Hi ha molts pocs musicals que m'emocionin, i Matilda n'és un. I això que mai n'he llegit el llibre (l'autor el va escriure quan jo tenia 8 o 9 anys, i aquí entre que s'en devia publicar la traducció i tot plegat, ja em devia enganxar una mica massa gran -o això o ningú me'l va fer o proposar llegir, que també podria ser-).I la sort -el privilegi, diria- és que ara tenim aquest musical immens a un cop de tren, al teatre Nuevo Apolo de Madrid, a mitja horeta a peu de l'estació d'Atocha, de manera que si no t'agrada la ciutat, com és el cas, tens la sort que la veus relativament poc. Bàsicamen el Retiro, però t'imagines que és la Ciutadella i el trajecte es fa més suportable.
Muntar un espectacle d'aquesta envergadura, amb SET repartiments infantils pràcticament complets ha de ser una feina titànica.
Total, que em feia il·lusió tornar-lo a veure per gaudir-lo una mica més, aprofitant el fet que aquest cop es representa en una llengua que -per aquelles coses de la vida- comprenc una mica més que l'anglès.
I m'ha sorprès. Esperava trobar-m'hi una rèplica de la producció original, i no. La posada en escena no hi té res a veure. Per començar, la decoració del teatre i l'escenografia (va tot lligat) són completament diferents, amb un punt potser més infantil aquí, amb una mena de llibres que tant aviat fan d'una mena de biombo, com es converteixen en "sets" on hi passen escenes. O la gàbia enorme que puja des del fossat, en comptes de la reixa de la producció londinenca.
Una altra de les diferències curioses és la nacionalitat dels dolents. Mentre que a Londres eren russos, a Madrid com per art de màgia han passat a ser albanokosovars. Estic encuriosit per aquest canvi. Potser la situació geopolítica hi té alguna cosa a veure. I la màgia. I parlant de màgia, m'ha semblat que la producció de Madrid té més efectes màgics que l'original on, que recordi, només n'hi havia un parell.
La música, lògicament (només faltaria!), la mateixa, l'original, de Tim Minchin, intepretada per una petita orquestra en directe (llàstima que quasi no se la veu, entaforada al fossat). Però se la sent de meravella.
A la meva funció el paper de Matilda el va interpretar Julieta Cruz (adorable), el de Bruce Manuel González (meh....), el d'Amanda Sofía Jerez (extraordinària), el d'Alice Lara Pierozzi, el de senyorata Trunchbull Daniel Orgaz (la ruïna del dia: el propi Oriol Burés em va fer notar que no era ell molt ben caracteritzat, sinó un alternant), el de Honey Allende Blanco (dolcíssima, però el "flequillo" de la perruca rossa no li acabava de dissimular les seves celles negres), el del senyor Wormwood Héctor Carballo (quin crac! -interpretant el paper amb menys slapstick que el de Londres-) i el de senyora Wormwood Pepa Lucas (un huracà fe força 9 fet persona).
El "meh..." és pel seu accent. De la mateixa manera que em grinyola veure un musical en català i sentir algú que el parla amb un accent molt marcat (d'on sigui), sense que vingui a tomb, també em grinyola que en un musical en castellà algú tingui un accent molt marcat d'una altra banda. I, potser m'equivoco, però tinc la impressió que potser el repartiment s'ha obert una mica a altres accents, diguem-ho d'aquesta manera, per captar un públic que potser en una societat com la madrilenya és el que es queda a casa cuidant la canalla dels pares que van a veure musicals.
El final... ai, el final... de llagrimeta. En aquest cas la Matilda i la senyoreta Honey no fan la roda (era preciós!), sinó que la Matilda puja a l'esquena de la senyoreta Honey. Potser és més evident que vol dir "jo vinc amb tu", però no té aquella màgia que tenia aquella petita acrobàcia, que de fet, metafòricament tampoc volia dir gaire res però era intensament emotiva.
