Nit de musicals (Grec, 2016)

Després de perdre'm la Nit de musicals dos anys seguits per diversos motius, el tercer havia de caure. I precisament la vegada que en comptes de banda -formació que confesso que trobo insípida per naturalesa- hi havia una big band potent i plena de swing.

Comencem per la ubicació: el Teatre Grec. Tot i que els rumors s'han confirmat: aparcar-hi és missió impossible, fins i tot un vehicle minúscul, l'espai en si és comodíssim. Puc afirmar, i afirmo, que és el teatre més còmode de Catalunya, per oposició al Cirvianum de Torelló o al Núria Espert de Sant Andreu de la Barca, que són dues autèntiques tortures pels genolls i per l'esquena. En aquest cas, l'espai per les cames és extrallarg, i els seients, tot i que són de plàstic, són prou còmodes. La visibilitat és excel·lent, el so impecable (només un acoblament), i la llum com toca, tot i que amb algun foquista una mica despistat.

Un espectacle d'una magnitud inusitada pel que estem acostumats a veure a Catalunya, i amb una quantitat d'hores al darrere que deu fer por, vist el resultat, sobretot per les coreografies i el claqué, moviments que no s'aprenen d'un dia per l'altre.

El fil argumental de Paco Mir -director de l'espectacle-, una mica per sortir del pas: una festa per celebrar el canvi de nom d'un carrer, però acceptarem aquesta idea com a animal de companyia. A partir d'aquí, desplegament de mitjans de la Barcelona Jazz Orquestra, conduïda per Andreu Gallén, i de tots els actors i ballarins: Javier Arroyo, Xavi Duch, Ivan Labanda, Mercè Martínez, Patricia Paisal, Diana Roig, Lucía Torres... Maria Bossy, Alejandro Carrera, Roser Font, Alejandro Llorca... i la Companyia Bratislava (Anna Arena, Laura Pau, Jofre Bellés i Albert Ruiz).

L'hora i tres quarts com és lògic no es podien mantenir a base de números corals, sinó que s'intercalaven amb números de format més reduït -imagino- per donar temps de fer els canvis de vestuari, intervencions de la Companyia Bratislava i introduccions d'Ivan Labanda com a conductor de la festa. De tot el repertori, em quedo amb les peces més clàssiques, i del guió em quedo amb el punt just d'humor.

Repertori: Obertura (Luck be a Lady; Begin the Beguine; Putting on the Ritz; 42nd Street) / Putting it Together (Sunday in the Park with George) / Something’s Coming (West Side Story) / Big Spender (Sweet Charity) / Broadway (Gypsy) / All I Do is Dream of You (Singin’ in the Rain) / I Got Rhytym (Girl crazy) / This Can’t Be Love (The Boys from Syracuse) / Bewitched, Bothered and Bewildered (Pal Joey) / Shipoopi (The Music Man) / Too Darn Hot (Kiss me Kate) / You’re the Top (Anything goes) / So in Love (Kiss me Kate) / Tap your Troubles Away (Mack and Mabel) / New York, New York (On the town) / New York, New York (New York, New York) / Nowadays (Chicago) / Lullaby of Broadway (42nd Street).

Per acabar, quatre coses:

1) Al Teatre Grec s'hi haurien de fer més musicals, petits o grans.
2) L'any que ve, si hi torna a haver una big band, i puc anar-hi, repeteixo.
3) La intervenció d'Àngel Llàcer, tipus diva i "estrella convidada", no entenc gaire què aportava.
4) M'ha picat la curiositat de veure el túnel que dóna accés a l'escenari. A veure si a la propera edició del 48h Open House hi fan alguna visita.

Big Fish (TGB, 2016)

Cada estiu, Vocal Factory presenta al Teatre Gaudí Barcelona el resultat del workshop que els seus alumnes han estat treballant durant els darrers mesos. L'any 2016, va presentar Big Fish, un musical del qual no havia sentit a parlar mai, i només em sonava vagament la pel·lícula, però tampoc l'havia vist.

O sigui, una ocasió perfecta per descobrir un nou musical sense haver de fer gaires km, i en català.

No m'entretindré gaire a parlar de l'argument, perquè no és l'objectiu d'aquest blog i perquè es pot trobar molt ben explicat a altres bandes, sinó que em centraré a ressaltar el que m'ha captat l'atenció del muntatge barceloní.

Per situar-nos només diré que és una història emotiva sobre les històries que no expliquem i les relacions que deixem escapar, amb música d'Andrew Lippa (John i Jen, The Wild Party, les noves cançons d'Ets Autèntic, Charlie Brown...).

D'entrada em va sorprendre la poca assistència de públic a la sessió de dissabte a la tarda, cosa que em va permetre seure sol a una de les graderies durant tot el primer acte (al segon acte un grup d'espectadors es va venir a asseure a aquella graderia). Durant l'estona que vaig estar sol, vaig tenir una sensació curiosa, perquè quan als actors els tocava posar-se encarats cap a la meva graderia, o em miraven a mi -aguantar la mirada a un actor no és senzill-, o miraven a l'infinit.

El muntatge estava molt ben resolt, perquè és una història complexa, que si no es munta bé, amb tants pocs elements escenogràfics pot ser difícil de seguir. I se seguia prou bé, si no fos per la dicció atropellada d'algun actor que m'abstindré d'anomenar i que tenia un paper força important. La resta, impecable.

Del cast 1, que és el que vaig veure, destacaria Jordi Vicente en el paper d'Edward Bloom vell -quina dicció!-, Marc Flynn en el paper d'Edward Bloom jove -impecable en el cant-, Gemma Tomàs com a Will Bloom nen -tendríssima i 100% creïble-, Laura Borràs com a Sandra Bloom jove -quina presència, quina mirada, quin tros d'actriu, per favor!, ja és el segon any que ho dic-, Vanessa Baquero com a Sandra Bloom vella -una altra bona actriu-, i el més que eficaç Xavi Duch com a Don Price o com a qualsevol paper que li posis per davant.

Llarga vida als workshops de Vocal Factory! I a veure si aquest acaba fent temporada. L'any passat no va passar amb Els Addams (els motius no els sé, però em sap greu, perquè el muntatge havia quedat més que bé). A veure si aquest any hi ha més sort, perquè hi ha una colla d'actors que ja fa anys que van traient el nas a aquests workshops i no hi ha manera de veure'ls gaire enlloc més.