dijous, 15 de juliol del 2021

Cegada de Amor (Cinema Prado, 2021)

Entre 1994 a 1998 no vaig ser entre el milió d'espectadors que van veure Cegada de Amor, quan La Cubana va representar aquest "espectacle tridimensional", primer al Teatre Tívoli de Barcelona, i després arreu de l'estat.

A diferència d'altres espectacles que un es pot perdre i no passa gaire res, perquè saps que tard o d'hora alguna altra companyia el tornarà a representar, haver-se perdut Cegada de Amor és un pecat que em costarà de perdonar als meus pares. I és que intentar tornar a muntar Cegada de Amor seria una empresa titànica, fora de l'abast de pràcticament qualsevol companyia. Qui hagi vist l'espectacle, sabrà per què és així.

El cas és que, en el marc dels actes de celebració del 41è aniversari de La Cubana, la companyia ha organitzat un seguit d'activitats a Sitges que són ben bé com una mena de festa major teatrera.

En primer lloc, l'exposició al palau de Maricel, una cosa mai vista. Colorista, abigarrada, i a base de "cutrelux" (m'encanta, la paraula). Un repàs exhaustiu per la història de la companyia, dels seus espectacles i de la seva gent. S'ha de veure sí o sí.

L'altre gran esdeveniment que s'organitza aquest estiu a Sitges són les projeccions dels espectacles de la companyia, uns al cinema Retiro, i uns altres al cinema Prado. És en aquesta darrera sala on, dimarts passat, s'hi va projectar Cegada de Amor.

Quina necessitat hi havia d'anar fins a Sitges per veure un espectacle que han emès diversos cops per televisió, i que he vist desenes de vegades a l'ordinador? Doncs la necessitat de fer un triple salt mortal veient-lo.

És un espectacle mig pel·lícula, mig obra de teatre, enregsitrat per televisió -amb un muntatge que va més enllà del que passava a la platea del teatre-, i que a Sitges va ser emès en un cinema que, si més no un cop l'any, acull unes representacions dels Pastorets. Tot plegat generava un efecte de bucle bastant curiós.

 
 
He de confessar que m'hauria encantat que a l'entrada uns acomodadors repartissin les ulleres 3D. Però en fi, tampoc es pot demanar gaire res més a una projecció que era gratuïta. 

Si abans ja en tenia dubtes, després d'haver-la vist, encara tinc menys clar si el teatre és veritat, el cine és mentida, o si el cine és veritat i el teatre és mentida.