La història del teatre musical català, vídeo a vídeo

El teatre s'ha de veure en directe. Però, per sort, des de finals dels anys 70, amb la irrupció del vídeo domèstic, els enregistraments de teatre musical en català cada vegada van ser més freqüents per part de les pròpies companyies o dels propis teatres, i també van començar els enregistraments per a televisió.

Gràcies a tot això, avui en dia podem recuperar algunes de les obres que, en la seva primera producció, van ser claus en la història del teatre musical en català. Malauradament, per diferents motius hi ha enregistraments que no es poden troben enlloc.

Entre aquests enregistraments hi ha, lògicament, tots els anteriors a l'invent del vídeo -en format cinema no se'n té constància que se n'hagués enregistrat mai cap de manera íntegra-, juntament amb “Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagony“, ”Rosa i Maria“, “Sóc lletja” (semblaria que només se'n conserva aquesta notícia), “L’Òpera de tres rals” (sembla que l'àudio es va enregistrar, si més no parcialment), “Cabaret” (sembla que només se'n va representar un número a un programa de tv), “Chicago” (l'enregistrament existeix) o “Cal dir-ho”, entre d'altres.

No obstant això, per sort d'alguns se'n conserven enregistraments d'àudio.

 

Anys 60

1964: My Fair Lady (àudio)

1965: Mary Poppins (àudio)

1968: El retaule del flautista *enregistrament posterior per a la tv

 

Anys 70

1972: Núria de nit (àudio)

1975: West Side Story (àudio)

1976: Granja animal (àudio)

1978: Don Jaume el Conquistador (àudio)

1978: Antaviana

1979: Festa amb la Sardà (programa de televisió)

1979: La bella Helena

 

Anys 80

1981: Nou de trinca

1982: Fulgor i Mort de Joaquin Murrieta

1985: La flauta màgica

1986: El Mikado

1987: La Botiga dels Horrors (àudio)

1988: Mar i Cel

 

Anys 90

1991: Estan tocant la nostra cançó

1991: Snoopy

1992: Flor de nit

1993: Casem-nos una mica

1993: I ara què, Xènia? (sèrie de televisió)

1993: Memory

1994: Germans de Sang

1994: Tots dos

1995: Sweeney Todd

1996: Càndid

1996: Rocky Horror Show

1997: Els Pirates

1997: Company

 

Anys 2000

2000: El temps de Planck

2002: Poe

2008: Boscos endins (àudio)

 

Els historiadors del gènere no acostumen a valorar quins espectacles més "recents" també mereixerien entrar en un possible recopilatori de produccions destacables. Amb tot, les següents podrien ser candidates a entrar-hi. De la mateixa manera que a la llista anterior, malauradament també hi manquen molts enregistraments.  

Anys 2010

2012: La dona vinguda del futur

2016: Molt soroll per no res

2019: Els Jocs Florals de Canprosa

 

Anys 2020

2023: L'alegria que passa

2023: Deixa't estar de romanços

No tot és Barcelona

Conec bastanta gent que quan es planteja anar al teatre fora d'Olot només pensa en Barcelona. Però a menys d'1 hora hi tenim teatre amb una programació que val MOLT (més) la pena.

Per la banda de la demarcació de Barcelona, de més proper a més llunyà:

- Tratre Cirvianum (Torelló). Un teatre incòmode, que ara es renovarà per resoldre-ho, però amb un programador/a que sap molt bé el que es fa. No tinc el gust de conèixre'l, però enhorabona. És sortir del túnel de Bracons i entrar a la civilització cultural.

- Teatre L'Atlàntida (Vic). Un equipament de primer nivell, amb una programació que aposta fort (massa, pel meu gust) per la convencionalitat, però que de tant en tant fa algunes apostes una mica diferents, sobretot vinculades amb el projecte Fem un musical i amb els musicals de l'Arnau Tordera.

