Estan tocant la nostra cançó (Espai 104, 2017)

"Estan tocant la nostra cançó" és el segon musical que vaig veure quan era petit (el primer, Mar i Cel), però de totes totes aquest va ser aquest el musical que em va marcar per sempre més. Aleshores només tenia 11 anys. Ja en vaig parlar aquí mateix fa temps.

La notícia que el farien uns alumnes de l'escola Aules em va fer córrer cap a Barcelona a veure de nou, 26 anys després, aquest musical, del que em sé pràcticament les lletres de totes les cançons de memòria.


Primer de tot, consti que només tinc de referent la versió dirigida per Ricard Reguant on, a banda dels dos protagonistes, hi havia un cor de tres noies i tres nois. En aquest cas, la proposta prescindia dels cors. Bé, no exactament :-) Ja en parlarem. I a l'original hi havia l'escena en la que els protagonistes es perden amb el cotxe ("-Crec que és un problema amb el distribuïdor. Sí, amb el distribuïdor, vull dir amb el xoriço que em va vendre el cotxe!"), que aquí ha caigut.

El nivell de cant d'Edgar Martínez m'ha semblat correctíssim. Ara bé, interpretativament parlant, el punt des del que ha donat vida a Vernon potser no tenia el mateix grau de sarcasme o d'ironia de Pep Anton Muñoz, que amb la seva entonació particular ajudava a dibuixar un personatge divertidament sobrepassat pel caràcter de Sonia. Ara, Pep Anton Muñoz no cantava pas ni la meitat de bé que Edgar Martínez! En tot cas, el Vernon que s'hi ha vist al taller era com més dur, més ressentit... En fi, és una opció interpretativa, però no m'ha acabat de convèncer. També cal dir que trobar el punt a aquest personatge suposo que deu ser complicat si no es comparteix una mica el sentit de l'humor mordaç del personatge.

Pel que fa a Anna Lagares -crec que és el segon cop que la veig damunt d'un escenari-, he de dir que és una actriu que -des del meu punt de vista- ha ratllat l'excel·lent en la manera d'acostar-se a Sonia, una lletrista amb una vida emocionalment desordenada i marcada per un Leo que no se n'acaba d'anar. Doncs en tots els sentits m'ha convençut, segurament perquè s'ha acostat més al referent mental que tinc d'aquest personatge. I a nivell de cant, impecable.

I com s'ha resolt el tema dels cors de les Sònies i els Vernons? Doncs reduint al màxim les seves aparicions, i pel que fa al de Sònies amb una proposta que no es veia de l'Alça Manolo! de La Trinca: amb dos ninots a banda i banda del cos, lligats amb unes barres metàl·liques que els donaven mobilitat als braços, i penjats de l'esquena d'Anna Lagares. I, atenció, Anna Lagares fent les veus del cor. Es mereix un aplaudiment molt fort per l'atreviment i pel resultat d'aquesta solució, sorprenent, divertida i resolutiva. El cor de Vernons ha passat més desapercebut, en forma de petits ninots.

Pel que fa a la disposició de l'escenografia, la veritat és que segons on estiguessis assegut algunes escenes es feien difícils de seguir, ja que quedaven entre el públic, o calia girar el coll més del necessari.

En definitiva, contentíssim d'haver vist de nou aquest musical.

Edito:

1: Molt original la transformació de la gravadora original per una llibreta que es dóna a un espectador.

2: Crec que em vaig deixar perdre una possible relació per parafrasejar una de les frases de l'obra (si a tu t'agrada x i a mi m'agrada y, podria passar que no ens acabéssim de trobar mai).