La de la Sala Poblenou és notable. No hi busqueu una gran escenografia, unes grans coreografies o una orquestra completa. El que sí que hi ha són 55 persones dalt de l'escenari cantant a un nivell excel·lent. I això costa de veure.
De fet, cal diferenciar entre els protagonistes -els habituals en aquesta opereta- i el cor de 44 persones que reforça vocalment les cançons. Bé, encara hi hauríem d'afegir dues ballarines, que fan un número de ball -excessivament expressiu, des del meu punt de vista- durant part de l'obertura.
Mentre que els protagonistes tenen un nivell molt notable pel que fa a interpretació i cant -a destacar Josep A. Conesa en el paper de Ko Ko, Marta Aldea en el paper de Yum-Yum i, molt especialment, un enorme Gabi Roca en el paper de Poo-Bah, al que només li faltaria obrir una mica més els ulls-, el cor em grinyola. Sembla com si no s'hagués determinat quin és el seu paper a nivell actoral, ja que mentre que alguns dels seus components es limiten a cantar sense adoptar cap tipus d'acting (des del meu punt de vista, la millor opció de totes, ja que els japonesos no són pas precisament expressius, i aparentment el nivell interpretatiu dels membres del cor és força desigual), d'altres, segurament que amb la millor voluntat del món, es mouen, fan gestos, es dirigeixen mirades... i distreuen l'atenció.
Ara bé, matisos a banda, a nivell coral aquest és el millor Mikado que he pogut veure / sentir mai. M'intriga, però, saber per què han optat per la primera traducció de Dagoll Dagom, i no per la segona. Aquest és un tema que hauríem de resoldre: o l'una, o l'altra. Però tan aviat et trobes companyies que opten per la primera, com d'altres que escullen la segona, que pel meu gust és la millor.
I també m'intriga saber per què han optat per una orquestra tan mínima. Potser no hauria estat necessari tenir 44 persones al cor, i en canvi posar-hi algun músic més, en la línia de l'orquestració de Dagoll Dagom. Sinó, tot plegat sona una mica massa buit i sintètic.
Cal destacar que aquesta producció de la Sala Poblenou incorpora una peça "nova" -la que es canta quan es descriu com ha estat la mort de Nanki-Poo- que no s'ha pogut sentir cap de les dues vegades que Dagoll Dagom ha muntat aquesta opereta, i que fins ara tampoc havia sentit mai a cap versió no-professional.
Dit això, he de destacar la mala educació (i la barra) de les senyores de la tercera edat que tenia prop de la meva butaca, que, sense cap tipus de pudor, i malgrat la meva desaprovació manifesta, anaven comentant en veu alta qui era cada actor, talment com si estiguessin mirant el serial al menjador de casa seva.
Jo no sé què s'hi pot fer, però que les sales fessin una llista d'espectadors incívics i no deixar-los entrar mai més a les sales, podria ser un bon començament, però això deuria topar amb la llei de protecció de dades. Sinó, una solució més fàcil seria adoptar la política de Ryanair amb les reserves de grups: escampar-los pel pati de butaques, i en files ben allunyades. D'aquesta manera no podrien anar comentant la jugada. De fet, quin sentit té que les parelles o grups d'amics seguin junts, sinó és per xerrar? Cap.