- Espai polivalent de Seva. Un espai multifuncional impressionant per un poble que no arriba als 3.800 habitants, i una programació també encertadíssima. Quina enveja, per favor.

- Teatre - Auditori de Granollers. Teatre amb més programació i més variada que L'Atlàntida i, on per tant, normalment s'hi poden trobar coses que no es poden veure enlloc més.

- Teatre Cal Rajoler (Parets del Vallès). Teatre d'una altra una programació també prou variada per una ciutat de 19.000 habitants.

- Espai cultural Fàbrica Vella (Sallent). Equivalent al teatre de Parets.

- Teatre Kursaal (Manresa). Just al límit d'una hora, diria que és el teatre amb més i millor programació de tot Catalunya, i amb les entrades a uns preus molt més econòmics que a Barcelona. Em traslladaria a viure a la capital del Bages només per tenir el Kursaal més a la vora.

Per la banda de la demarcació de Girona, malauradament l'oferta de teatres amb una programació mínimament interessant és més escassa. Amb tot, destacaria les aportes que fan des del Casino de Tortellà i des del Sindicat de Lladó per oferir una programació diferent.

Posats a produir musicals en català...

Sembla que, ara que hi ha una determinada subvenció, podria ser més fàcil que les grans productores es tornin a animar a produir musicals de gran format en català. I dic "tornin" perquè fa uns anys no hi havia aquests incentius, i bé que se'n produïen. Molta cara és el que tenen, aquestes productores.

La paraula risc els fa pànic (en certa manera és comprensible), i és per això que em costa entendre per què, per exemple, han començar per produir un musical tan... diferent com és "El dia de la marmota". Impecablement executat (les coses com siguin), té una estructura tan singular que em sorprèn que els estudis de mercat que deuen haver fet hagin donat llum verd a aquest títol. En qualsevol cas, espero que sigui un gran èxit.

Lògicament una opció és muntar obres de nova autoria, però també crec que hi hauria altres obres preexistents que es podrien muntar en català (i de les quals no hi ha cap producció en castellà ni en cartell ni recent), i que podrien ser un èxit, això sí, abans traduïnt i adaptant des de zero els llibrets:

- An American in Paris (la producció original té una escenografia basada en projeccions, cosa que segur que agradaria molt a determinat productor molt nostrat)

- Anything goes

- Crazy for you (és el musical preferit d'un reconegudíssim compositor i director d'orquestra de casa nostra el nom del qual comença per Joan i acaba per Vives)

- Curtains (la trama és de les que aquí podria fer fortuna)

- Hot Mikao (seria una manera de connectar amb el públic que va veure El Mikado en la versió de Dagoll Dagom)

- Lady be good

- Show Boat (admeto que seria complicat muntar un repartiment amb actors, allò que ara en diuen, racialitzats)

O bé recuperant traduccions/adaptacions ja existents de musicals com:

- Candide

- Hairspray

- Hello Dolly

- Kiss me, Kate

- La comèdia dels errors, el musical (tot i que és més aviat un mig format)

- Sweeney Todd

Veurem què ens depara el futur...

La felicitat portada a l'últim nivell

En aquest post no parlaré de cap musical. Bé, sí, tot i que indirectament.

Situem-nos: tens una companya de feina que, amb el temps, esdevé una bona amiga. Té una filla i l'apunta a una escola de teatre musical. Un dia comparteix el paper protagonista a Matilda i penses "carai, té fusta". I al cap de dos o tres anys l'amiga t'informa que a aquesta escola de teatre musical hi muntaran Una rossa legal. En aquest punt penses, "ostres, aquí tinc molt clar qui poden agafar per a interpretar la protagonista".

Dies més tard, m'assabento que per triar-la faran un càsting on hauran de cantar "So much better than before". I aquí, la meva neurona pensa: "No et sona que feia classes, la Mar Fayos?". Miro el seu web, i veig que sí. Em falten dits per escriure-la, i lligo una classe particular amb la filla d'aquesta amiga.

