Em costa definir aquest musical. Perquè no sé per on començar. Si per la joia de poder veure unes la música de Gershwin coreografiada amb un nivell que deixa bocabadat, embadalit i esmaperdut, si per l'encant del teatre on es representa (el Dominion Theatre, tot de vermell), o si per poder veure un repartiment de Broadway una mica més "a prop" de casa.
Comencem per les coreografies. No havia vist mai, en directe, res semblant. Més pròpies del ballet -d'on prové com a mínim la protagonista, Leanne Cope- que del teatre musical, deixen embadalit. En aquest sentit, la part més de ballet, d'una manera semblant a com passava a la pel·lícula, la peça original "An American in Paris" aquí apareix representada en diferents "quadres", però a diferència de la versió cinematogràfica, que mostrava tota la peça (amb afegits que no va escriure Gershwin) tota seguida, a la versió teatral es toca la versió sense adulterar, i els "quadres" es van intercalant entre escena i escena per representar la preparació d'una representació d'un ballet.
Els efectes visuals mereixen una menció a part: generats a través d'una il·luminació acuradíssima i d'unes projeccions gairebé mironianes, són una altra obra d'art per si sola. Els efectes plàstics que s'ha aconseguit donar a l'espai escènic són, doncs, impactants, emotius, i totalment fusionats amb el moviment escènic.
El teatre també ajuda, és una megabombonera amb una visibilitat excel·lent. L'únic "però" és que, als teatres amb una embocadura tan gran, pot passar que des de certs punts de la sala es noti un cert desbalanceig en el so que arriba des dels altaveus situats a banda i banda de l'escenari.
I el repartiment. El mateix que havia vist als vídeos promocionals. Això no té preu.
Estic extasiat. No espero que tots els amants de Gershwin que puguin, el puguin veure. No ho espero perquè, ja sé que per poc que puguin intentaran veure'l. El que espero és que, gràcies a aquest musical, més persones coneguin Gerswhin, la bellesa, l'emotivitat. La sublimació de l'art.
