El nou Victòria

D'ençà del canvi de propietat del Teatre Victòria, encara no hi havia tornat a entrar, ja que fins ara, per una raó per una altra -bàsicament per la pandèmia- només s'hi fa fet màgia. Màgia i més màgia. El petit problema és que, a mi, la màgia no em diu res en general, i el Mago Pop encara em diu menys en particular.

Al teatre li han fet un rentat de cara, que potser ja ho necessitava una mica, però també ha perdut aquella calidesa que tenia a la zona del vestíbul, espai que ha passat a estar pintat de blanc nuclear, el pati de butaques de color negre, la caixa escènica de gris, generant tot plegat una mena de cubicle fred i impersonal, no sé si per anar de conjunt amb la personalitat de.. Bé, és igual.

Si una cosa vaig trobar particularment fora de lloc va ser l'uniforme del personal de sala: americana negra, camisa blanca, corbata negra prima i curta... Un uniforme que podria tenir un cert sentit estètic durant les representacions de màgia del propietari del teatre, però que fer-lo portar durant les representacions d'un musical com Billy Elliot, amb una estètica just a les antípodes d'aquesta, desentona més que combinar ratlles amb quadres.

En el seu moment es va dir que la nova propietat d'aquest teatre hi portaria musicals, i ha resultat ser veritat, heus aquí el primer. Però ens els ha portat en castellà (de fet, com l'últim de l'antiga propietat), cosa que no entenc ni comparteixo, però tampoc es poden demanar peres a l'om (a les productores de Madrid). Bé, ni a l'om ni a la perera, perquè la productora de la competència, instal·lada al Tívoli, tot i ser absolutament "nostrada", i amb responsables que havien ocupat càrrecs a la Generalitat, ja fa anys que malauradament es decanta per aquesta llengua. En fi, tot plegat molt patètic.

Mireu, en castellà, els musicals no em toquen la patata. Ja s'hi poden esforçar, que no m'emocionen igual.

Lògicament, quan en vaig a veure teatre musical a París o a Londres tinc el mateix problema, però en aquests casos és absolutament natural tenir-lo. Però aquí, que aquests grans musicals es facin en castellà, francament és absurd, lamentable i una desconsideració a una gran part del seu públic potencial.

Per sort, si es vol veure teatre musical en català, encara se'n pot veure, i molt, dins i fora de Barcelona. Ara bé, sembla que li costarà tornar als grans teatres privats, on les productores en comptes d'espectadors, sembla que l'únic que vegin siguin els números del compte d'explotació. I s'ha de mirar una mica tot plegat en conjunt, senyors.

Es podreix alguna cosa (Col·legi Viaró, 2021)

Un bon exercici per anar trobant novetats imprevistes és repassar, de tant en tant, els webs de venda d'entrades. De tots, el que acostuma a tenir més oferta, i més variada, és Entrapolis. Fa poc, repassant què hi havia a la venda, em vaig topar amb "Es podreix alguna cosa" ("Something Rotten!"), un musical que em produïa curiositat, i que encara no havia vist mai.

Si a això hi sumem el morbo d'anar-lo a veure a dins d'una escola de l'Opus, que seria l'últim lloc on portaria els meus fills -si mai en tingués-, va fer que no m'ho pensés dues vegades.

Tot i que per poc no trobo l'entrada (aquella finca sembla la de Flacon Crest), finalment vaig trobar l'auditori i ser espectador d'un circ de dues pistes: una, la de l'escenari, amb els actors interpretant l'obra; i l'altra, la de la platea, amb un públic d'una altra galàxia social.

En tot cas, el musical en si és molt entretingut. Només n'hava sentit a parlar, i no en tenia gairebé cap referència, com tampoc tenia cap referència del grup que l'interpretava, l'associació Innovart Scennic.

Dirigit per Oleguer Alguersuari, nom que sonarà a qualsevol persona que hagi passat pel Teatre del Sol, l'únic que es podria retreure d'aquest muntatge serien dues coses. La primera, que fos un muntatge bilingüe, de manera completament innecessària (amb tot, no em va sorprendre en absolut que això fos així en un lloc com aquell, de fet em feia por que que no hi hauria cap dona damunt de l'escenari, però no va ser així, de fet el propi musical toca una mica aquest tema i el deixa com a anacrònic, cosa que també em va sorprendre -positivament- de sentir en un lloc com aquell). La segona cosa és que l'escenografia era força migrada, però pel que vaig veure això era més per les limitacions del propi escenari que res més.

En resum: perdeu el temps mirant webs de venda d'entrades, ja que no només podreu descobrir nous musicals, sinó també podreu immiscuir-vos en llocs on mai de la vida s'us hauria passat pel cap de posar-hi els peus.

