Candide (Théâtre du Capitole, 2016)

Com que avorrir-se no és gaire bo, i Tolosa de Llenguadoc queda a una distància més o menys raonable, em vaig decidir a fer una escapada nadalenca per veure-hi Candide.

Segons vaig sentir dir a Paco Mir, el director d'aquesta obra quan es va fer, fa uns anys, a Madrid, sembla ser que els posseïdors dels drets l'obligaven a muntar una versió molt edulcorada, i que per evitar-ho va decidir passar d'ells i muntar una còpia de la versió de Broadway, que és la que va descobrir per internet. La mateixa amb la que jo també em vaig enganxar, i segur que moltes altres persones també.

Doncs tinc la sensació que el director d'aquesta versió que s'ha estrenat al Théâtre du Capitole ha obeït les ordres de l'agència que té els drets de Candide, i ha muntat la versió que li ha vingut dictada, l'edulcorada, perquè tot i que a tots els nivells era impecable -i ho voldria remarcar, a tots nivells era un 10, una producció majestuosa-, els personatges no tenien el mateix ganxo que a la versió anterior. Però no per un problema dels actors, sinó de la versió (i del director, tot sigui dit de passada). I és que no estaven interpretats d'una manera tan còmica, estripada o entremaliada com s'esperaria qualsevol persona que hagi vist el muntatge que he posat de referència. A part, al segon acte m'hi va semblar veure-hi alguna cosa diferent: potser tinc mala memòria, però diria que hi ha alguna peça nova al tros que Candide és a Venècia, i el "We are wemen" no es va cantar, coses que sospito que deuen tenir a veure amb això de la versió que s'ha muntat en aquest cas.

Com a curiositat, no sé ben bé per què -potser per l'assistència d'espectadors més operístics i d'altres més avesats a musicals i operetes, i el fet que aquests mateixos espectadors no sabessin ben bé què estaven veient, si un musical o una mena d'òpera-, però el públic no sabia mai si aplaudir o no. I si ho feia, sovint era tímidament i després d'un segon i mig eterns de silenci després de l'acabament de cada escena cantada (sempre he pensat que les companyies haurien de tenir algú contractat per arrancar els aplaudiments allà on cal, per evitar aquestes situacions que fan patir i tot). I a la peça final van arrancara a aplaudir quan la música encara no s'havia acabat. En fi, tot molt desconcertant.

En definitiva, una versió de Candide més "transcendent" i seriosa que desaprofita el potencial còmic del llibret i dels personatges.