El dia de la classe s'acosta, i jo, palpitant. Qualsevol analítica que m'haguessin fet en aquell impàs hauria sortit alterada. La classe es fa, i tothom en surt content.

Estem parlant que per fi, tants anys d'anar a teatre hauran servit per alguna cosa en concret: per fer felices quatre persones: la filla de la meva amiga, que ha rebut durant una estona els consells de la catalana que ha interpretat, cantat i ballat millor el paper d'Elle Woods; la meva amiga, que ha vist com la seva filla ha après unes nocions bàsiques de com cantar i interpretar la cançó; m'agradaria pensar que també he fet feliç la Mar -per bé que fa temps que ha deixat el teatre musical, una classe és una classe, i ha tingut una bona alumna-; però sobretot m'ha fet feliç a mi mateix, i molt, moltíssim: finalment dos universos que, fins ara havien anat en paral·lel, han convergit.

Em pregunto quants factors es deuen d'haver concatenat per haver arribat fins aquí, i sóc incapaç de comptar-los, ni de saber quants són fruit de l'esforç d'un mateix, ni quants són fruit de la pura casualitat.

Tinc la premonició que el càsting li anirà més que bé (ningú més hi anirà tan preparat), i que el paper serà seu. Se'l mereix.

 *Actualitzo: efctivament, tal com m'imaginava, li han donat el paper. Apunteu aquest nom: Isolda Fajula. Tinc la sensació que en sentirem a parlar!*

Tot això, per cert, en una setmana en la que, per una banda, la Diana Gómez em va agafar les mans durant una representació teatral, i en la que per altra banda he d'acompanyar una gravació en la qual hi haurà l'Eva Longoria. Cap d'aquestes dues coses m'ha fet tanta il·lusió com aquesta classe particular.

Deu anys de blog

No sé ben bé per què, si com a pseudoteràpia o què, fa 10 anys vaig obrir això i vaig començar a explicar coses.

Deu anys han donat per bastant. Ja he vist gairebé tot el que volia veure i només em queden un parell o tres de clàssics que no acaba de produir mai ningú a menys de 2 hores de casa. Agafar el tren per anar a París o a Londres cada vegada em fa més mandra.

I ara, què?

Ja ho veurem. De moment sóc bastant escèpitic amb les noves produccions originals (excepció feta d'Ànima).

Sóc un clàssic, i a mi la contemporaneïtat no m'atrau. Més aviat em repel·leix.

El català cada vegada costa més de sentir als musicals professionals (i fins i tot a altres tipus de gèneres), i les noves generacions cada vegada el parlen pitjor.

Veurem, d'aquí a 10 anys, quin altre balanç en faig, de tot plegat. No sembla que el futur ens depari gaire res interessant, per bé que sempre hi ha sorpreses.

Extraordinària - Pippin (Teatre Alegria, 2024)

Casualitats de la vida: el post anterior el vaig començar amb "És extraordinari", i aquest substantiu, en femení, va ser el nom amb el que es va batejar el Pippin, representat al Teatre Alegria de Terrassa per alumnes de l'ESAD (Escola Superior d'Art Dramàtic), ESTAE (Escola Superior de Tècniques de les Arts de l'Espectacle), amb la col·laboració de l’ESMUC.

Pippin és un altre dels musicals que encara no havia vist mai, i totes les referències que en tenia provenien de la encara no superada obertura dels premis Tonny de 2013, i el corresponent article de la Viquipèdia.

Música en directe, en català, gratis, amb una direcció de luxe de Joan Maria Segura, i l'Ariadna Clapés de protagonista. Què es pot demanar més?

Costa una mica d'explicar la trama d'aquest musical de principis dels setanta, però el concepte gira a l'entorn de la pressió social que rep tothom per fer alguna cosa de profit a la vida. Malgrat que pot costar d'explicar (o pot costar creure que té sentit la història que s'hi explica -a mi els arguments rocambolescos em costen una mica d'entendre-), vist en directe es comprèn perfectament.