View this post on Instagram

A post shared by SCENNIC (@scennic_)

Què podem esperar de la temporada 2021-2022

Aquesta temporada 2021-2022 comença amb notícies tristes, les del possible tancament del Teatre del Sol, de Sabadell, un dels teatres que més m'aprecio per les bones estones que hi he passat, i la del fet que "Golfus de Roma" es representarà aquesta temporada a Madrid i no a Barcelona -on l'oferta de musicals de Focus (per cert, Onyric encara existeix?) serpa migrada i poc atractiva (pel meu gust)-.

Més enllà d'això, aquest setembre s'ha pogut veure un "Germans de Sang" molt digne, representat per La Lírica de Sant Andreu, i properament estrenaran "La violinista damunt la teulada", un dels musicals que tinc a la llista de pendents de veure, ja que o encara no sha muntat mai per aquí, o s'ha representat molt poques vegades (això que els papers escrits per a un gènere els interpreti algú de l'altre gènere espero que sigui una moda passatjera com les muscleres, el "fachaleco" o el reggeton).

També s'ha estrenat, en castellà, "Cantando bajo la lluvia", al Tívoli. L'elecció idiomàtica, lamentable, per venir d'on ve. Tota la resta, impecable, en un musical preciós que, malgrat la llengua, cal veure. A destacar el prodigi de la microfonia submergible de l'escena mítica de la pluja (i fins a cert punt sobrevalorada), francament ben resolta sense la necessitat d'haver d'amagar el micròfon i la petaca a sota del barret, com es va poder veure a la darrera producció a París.

"Es podreix alguna cosa!", a l'Auditori Col·legi Viaró, "Billy Elliot", al Victòria, "Lizzie", a l'Estruch, i "Adéu, Arturo!", al Coliseum, seran alguns dels altres musicals que es podran veure aquesta temporada. I, que jo sàpiga, de musicals dels que més o menys em poden fer el pes, la llista s'acaba aquí, perquè la resta de musicals o els trobo massa intrascendents, massa familiars, ja els he vist (o una combinació d'aquests factors).

Mentrestant, no se'n sap res de "Matilda", que en teoria està previst que s'estreni a Madrid no se sap quan, ni de "Big Fish", que encara apareix al web d'Onyric, pàgina que sospito que ja ningú deu recordar la contrasenya per actualitzar-la.

Alguna cosa estranya va passar camí del fòrum

Tot i que ja fa uns quants dies que Golfus de Roma es va estrenar a Festival de Mèrida, no puc deixar de pensar en en el material gràfic i audiovisual que s'ha pogut veure fins ara. Espero i desitjo que sigui una falsa impressió, i que quan vegi l'espectacle en directe la meva opinió canviï, però no em puc estar de comentar un parell de coses.

Si hi ha un musical clàssic, divertit i en el que no paren de passar coses, aquest és Golfus de Roma. En el meu cas, a banda de la pel·lícula, n'he vist muntatges a Madrid (Veranos de la Villa, 2014), i al Ciervo Teatre de Sabadell (2015), muntats a l'estil "tradicional", és a dir, amb l'escenografia i el vestuari "tradicionals". De romans, vaja.

La versió que s'ha estrenat a Mèrida, i que a partir del setembre es podrà veure al Teatro de La Latina de Madrid (i espero que properament també a Barcelona), té una cosa que no em quadra: l'estètica del cartell respecte l'estètica de l'espectacte (passarem per alt la menció des del meu punt de vista exagerada al nom del protagonista):

 

 

Encara estic pensant què té a veure el cartell amb l'estètica de l'espectacle. De moment no hi he trobat cap relació.

L'estètica d'aquesta producció, tirant a retro i amb un punt decadent, trobo que és atrevida, molt atrevida. Tant, que no sé si s'aguanta. Espero poder-ho desmentir veient l'espectacle en directe*.

*Confirmat: l'ambientació està molt treballada, i és digna de premi, però no em quadra amb un musical com aquest. La paradoxa és que aquesta versió té coses que m'agraden i em desagraden al mateix temps. Per exemple, la interacció dels músics com a personatges de l'obra és una cosa que sempre m'ha atret, però en aquest cas discrepo que interpretin el paper de cortesanes.

L'altra cosa que em va sobtar, quan vaig veure el vídeo de "Si es cómico, mejor", és certa referència a certa plaga del llenguatge actual, del tot innecessària*.

*Bones notícies: s'ha polit el gag.

En fi, una gran producció, de les que se'n veuen poques, però que em té amb l'ai al cor. Crec que em costarà "comprar" que la història ja no va de romans, sinó de pallassos tristos i clowns diversos. Entenc que els directors tinguin la inquietud de fer coses diferents, d'innovar... però potser de vegades, hi ha idees que no són les més reeixides*. I consti que no és coulrofòbia.

