Com ser musicalero i no morir en l'intent

Aquest blog està dedicat als musicals que més m'han agradat. Però per un dia faré una excepció. Parlaré de l'oferta de teatre musical de la ciutat on visc, Olot, que és -ras i curt- zero. No n'hi ha. No se'n programa.

Si no m'equivoco, d'ençà de 1990 el Teatre Principal només ha programat cinc espectacles d'aquest gènere, quatre dels quals entre 1990 i 1997: Estan tocant la nostra cançó (aprox. 1990) -representat al pavelló d'esports-, Memory (aprox. 1991 o 1992), Germans de sang (aprox. 1994) i Àngels (aprox. 1997). De totes maneres, no tinc la certesa absoluta que els últims de la llista s'acabessin programant (tinc un record força difús d'aquella època, i ja no sé què he vist a la TV i què al teatre).

En tot cas, només molts anys després, el Teatre Principal d'Olot va programar Petit Infinit (2013), una producció local sorgida d'uns quants alumnes olotins d'escoles de teatre musical de Barcelona.

I prou. Des dels anys 90 s'han programat òperes, espectacles amb música... però que no podem classificar com a teatre musical.

Per tant, és bastant evident que si es vol veure alguna cosa de teatre musical a Olot hi ha dues grans opcions: o esperar assegut a que canviïn els criteris de programació, o fer quilòmetres.

Certament Olot i la Garrotxa no són pas la terra de companyies de musicals ni de gaires persones vinculades a aquest món. De fet, pràcticament podríem deixar-ho en tres noms d'actors: Joan Masegur, Sònia Ayats, Anna Lagares i Paula Arbós. Aquesta escassedat de professionals locals pot provocar -ho podria comprendre- un cert desinterès dels programadors per incidir en aquest gènere.

Però potser hi ha tants pocs talents locals precisament per això, per haver ignorat deliberadament aquest gènere teatral a l'hora de fer la programació. Si comptem que els nens generalment comencen a anar al teatre a partir dels 6 o 7 anys, els nascuts a partir de 1990 -els nois i noies que ara tenen 26 anys o menys-, si tot el teatre que han vist a la seva vida ha estat al Teatre Principal d'Olot, no hauran vist CAP muntatge professional de teatre musical. Els tres actors que he citat abans són les excepcions que confirmen la regla.

No entraré en els motius de fons que han portat a no programar res d'aquest gènere des de fa tant de temps, perquè ho desconec. Però només fa falta veure com ciutats d'unes dimensions semblants o més petites que Olot sí que en programen. És a dir, és possible: només fa falta voluntat. Torelló, Igualada, Gelida, Premià de Mar, Navarcles, Berga, Solsona... fins i tot l'Ametlla de Merola, que no té ni 200 habitants ha programat musicals.

Puc entendre perfectament que per raons econòmiques no es puguin portar musicals de gran format. És més, seria un malbaratament de recursos, per això ja hi ha els teatres de ciutats més grans, com Vic o Manresa, que poden tenir més pressupost i públic potencial; però el que sí que es podria fer -i de ben segur seria més ajustat de pressupost- seria portar gires de musicals de petit format i/o gires de produccions amateurs

Ara, de dansa no ens en falta, ni d'espectacles de creació. Tot molt contemporani. I també tres o quatre muntatges comercials de la temporada que fan gira. Perfecte: això té uns públics, i s'han de cuidar. Ara, entre programar "això" i programar "NOMÉS això" hi ha un abisme.

A evitar l'extensió d'aquest desert tampoc hi fan res les dues sales privades, l'Orfeó Popular Olotí i Els Catòlics, que pràcticament limiten la seva programació a produccions de les seves companyies. Molt legítim, però no contribueixen en absolut a cobrir la mancança de l'oferta pública. A més, entristeix veure com Els Catòlics només va pertànyer una sola temporada al ja difunt Espai A. Desconec els motius pels que se'n va sortir. Ara bé, gràcies al fet de pertànyer a aquella xarxa d'ateneus, aquell any (2012) s'hi va poder veure una versió amateur de T'estimo, ets perfecte.. ja et canviaré.

Per acabar, fa un temps van sorgir veus que reclamaven una quarta sala (El Torín no compta, va bé per concerts i poc més). Des del meu punt de vista, si s'ha de gestionar com les altres tres, val més que no la facin, i continuarem passant els dissabtes o diumenges a la tarda mirant espectacles de teatre musical lluny d'Olot.

*Edito: Certament durant el primer semestre de 2017 es programarà una comèdia lírica catalana estrenada per primer cop durant la Guerra Civil, i també Les Supertietes. Ja és un pas endavant, però penso que insuficient.

*Afegeixo Anna Lagares, me la deixava!

*La mostra de teatre El Petit Format tampoc resol la falta de presència de musicals als teatres de la ciutat.

Candide (Théâtre du Capitole, 2016)

Com que avorrir-se no és gaire bo, i Tolosa de Llenguadoc queda a una distància més o menys raonable, em vaig decidir a fer una escapada nadalenca per veure-hi Candide.

Segons vaig sentir dir a Paco Mir, el director d'aquesta obra quan es va fer, fa uns anys, a Madrid, sembla ser que els posseïdors dels drets l'obligaven a muntar una versió molt edulcorada, i que per evitar-ho va decidir passar d'ells i muntar una còpia de la versió de Broadway, que és la que va descobrir per internet. La mateixa amb la que jo també em vaig enganxar, i segur que moltes altres persones també.

Doncs tinc la sensació que el director d'aquesta versió que s'ha estrenat al Théâtre du Capitole ha obeït les ordres de l'agència que té els drets de Candide, i ha muntat la versió que li ha vingut dictada, l'edulcorada, perquè tot i que a tots els nivells era impecable -i ho voldria remarcar, a tots nivells era un 10, una producció majestuosa-, els personatges no tenien el mateix ganxo que a la versió anterior. Però no per un problema dels actors, sinó de la versió (i del director, tot sigui dit de passada). I és que no estaven interpretats d'una manera tan còmica, estripada o entremaliada com s'esperaria qualsevol persona que hagi vist el muntatge que he posat de referència. A part, al segon acte m'hi va semblar veure-hi alguna cosa diferent: potser tinc mala memòria, però diria que hi ha alguna peça nova al tros que Candide és a Venècia, i el "We are wemen" no es va cantar, coses que sospito que deuen tenir a veure amb això de la versió que s'ha muntat en aquest cas.

Com a curiositat, no sé ben bé per què -potser per l'assistència d'espectadors més operístics i d'altres més avesats a musicals i operetes, i el fet que aquests mateixos espectadors no sabessin ben bé què estaven veient, si un musical o una mena d'òpera-, però el públic no sabia mai si aplaudir o no. I si ho feia, sovint era tímidament i després d'un segon i mig eterns de silenci després de l'acabament de cada escena cantada (sempre he pensat que les companyies haurien de tenir algú contractat per arrancar els aplaudiments allà on cal, per evitar aquestes situacions que fan patir i tot). I a la peça final van arrancara a aplaudir quan la música encara no s'havia acabat. En fi, tot molt desconcertant.

En definitiva, una versió de Candide més "transcendent" i seriosa que desaprofita el potencial còmic del llibret i dels personatges.