Casualitats de la vida: el post anterior el vaig començar amb "És extraordinari", i aquest substantiu, en femení, va ser el nom amb el que es va batejar el Pippin, representat al Teatre Alegria de Terrassa per alumnes de l'ESAD (Escola Superior d'Art Dramàtic), ESTAE (Escola Superior de Tècniques de les Arts de l'Espectacle), amb la col·laboració de l’ESMUC.
Pippin és un altre dels musicals que encara no havia vist mai, i totes les referències que en tenia provenien de la encara no superada obertura dels premis Tonny de 2013, i el corresponent article de la Viquipèdia.
Música en directe, en català, gratis, amb una direcció de luxe de Joan Maria Segura, i l'Ariadna Clapés de protagonista. Què es pot demanar més?
Costa una mica d'explicar la trama d'aquest musical de principis dels setanta, però el concepte gira a l'entorn de la pressió social que rep tothom per fer alguna cosa de profit a la vida. Malgrat que pot costar d'explicar (o pot costar creure que té sentit la història que s'hi explica -a mi els arguments rocambolescos em costen una mica d'entendre-), vist en directe es comprèn perfectament.
Tots els actors i actrius principals tenien un nivell sensacional, l'escenografia era bastant minimalista però eficaç, la il·luminació era molt bona, el so prou correcte, i el vestuari que feia patir per si quedava enganxat a alguna de les cadenes de l'escenografia.
És clar que, per fer patir, el que em va fer patir més va ser veure com un membre de l'equip, 45 minuts abans de l'inici de la funció, expressava que havia tingut algunes diferències (diguem-ho finament) amb la direcció, i explicava que potser la funció s'hauria de suspendre. Per un moment vaig intentar recordar si a la Viquipèdia havia llegit res de cap inici fals, com el de Cómeme el coco, negro, però no, aquella escena era de veritat. Per sort, sembla que tot es devia reconduir.
És una llàstima que d'aquests tallers se'n facin tant poques funcions, perquè la majoria -si no totes- queden plenes, i a falta d'un sistema (ja no dic eficaç, sinó d'un sistema) de reserva d'entrades, el públic que no té familiars ni coneguts entre l'equip queda a mercè de la llista d'espera. Afortunadament sempre hi ha gent que no es presenta (tant de persones amb plaça reservada com de persones de la llista d'espera), i la perseverança sempre té recompensa., sobretot si vas sol (sempre queda algun forat).