*En definitiva, després de veure'l puc confirmar que l'espectacle té una factura impecable i que el treball tècnic i artístic és simplement perfecte, i que ara sí, sense por d'equivocar-me, puc dir que la versió que se n'ha fet, ambientada en un circ, em grinyola. Calia?

 

El Sol sembla que es pon

Fa unes setmanes saltava la notícia que el Teatre del Sol quedava precintat per deficiències estructurals de l'edifici. Només uns pocs dies abans encara hi havia anat a veure "Tot esperant en Wil", d'Egos Teatre.

Des d'aleshores, han aparegut algunes informacions, en les que es diu que al setembre o a l'octubre els gestors decidiran si continuen o tanquen per sempre. Tot sembla apuntar al fet que cal dur-hi a terme unes obres d'envergadura, però sicerament no ha trascendit massa detalls dels motius exactes que fan que el futur pinti així de negre. Problemes amb la propietat? Obstacles polítics? Manca de relleu generacional? En fi, tot pot ser.

Que tanqui un teatre, sigui pels motius que sigui, sempre és una mala notícia, però que tanqui un dels teus teatres favorits, és una autèntica merda.

El Teatre del Sol és el segon teatre de Catalunya que programa més musicals dels que m'agraden, només després del Teatre Gaudí.

Hi he vist Joseph i l'increïble abric en Technicolor (vàries vegades entre 2007 i 2008), Fuita (2008), T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré (2009), Set núvies per a set germans (2011), In the heights (2012), Fama (2013), Els Miserables (2014), Els Pirates del Sol (2014), Castle School (2016), Joseph i l'increïble abric en Technicolor (2017 i 2018), Quedem? (2019), Quedem -si ens deixen- (2021) i Tot esperant en Will (2021).

També és cert que després del Joseph i l'increïble abric en Technicolor de 2017, el teatre no havia engegat cap altre musical de producció pròpia (obres de text sí, alguna, però crec que no arrosseguen tant de públic).

El 2020 i 2021 la pandèmia ja devia afectar prou, i ara els problemes estructurals.

Em sento ben bé com aquelles generacions que es lamentaven per què teatres mítics tancaven. Doncs igual. Perquè, tot i que no hi ha res oficial, ho veig molt negre.

Espero que hi hagi alguna solució, i que si ha de tancar, sigui només de manera temporal mentre -qui sigui- executa i paga les reformes que hi cal fer.

Cegada de Amor (Cinema Prado, 2021)

Entre 1994 a 1998 no vaig ser entre el milió d'espectadors que van veure Cegada de Amor, quan La Cubana va representar aquest "espectacle tridimensional", primer al Teatre Tívoli de Barcelona, i després arreu de l'estat.

A diferència d'altres espectacles que un es pot perdre i no passa gaire res, perquè saps que tard o d'hora alguna altra companyia el tornarà a representar, haver-se perdut Cegada de Amor és un pecat que em costarà de perdonar als meus pares. I és que intentar tornar a muntar Cegada de Amor seria una empresa titànica, fora de l'abast de pràcticament qualsevol companyia. Qui hagi vist l'espectacle, sabrà per què és així.

El cas és que, en el marc dels actes de celebració del 41è aniversari de La Cubana, la companyia ha organitzat un seguit d'activitats a Sitges que són ben bé com una mena de festa major teatrera.

En primer lloc, l'exposició al palau de Maricel, una cosa mai vista. Colorista, abigarrada, i a base de "cutrelux" (m'encanta, la paraula). Un repàs exhaustiu per la història de la companyia, dels seus espectacles i de la seva gent. S'ha de veure sí o sí.

L'altre gran esdeveniment que s'organitza aquest estiu a Sitges són les projeccions dels espectacles de la companyia, uns al cinema Retiro, i uns altres al cinema Prado. És en aquesta darrera sala on, dimarts passat, s'hi va projectar Cegada de Amor.

Quina necessitat hi havia d'anar fins a Sitges per veure un espectacle que han emès diversos cops per televisió, i que he vist desenes de vegades a l'ordinador? Doncs la necessitat de fer un triple salt mortal veient-lo.

És un espectacle mig pel·lícula, mig obra de teatre, enregsitrat per televisió -amb un muntatge que va més enllà del que passava a la platea del teatre-, i que a Sitges va ser emès en un cinema que, si més no un cop l'any, acull unes representacions dels Pastorets. Tot plegat generava un efecte de bucle bastant curiós.

 

 

He de confessar que m'hauria encantat que a l'entrada uns acomodadors repartissin les ulleres 3D. Però en fi, tampoc es pot demanar gaire res més a una projecció que era gratuïta. 

Si abans ja en tenia dubtes, després d'haver-la vist, encara tinc menys clar si el teatre és veritat, el cine és mentida, o si el cine és veritat i el teatre és mentida.