta de musicals, què? Doncs ja els he vist i no em crida l'atenció tornar-los a veure, o bé directament no em criden l'atenció. Si no hi ha cap sorpresa de darrera hora, crec que del proper musical que caldrà parlar, i a fons, serà de les dues produccions de Joseph i l'increïble abric en Technicolor que es representaran, una a La Lírica de Sant Andreu, i l'altra al Teatre del Sol.