Tots els actors i actrius principals tenien un nivell sensacional, l'escenografia era bastant minimalista però eficaç, la il·luminació era molt bona, el so prou correcte, i el vestuari que feia patir per si quedava enganxat a alguna de les cadenes de l'escenografia.

 És clar que, per fer patir, el que em va fer patir més va ser veure com un membre de l'equip, 45 minuts abans de l'inici de la funció, expressava que havia tingut algunes diferències (diguem-ho finament) amb la direcció, i explicava que potser la funció s'hauria de suspendre. Per un moment vaig intentar recordar si a la Viquipèdia havia llegit res de cap inici fals, com el de Cómeme el coco, negro, però no, aquella escena era de veritat. Per sort, sembla que tot es devia reconduir.

És una llàstima que d'aquests tallers se'n facin tant poques funcions, perquè la majoria -si no totes- queden plenes, i a falta d'un sistema (ja no dic eficaç, sinó d'un sistema) de reserva d'entrades, el públic que no té familiars ni coneguts entre l'equip queda a mercè de la llista d'espera. Afortunadament sempre hi ha gent que no es presenta (tant de persones amb plaça reservada com de persones de la llista d'espera), i la perseverança sempre té recompensa., sobretot si vas sol (sempre queda algun forat).

La 39, ja et trucarem (Espai d'Arts Escèniques Casal d'Alella, 2023)

És extraordinari. M'ha encantat. Un musical de creació que no és avorrit com malauradament acostumen a ser tots els musicals de creació, sinó absolutament tot el contrari: una joia sorgida del lloc més insospitat (Alella, WTF!), amb una qualitat compositiva i d'interpretació a la qual no ens té acostumat el món del teatre fora dels circuits més o menys comercials.

Primera notícia de l'existència d'aquest compositor: Carlos de Salvador Valdelomar, i del llibretista Víctor Sancho. Són dos noms que, vist aquest musical, tenen molt a dir en el futur del musical en català.

A veure, situem-nos perquè he començat la casa per la teulada, dient que m'ha agradat. La cosa és: revisant webs de venda d'entrades (un dels millors exercicis que es poden fer si es té temps) em trobo, al Koobin de l'Ajuntament d'Alella, un cartell que em crida l'atenció. Investigo una mica i veig que és un musical d'una gent que s'hi ha posat a fons, crerant un musical des de zero. Veig que queden poques entrades, penso que això deu voler dir alguna cosa, i en compro una.

El dia anterior a la representació em topo amb un reportatge sobre aquest musical a teatremusical.cat que em deixa entre fred i temorós de què em trobaré. Tampoc me l'acabo de mirar gaire perquè no m'agrada anar condicionat a les estrenes.

Arribo al teatre. Veig l'Abel Folk i en Dani Anglès entre els assistents i penso "això potser sí que va una mica en sèrio". Comença el primer número, i penso "si és el que ja vaig veure ahir al reportatge, quina por...", fins que es fa evident que és teatre dins del teatre. Això ja és diferent!

Tot plegat comença a agafar to al bar (de la representació), amb els tres protagonistes: Clara (Marina González), Pol (Alberto Ladrón de Guevara) i Litus (Jordi Farrés) i el somni compartit per tots tres de fer un musical. I, per diferents motius, tot es comença a embolicar.

La música és una barreja de ritmes i s'enganxa, la històtia combina emocions, amb grans notes d'humor, les transicions entre escenes estan cuidades, les interpretacions estan més que bé... Tot funciona, TOT!

Més enllà de quatre justos (el món no "es cau" -ai, aquests reflexius calcats del castellà!-, la millorable mescla veus / música, i trobar la manera que es percebi que cal aplaudir just quan s'acaba de cantar una peça), la resta té un nivell brutal.

Diuen que volen fer gira. Doncs espero i desitjo que els programadors d'arreu de Catalunya tinguin el bon criteri de programar aquest musical, perquè és una passada.