Holiday Inn (Institute of the Arts Barcelona, 2022)

L'any passat, toto tafanejant les eines de venda d'entrades, vaig trobar per casualitat entrades per a "Ordinary Days", és a dir, "Dies normals"... en anglès, i a Sitges, a una mena d'institut on es fa immersió en anglès, i on vist que gairebé cap alumne té cognoms catalans, tot faria indicar que el seu target no és precisament la població autòctona, sinó bàsicament els fills d'expatriats laborals.

Més enllà de la idoneïtat o no d'aquesta proposta educativa -no em vull ni imaginar el nivell de català que deuen tenir els seus alumnes-, el que sí que és cert és que, a nivell de teatre musical, hi ha nivell. I molt!

Si l'any passat hi vaig veure una obra d'una envergadura mitjana/petita, aquest any hi han representat "Holiday Inn". Vaig quedar parat, quan vaig veure el títol. No me'n sabia avenir: un musical dels grossos!

Amb tota sinceritat, no l'havia vist mai sencer, ni quan durant la pandèmia van penjar la producció original a Youtube vaig tenir la paciència d'acabar-lo. No m'entrava. Però les perspectives d'avorrir-me un dia sencer a casa em van fer decidir d'anar a veure'l en directe, exprement una mica més l'Abonament Recurrent, un dels grans invents dels últims temps.

 I, caram, quina sorpresa més agradable! Vuit músics dirigits per Adrià Aguilera, claqué, coreografies prou complicades, un bon nivell de cant i d'interpretació, bona llum i bon so -amb microfonia professional-... Un preu més que raonable (10€), i un horari boiníssim per a les representacions, a dos quarts de tres de la tarda.

Tot, perfecte. Bé, en anglès, però no fa pas falta tenir un gran coneixement d'aquesta llengua per entendre l'argument. La pena és que em vaig perdre alguns (bastants) diàlegs. En fi, coses d'haver fet francès fins a 8è d'EGB i haver hagut de fer el possible, després (massa tard), per intentar dominar bé aquesta altra llengua.

Vist que s'atreveien amb musicals prou complicats, seria tant feliç que algun cop muntessin "Crazy for You"... Perquè, ara mateix, si hi ha algú a Catalunya amb la capacitat de muntar "Crazy for You", són ells.

 

Matilda (Teatro Nuevo Alcalá, 2022)

Hi ha molts pocs musicals que m'emocionin, i Matilda n'és un. I això que mai n'he llegit el llibre (l'autor el va escriure quan jo tenia 8 o 9 anys, i aquí entre que s'en devia publicar la traducció i tot plegat, ja em devia enganxar una mica massa gran -o això o ningú me'l va fer o proposar llegir, que també podria ser-).

I la sort -el privilegi, diria- és que ara tenim aquest musical immens a un cop de tren, al teatre Nuevo Apolo de Madrid, a mitja horeta a peu de l'estació d'Atocha, de manera que si no t'agrada la ciutat, com és el cas, tens la sort que la veus relativament poc. Bàsicamen el Retiro, però t'imagines que és la Ciutadella i el trajecte es fa més suportable.

Muntar un espectacle d'aquesta envergadura, amb SET repartiments infantils pràcticament complets ha de ser una feina titànica.

Total, que em feia il·lusió tornar-lo a veure per gaudir-lo una mica més, aprofitant el fet que aquest cop es representa en una llengua que -per aquelles coses de la vida- comprenc una mica més que l'anglès.

I m'ha sorprès. Esperava trobar-m'hi una rèplica de la producció original, i no. La posada en escena no hi té res a veure. Per començar, la decoració del teatre i l'escenografia (va tot lligat) són completament diferents, amb un punt potser més infantil aquí, amb una mena de llibres que tant aviat fan d'una mena de biombo, com es converteixen en "sets" on hi passen escenes. O la gàbia enorme que puja des del fossat, en comptes de la reixa de la producció londinenca.

Una altra de les diferències curioses és la nacionalitat dels dolents. Mentre que a Londres eren russos, a Madrid com per art de màgia han passat a ser albanokosovars. Estic encuriosit per aquest canvi. Potser la situació geopolítica hi té alguna cosa a veure. I la màgia. I parlant de màgia, m'ha semblat que la producció de Madrid té més efectes màgics que l'original on, que recordi, només n'hi havia un parell.

