En aquest post no parlaré de cap musical. Bé, sí, tot i que indirectament.
Situem-nos: tens una companya de feina que, amb el temps, esdevé una bona amiga. Té una filla i l'apunta a una escola de teatre musical. Un dia comparteix el paper protagonista a Matilda i penses "carai, té fusta". I al cap de dos o tres anys l'amiga t'informa que a aquesta escola de teatre musical hi muntaran Una rossa legal. En aquest punt penses, "ostres, aquí tinc molt clar qui poden agafar per a interpretar la protagonista".
Dies més tard, m'assabento que per triar-la faran un càsting on hauran de cantar "So much better than before". I aquí, la meva neurona pensa: "No et sona que feia classes, la Mar Fayos?". Miro el seu web, i veig que sí. Em falten dits per escriure-la, i lligo una classe particular amb la filla d'aquesta amiga.
El dia de la classe s'acosta, i jo, palpitant. Qualsevol analítica que m'haguessin fet en aquell impàs hauria sortit alterada. La classe es fa, i tothom en surt content.
Estem parlant que per fi, tants anys d'anar a teatre hauran servit per alguna cosa en concret: per fer felices quatre persones: la filla de la meva amiga, que ha rebut durant una estona els consells de la catalana que ha interpretat, cantat i ballat millor el paper d'Elle Woods; la meva amiga, que ha vist com la seva filla ha après unes nocions bàsiques de com cantar i interpretar la cançó; m'agradaria pensar que també he fet feliç la Mar -per bé que fa temps que ha deixat el teatre musical, una classe és una classe, i ha tingut una bona alumna-; però sobretot m'ha fet feliç a mi mateix, i molt, moltíssim: finalment dos universos que, fins ara havien anat en paral·lel, han convergit.
Em pregunto quants factors es deuen d'haver concatenat per haver arribat fins aquí, i sóc incapaç de comptar-los, ni de saber quants són fruit de l'esforç d'un mateix, ni quants són fruit de la pura casualitat.
Tinc la premonició que el càsting li anirà més que bé (ningú més hi anirà tan preparat), i que el paper serà seu. Se'l mereix.
*Actualitzo: efctivament, tal com m'imaginava, li han donat el paper. Apunteu aquest nom: Isolda Fajula. Tinc la sensació que en sentirem a parlar!*
Tot això, per cert, en una setmana en la que, per una banda, la Diana Gómez em va agafar les mans durant una representació teatral, i en la que per altra banda he d'acompanyar una gravació en la qual hi haurà l'Eva Longoria. Cap d'aquestes dues coses m'ha fet tanta il·lusió com aquesta classe particular.
