D'ençà del canvi de propietat del Teatre Victòria, encara no hi havia tornat a entrar, ja que fins ara, per una raó per una altra -bàsicament per la pandèmia- només s'hi fa fet màgia. Màgia i més màgia. El petit problema és que, a mi, la màgia no em diu res en general, i el Mago Pop encara em diu menys en particular.
Al teatre li han fet un rentat de cara, que potser ja ho necessitava una mica, però també ha perdut aquella calidesa que tenia a la zona del vestíbul, espai que ha passat a estar pintat de blanc nuclear, el pati de butaques de color negre, la caixa escènica de gris, generant tot plegat una mena de cubicle fred i impersonal, no sé si per anar de conjunt amb la personalitat de.. Bé, és igual.
Si una cosa vaig trobar particularment fora de lloc va ser l'uniforme del personal de sala: americana negra, camisa blanca, corbata negra prima i curta... Un uniforme que podria tenir un cert sentit estètic durant les representacions de màgia del propietari del teatre, però que fer-lo portar durant les representacions d'un musical com Billy Elliot, amb una estètica just a les antípodes d'aquesta, desentona més que combinar ratlles amb quadres.
En el seu moment es va dir que la nova propietat d'aquest teatre hi portaria musicals, i ha resultat ser veritat, heus aquí el primer. Però ens els ha portat en castellà (de fet, com l'últim de l'antiga propietat), cosa que no entenc ni comparteixo, però tampoc es poden demanar peres a l'om (a les productores de Madrid). Bé, ni a l'om ni a la perera, perquè la productora de la competència, instal·lada al Tívoli, tot i ser absolutament "nostrada", i amb responsables que havien ocupat càrrecs a la Generalitat, ja fa anys que malauradament es decanta per aquesta llengua. En fi, tot plegat molt patètic.
Mireu, en castellà, els musicals no em toquen la patata. Ja s'hi poden esforçar, que no m'emocionen igual.
Lògicament, quan en vaig a veure teatre musical a París o a Londres tinc el mateix problema, però en aquests casos és absolutament natural tenir-lo. Però aquí, que aquests grans musicals es facin en castellà, francament és absurd, lamentable i una desconsideració a una gran part del seu públic potencial.
Per sort, si es vol veure teatre musical en català, encara se'n pot veure, i molt, dins i fora de Barcelona. Ara bé, sembla que li costarà tornar als grans teatres privats, on les productores en comptes d'espectadors, sembla que l'únic que vegin siguin els números del compte d'explotació. I s'ha de mirar una mica tot plegat en conjunt, senyors.