La música, lògicament (només faltaria!), la mateixa, l'original, de Tim Minchin, intepretada per una petita orquestra en directe (llàstima que quasi no se la veu, entaforada al fossat). Però se la sent de meravella.

A la meva funció el paper de Matilda el va interpretar Julieta Cruz (adorable), el de Bruce Manuel González (meh....), el d'Amanda Sofía Jerez (extraordinària), el d'Alice Lara Pierozzi, el de senyorata Trunchbull Daniel Orgaz (la ruïna del dia: el propi Oriol Burés em va fer notar que no era ell molt ben caracteritzat, sinó un alternant), el de Honey Allende Blanco (dolcíssima, però el "flequillo" de la perruca rossa no li acabava de dissimular les seves celles negres), el del senyor Wormwood Héctor Carballo (quin crac! -interpretant el paper amb menys slapstick que el de Londres-) i el de senyora Wormwood Pepa Lucas (un huracà fe força 9 fet persona).

El "meh..." és pel seu accent. De la mateixa manera que em grinyola veure un musical en català i sentir algú que el parla amb un accent molt marcat (d'on sigui), sense que vingui a tomb, també em grinyola que en un musical en castellà algú tingui un accent molt marcat d'una altra banda. I, potser m'equivoco, però tinc la impressió que potser el repartiment s'ha obert una mica a altres accents, diguem-ho d'aquesta manera, per captar un públic que potser en una societat com la madrilenya és el que es queda a casa cuidant la canalla dels pares que van a veure musicals.

El final... ai, el final... de llagrimeta. En aquest cas la Matilda i la senyoreta Honey no fan la roda (era preciós!), sinó que la Matilda puja a l'esquena de la senyoreta Honey. Potser és més evident que vol dir "jo vinc amb tu", però no té aquella màgia que tenia aquella petita acrobàcia, que de fet, metafòricament tampoc volia dir gaire res però era intensament emotiva.

La dama de (des)honor (El Centre de Gràcia, 2022)

Ja fa uns molts anys havia anat, un parell de vegades, al Centre de Gràcia a veure-hi teatre. Cap d'aquelles vegades el resultat m'havia entusiasmat, de manera que tenia un record més aviat... tebi, del que es podia veure en aquet espai.

El fet de trobar "La dama de (des)honor" anunciat a batecs.cat i a Entrapolis em va fer pensar que potser el nivell hauria pujat. Només calia veure el disseny del cartell com per començar a sospitar que allà s'hi estava preprant alguna cosa molt cuidada.

Jo d'aquest musical només en tenia algunes escasses referències d'algun clip que havia vist a Youtube tot buscant papers que havia interpretat la Sutton Foster. Escasses referències que m'havien cridat prou l'atenció.

Per tant, si es feia a Barcelona i en català, s'havia d'anar a veure sí o sí, encara que només fos per pura curiositat, per veure si m'hi trobaria un espectacle muntat amb més bona voluntat que res més, o alguna cosa amb una mica de nivell. Doncs hi he anat, dos cops, i puc afirmar que si el repartiment B és bo, el repartiment A, amb en Víctor Clotet com a protagonista-narrador, és es-pec-ta-cu-lar.

Encara no tinc clar si és un musical, una comèdia amb un musical a dins, o ben bé què carai és. Però és que és igual. El que tinc clar és que "La dama de (des)honor" és un espectacle on si el paper dels intèrprets del pressumpte musical és, lògicament, important (i aquí el nivell és generalment bo), el paper del narrador és CRUCIAL, és la clau de tot plegat; ha de connectar amb el públic des del minut 1 i, si ho fa bé, se'l posa a la butxaca i en pot fer el-que-vulgui. Per aconseguir això es necessita molt d'ofici, un gran domini del ritme, de la interpretació i tenir una gran capacitat d'improvisació. I, com a mínim a un dels dos repartiments, això es compleix i es produeix la màgia.

A més, l'escenografia està ben resolta, hi ha una banda de set músics en directe que interpreta una partitura deliciosa (amb instruments de percussió que em "pirren", com el vibràfon, el xilòfon...), i la microfonia normalment no falla (aquí he de dir que només he tingut sort un dels dos dies), de manera que el resultat no són dues hores (repartiment B), sinó dues hores i quart (repartiment A) d'espectacle de primer nivell.

