Nit de musicals (Grec, 2016)

Després de perdre'm la Nit de musicals dos anys seguits per diversos motius, el tercer havia de caure. I precisament la vegada que en comptes de banda -formació que confesso que trobo insípida per naturalesa- hi havia una big band potent i plena de swing.

Comencem per la ubicació: el Teatre Grec. Tot i que els rumors s'han confirmat: aparcar-hi és missió impossible, fins i tot un vehicle minúscul, l'espai en si és comodíssim. Puc afirmar, i afirmo, que és el teatre més còmode de Catalunya, per oposició al Cirvianum de Torelló o al Núria Espert de Sant Andreu de la Barca, que són dues autèntiques tortures pels genolls i per l'esquena. En aquest cas, l'espai per les cames és extrallarg, i els seients, tot i que són de plàstic, són prou còmodes. La visibilitat és excel·lent, el so impecable (només un acoblament), i la llum com toca, tot i que amb algun foquista una mica despistat.

Un espectacle d'una magnitud inusitada pel que estem acostumats a veure a Catalunya, i amb una quantitat d'hores al darrere que deu fer por, vist el resultat, sobretot per les coreografies i el claqué, moviments que no s'aprenen d'un dia per l'altre.

El fil argumental de Paco Mir -director de l'espectacle-, una mica per sortir del pas: una festa per celebrar el canvi de nom d'un carrer, però acceptarem aquesta idea com a animal de companyia. A partir d'aquí, desplegament de mitjans de la Barcelona Jazz Orquestra, conduïda per Andreu Gallén, i de tots els actors i ballarins: Javier Arroyo, Xavi Duch, Ivan Labanda, Mercè Martínez, Patricia Paisal, Diana Roig, Lucía Torres... Maria Bossy, Alejandro Carrera, Roser Font, Alejandro Llorca... i la Companyia Bratislava (Anna Arena, Laura Pau, Jofre Bellés i Albert Ruiz).

L'hora i tres quarts com és lògic no es podien mantenir a base de números corals, sinó que s'intercalaven amb números de format més reduït -imagino- per donar temps de fer els canvis de vestuari, intervencions de la Companyia Bratislava i introduccions d'Ivan Labanda com a conductor de la festa. De tot el repertori, em quedo amb les peces més clàssiques, i del guió em quedo amb el punt just d'humor.

Repertori: Obertura (Luck be a Lady; Begin the Beguine; Putting on the Ritz; 42nd Street) / Putting it Together (Sunday in the Park with George) / Something’s Coming (West Side Story) / Big Spender (Sweet Charity) / Broadway (Gypsy) / All I Do is Dream of You (Singin’ in the Rain) / I Got Rhytym (Girl crazy) / This Can’t Be Love (The Boys from Syracuse) / Bewitched, Bothered and Bewildered (Pal Joey) / Shipoopi (The Music Man) / Too Darn Hot (Kiss me Kate) / You’re the Top (Anything goes) / So in Love (Kiss me Kate) / Tap your Troubles Away (Mack and Mabel) / New York, New York (On the town) / New York, New York (New York, New York) / Nowadays (Chicago) / Lullaby of Broadway (42nd Street).

Per acabar, quatre coses:

1) Al Teatre Grec s'hi haurien de fer més musicals, petits o grans.
2) L'any que ve, si hi torna a haver una big band, i puc anar-hi, repeteixo.
3) La intervenció d'Àngel Llàcer, tipus diva i "estrella convidada", no entenc gaire què aportava.
4) M'ha picat la curiositat de veure el túnel que dóna accés a l'escenari. A veure si a la propera edició del 48h Open House hi fan alguna visita.