La situació no feia presagiar gaire res de bo: la xafogor a Tarragona era insuportable, l'equip de ventilació del teatre es reduïa a un ventilador, l'escenografia estava formada per quatre mobles d'Ikea i l'orquestra era un piano. I per acabar-ho d'arreglar, entre el públic hi havia diverses criatures, i fins i tot un nadó. El panorama prometia.
Doncs bé, el muntatge de la companyia Cantabambolines és una barreja entre el Cor de Teatre i una esferificació de Ferran Adrià. La tècnica vocal i els moviments escènics estaven cuidadíssims.
Cert és que els faltava alguna veu (Pis-Tusch i Pitti-Sing estaven interpretats per la mateixa actriu), i cert és que en un parell d'ocasions van improvisar les cançons, però el resultat final feia oblidar aquestes petites imperfeccions.
Cal dir que una veu en off es polia totes les parts de text, i que els actors es limitaven a interpretar les parts cantades, cosa que va ajudar a agilitzar enormement l'avanç de l'obra.
Però el més curiós és, de fet, que l'acció no estava ambientada al Japó, sinó en una empresa en la qual el cap de recursos humans havia d'acomiadar un treballador. Una posada al dia molt ben trobada que també és cert que no encaixava amb la lletra de les cançons.
Per acabar diré que les criatures van aguantar fins al final i no van molestar en absolut, cosa que a part que és d'agrair, és tota una senyal: l'espectacle enganxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.