Tot i la traballadíssima imatge gràfica de l'espectacle, els únics vídeos promocionals que he sabut trobar no fan cap mena de justícia a l'espectacle, i això em fa molta ràbia. Amb un bon clip promocional, ho petaria molt fort.

View this post on Instagram

A post shared by Grup de Teatre “El Centre” (@teatre_elcentre)

A Sondheim Night Music (Teatre Grec, 2022)

Com sempre que puc, on hi ha una orquestra de 40 músics i una colla de cantants interpretant peces de musicals, que allà hi sóc.

Aquesta vegada, per veure un concert amb una mostra extensíssima del repertori de Stephen Sondheim, la majoria del qual he d'admetre que no em sonava de res, cosa que deu demostrar una certa falta d'inquietud per la meva banda per descobrir tot el que va composar aquest bon home al llarg de la seva vida més enllà dels musicals més coneguts o els que s'han pogut veure a Barcelona.

Pel poc temps d'assajos que han tingut, el resultat ha estat realment satisfactori. Bon so, il·luminació força correcta, grans veus (quin "portento" d'actriu està feta, la Lidia Fayrén! i en Pitu Manubens també déu n'hi do, quin tro de veu que té!)... Potser la de la Roser Batalla no estava al seu millor moment, però aquesta dona és una institució com a actriu i adaptadora, i HAVIA  de formar part del repartiment d'aquest espectacle.

Un parell de cançons de Boscos Endins es van cantar amb una adaptació al català diferent de l'original de Joan Vives (que per cert, era entre el públic) probablement per alguna qüestió de royalties.... Va ser una pena, perquè com sempre passa tens la lletra al cervell, i t'adones que no la pots seguir mentalment perquè és diferent.

Aquest concert m'ha fet descobrir una peça, "Dos dies a la finca", del musical "A Litte Night Music", tot i que més aviat potser hauria de dir redescobrir, perquè l'any 2021 algú de la meva família, no recordo qui, em va regalar el CD de la producció barcelonina d'aquest musical. Recordo que llavors vaig posar el CD, en vaig sentir tres o quatre peces, les vaig trobar  estrambòtiques des d'aleshores que el CD ha criat pols a la lleixa. Fins avui, que l'he ripejat per poder tornar a sentir aquesta meravella de cançó. D'aquest musical he d'admetre que tot i que "Send in the clowns" se'm fa carregosa per la quantitat de vegades que l'he arribat a sentir al llarg de la meva vida, interpretada per en Frank Capdet em va entrar prou bé.

El global és més que positiu i compensa amb escreix la calor sufocant que feia i una parella gran molt maleducada que em va tocar de "veïna" de butaca, que es va passar els primers minuts xerrant, tossint i fent fotos fins que el senyor gairebé em pega després de demanar-li que per favor parés de fer fotos i de mirar el mòbil.

 

Company (Teatre Apolo, 2022)

Ja que no vaig poder veure la producció en català de 1996, m'he escapat a veure Company al Teatre Apolo, on hi estarà poques setmanes, moltes menys que no pas ha estat a Màlaga, cosa que no acabo d'entendre, com tampoc que s'hagi programat en un dels moments de l'any en els que la gent va menys a teatre.

Si ens centrem en el musical en si, amb tota franquesa, i a risc de cometre una heretgia, he de confessar que a estones els diàlegs se'm fan avorrits, sobretot els d'una bona part del segon acte.

Amb tot, el musical té sis temassos absolutament memorables. La majoria, excepte un, al primer acte. Només per poder-los sentir i veure'ls interpretar val la pena comprar l'entrada. En total, mitja hora de música GLORIOSA d'un total de dues hores i mitja d'espectacle.

La posada en escena, amb uns giratoris que entren molt en funcionament durant el primer acte, és fabulosa. Els actors, sensacionalíssims, especialment l'Anna Moliner i la Lidia Fayrén. També he de confessar que en Roger Berruezo, que interpreta el paper de Bobby, tot i que canta bé, mai m'ha semblat un actor gaire expressiu, però aquest paper li va com anell al dit.

La producció que es pot veure a Barcelona és de primeríssim nivell. Els 50 euros de l'entrada poden semblar relativament cars, però si t'entreténs a calcular quantes persones hi ha al darrere d'aquest espectacle veus que difícilment l'entrada podria ser d'un import gaire inferior.