La felicitat portada a l'últim nivell

En aquest post no parlaré de cap musical. Bé, sí, tot i que indirectament.

Situem-nos: tens una companya de feina que, amb el temps, esdevé una bona amiga. Té una filla i l'apunta a una escola de teatre musical. Un dia comparteix el paper protagonista a Matilda i penses "carai, té fusta". I al cap de dos o tres anys l'amiga t'informa que a aquesta escola de teatre musical hi muntaran Una rossa legal. En aquest punt penses, "ostres, aquí tinc molt clar qui poden agafar per a interpretar la protagonista".

Dies més tard, m'assabento que per triar-la faran un càsting on hauran de cantar "So much better than before". I aquí, la meva neurona pensa: "No et sona que feia classes, la Mar Fayos?". Miro el seu web, i veig que sí. Em falten dits per escriure-la, i lligo una classe particular amb la filla d'aquesta amiga.

El dia de la classe s'acosta, i jo, palpitant. Qualsevol analítica que m'haguessin fet en aquell impàs hauria sortit alterada. La classe es fa, i tothom en surt content.

Estem parlant que per fi, tants anys d'anar a teatre hauran servit per alguna cosa en concret: per fer felices quatre persones: la filla de la meva amiga, que ha rebut durant una estona els consells de la catalana que ha interpretat, cantat i ballat millor el paper d'Elle Woods; la meva amiga, que ha vist com la seva filla ha après unes nocions bàsiques de com cantar i interpretar la cançó; m'agradaria pensar que també he fet feliç la Mar -per bé que fa temps que ha deixat el teatre musical, una classe és una classe, i ha tingut una bona alumna-; però sobretot m'ha fet feliç a mi mateix, i molt, moltíssim: finalment dos universos que, fins ara havien anat en paral·lel, han convergit.

Em pregunto quants factors es deuen d'haver concatenat per haver arribat fins aquí, i sóc incapaç de comptar-los, ni de saber quants són fruit de l'esforç d'un mateix, ni quants són fruit de la pura casualitat.

Tinc la premonició que el càsting li anirà més que bé (ningú més hi anirà tan preparat), i que el paper serà seu. Se'l mereix.

 *Actualitzo: efctivament, tal com m'imaginava, li han donat el paper. Apunteu aquest nom: Isolda Fajula. Tinc la sensació que en sentirem a parlar!*

Tot això, per cert, en una setmana en la que, per una banda, la Diana Gómez em va agafar les mans durant una representació teatral, i en la que per altra banda he d'acompanyar una gravació en la qual hi haurà l'Eva Longoria. Cap d'aquestes dues coses m'ha fet tanta il·lusió com aquesta classe particular.

Deu anys de blog

No sé ben bé per què, si com a pseudoteràpia o què, fa 10 anys vaig obrir això i vaig començar a explicar coses.

Deu anys han donat per bastant. Ja he vist gairebé tot el que volia veure i només em queden un parell o tres de clàssics que no acaba de produir mai ningú a menys de 2 hores de casa. Agafar el tren per anar a París o a Londres cada vegada em fa més mandra.

I ara, què?

Ja ho veurem. De moment sóc bastant escèpitic amb les noves produccions originals (excepció feta d'Ànima).

Sóc un clàssic, i a mi la contemporaneïtat no m'atrau. Més aviat em repel·leix.

El català cada vegada costa més de sentir als musicals professionals (i fins i tot a altres tipus de gèneres), i les noves generacions cada vegada el parlen pitjor.

Veurem, d'aquí a 10 anys, quin altre balanç en faig, de tot plegat. No sembla que el futur ens depari gaire res interessant, per bé que sempre hi ha sorpreses.

Extraordinària - Pippin (Teatre Alegria, 2024)

Casualitats de la vida: el post anterior el vaig començar amb "És extraordinari", i aquest substantiu, en femení, va ser el nom amb el que es va batejar el Pippin, representat al Teatre Alegria de Terrassa per alumnes de l'ESAD (Escola Superior d'Art Dramàtic), ESTAE (Escola Superior de Tècniques de les Arts de l'Espectacle), amb la col·laboració de l’ESMUC.

Pippin és un altre dels musicals que encara no havia vist mai, i totes les referències que en tenia provenien de la encara no superada obertura dels premis Tonny de 2013, i el corresponent article de la Viquipèdia.

Música en directe, en català, gratis, amb una direcció de luxe de Joan Maria Segura, i l'Ariadna Clapés de protagonista. Què es pot demanar més?

Costa una mica d'explicar la trama d'aquest musical de principis dels setanta, però el concepte gira a l'entorn de la pressió social que rep tothom per fer alguna cosa de profit a la vida. Malgrat que pot costar d'explicar (o pot costar creure que té sentit la història que s'hi explica -a mi els arguments rocambolescos em costen una mica d'entendre-), vist en directe es comprèn perfectament.

Tots els actors i actrius principals tenien un nivell sensacional, l'escenografia era bastant minimalista però eficaç, la il·luminació era molt bona, el so prou correcte, i el vestuari que feia patir per si quedava enganxat a alguna de les cadenes de l'escenografia.

 És clar que, per fer patir, el que em va fer patir més va ser veure com un membre de l'equip, 45 minuts abans de l'inici de la funció, expressava que havia tingut algunes diferències (diguem-ho finament) amb la direcció, i explicava que potser la funció s'hauria de suspendre. Per un moment vaig intentar recordar si a la Viquipèdia havia llegit res de cap inici fals, com el de Cómeme el coco, negro, però no, aquella escena era de veritat. Per sort, sembla que tot es devia reconduir.

És una llàstima que d'aquests tallers se'n facin tant poques funcions, perquè la majoria -si no totes- queden plenes, i a falta d'un sistema (ja no dic eficaç, sinó d'un sistema) de reserva d'entrades, el públic que no té familiars ni coneguts entre l'equip queda a mercè de la llista d'espera. Afortunadament sempre hi ha gent que no es presenta (tant de persones amb plaça reservada com de persones de la llista d'espera), i la perseverança sempre té recompensa., sobretot si vas sol (sempre queda algun forat).