Despertaràs ahir (SAT, 2014)

Que un bon vídeo de promoció és important crec que a aquestes alçades ja ho sap tothom. I hi ha qui ho aplica, i ho aplica a un producte que si ja brilla per si sol, el trailer encara el realça més. És el cas de Despertaràs ahir.

El muntatge és una barreja de La maledicció de l'Escorpí de Jade (pel punt de partida de l'hipnotitzador que deixa hipnotitzada una persona, i pel final -que no explicaré-) + El nom (pel joc que dóna cert nom) + M'agrada molt el que fas (per l'agilitat dels gags). Una còctel perfecte.

Tot el repartiment estava al seu punt just, però qui brillava especialment era Noèlia Pérez. Només fa falta veure el vídeo per entendre-ho. És l'elegància personificada. La Jessica Rabbit valenciana. L'actriu pèl-roja més atractiva del país. Un monument, en definitiva. I un monument que canta i balla com els àngels.

Bé, tornant al tema, un musical que només va estar uns pocs dies al SAT, quan es mereixeria un pas no tant fugaç per la cartellera barcelonina i en un teatre que està fora del circuit habitual de musicals.

Nota: la coincidència va fer que al costat tingués assegudes dues actrius de la Cubana. I això imposa, perquè mai saps si es fixaran en tu per crear algun personatge friki.

Hairspray (Teatre Auditori Agustí Soler i Mas, 2014)

Després d'haver vist dues produccions molt... casolanes de Hairspray uns anys enere, tenia ganes de veure'n una de ben feta. Seguint el fil de Manresa Teatre Musical, vaig saber que estaven a punt d'estrenar Hairspray a Manresa abans de l'estiu, però per motius tècnics van haver de postposar l'estrena fins al setembre, i a l'auditori de Navarcles, una sala on deu cabre assegut tot el poble.

La qüestió, que un cop més els tallers de teatre musical se superen. Desenes d'actors i ballarins sobre l'escenari (impossible comptar-los), en una producció que barrejava elements de la pel·lícula original, del musical de Broadway i de la pel·lícula posterior amb John Travolta fent d'Edna.

A destacar Sílvia Nieto en el paper de Tracy, una delícia d'actiu. L'Edna, en canvi, s'allunyava una mica de les "Ednes" que s'han vist a Broadway o al cinema, però resultava prou convincent. Qui em va grinyolar més va ser un Wilbur una mica massa passat de voltes (per moments semblava el Joan Gaspart de Polònia). En canvi, Clàudia Torras en el paper de Penny clavava un personatge molt especial, el personatge diferent amb el que tots ens sentim identificats.

So, llums, escenografia... Pràcticament impecable en un muntatge que, si no fos perquè no tenim un circuit teatral ben estructurat i alguns programadors que no ens mereixem, podria voltar pel país amb el cap ben alt.

Heus aquí un vídeo.

El Mikado. Titipu Corporation, S.A. (El Magatzem, 2014)

Qui m'hauria dit que, tot tafanejant la programació de Santa Tecla 2014 hi hauria trobat un Mikado, i qui m'hauria d'haver dir que hagués valgut tant la pena travessar mig Catalunya per anar-lo a veure.

La situació no feia presagiar gaire res de bo: la xafogor a Tarragona era insuportable, l'equip de ventilació del teatre es reduïa a un ventilador, l'escenografia estava formada per quatre mobles d'Ikea i l'orquestra era un piano. I per acabar-ho d'arreglar, entre el públic hi havia diverses criatures, i fins i tot un nadó. El panorama prometia.

Doncs bé, el muntatge de la companyia Cantabambolines és una barreja entre  el Cor de Teatre i una esferificació de Ferran Adrià. La tècnica vocal i els moviments escènics estaven cuidadíssims.

Cert és que els faltava alguna veu (Pis-Tusch i Pitti-Sing estaven interpretats per la mateixa actriu), i cert és que en un parell d'ocasions van improvisar les cançons, però el resultat final feia oblidar aquestes petites imperfeccions.

Cal dir que una veu en off es polia totes les parts de text, i que els actors es limitaven a interpretar les parts cantades, cosa que va ajudar a agilitzar enormement l'avanç de l'obra.

Però el més curiós és, de fet, que l'acció no estava ambientada al Japó, sinó en una empresa en la qual el cap de recursos humans havia d'acomiadar un treballador. Una posada al dia molt ben trobada que també és cert que no encaixava amb la lletra de les cançons.

Per acabar diré que les criatures van aguantar fins al final i no van molestar en absolut, cosa que a part que és d'agrair, és tota una senyal: l'espectacle enganxa.