Reflexions

Quan vaig començar a escriure aquest bloc ho vaig fer per parlar dels espectacles que m'agraden més, sense cap altra intenció. Ho he fet durant un parell d'anys. El bloc ha tingut algunes visites, cosa que sempre sorprèn... fins que fa unes setmanes vaig publicar una crítica negativa d'un musical d'un grup de teatre juvenil, en la que posava sobre la taula alguns problemes de base: peces totalment enregistrades (música i veus), accent inapropiat de les actrius, qüestions senzilles mal resoltes...

Ai las, què vaig fer! Vaig rebre un comentari furibund de la directora de l'espectacle -una magnífica actriu, per cert- dient que no entenia res. Destacava la il·lusió dels participants, el fet que tot just era el segon musical que feien, que jo les jutjava com si fossin professionals, i finalment em convidava a no tornar més a aquella sala (quan de fet aquesta ja era la meva intenció).

A veure si ens entenem: el meu interès per generar polèmiques és zero. Per això ja he esborrat la ressenya, i tot i que encara es pot trobar a la memòria cau de Google, espero que en breu ja no estigui disponible. Si algú ja n'ha fet alguna captura de pantalla i se la vol imprimir mida A3 a mode de fetitxe, que faci el que cregui convenient.

En tot cas, em refermo en la meva opinió en relació a aquell espectacle: per molt d'esforç que hi posés tot l'equip, per molt principiants que fossin, per molt que tot just fos el seu segon espectacle, tenia unes mancances de base. Negar-ho o minimitzar-ho porta a l'autocomplaença, i l'autocomplaença no té futur ni a nivell de creixement personal ni professional.

Però, per què vaig publicar aquella ressenya? Doncs perquè vaig voler compartir la meva impressió sobre l'espectacle. A qui em dirigia? A qui ho trobés, a qui ho volgués llegir... Si al cap i a la fi no sóc ningú, a banda que també penso que prendre's tan a la valenta la meva humil opinió és una mica agosarat.

Ara bé, si aquesta ha de ser la tònica, si les crítiques negatives no s'encaixen, per la meva tranquil·litat mental tornaré al sistema anterior: només parlaré del que m'agrada, i faré com si no hagués vist els espectacles que no m'han agradat. Si no volen crítiques negatives constructives, no les tindran.

Kiss me, Kate (Espai 104, 2017)

Que es faci "Kiss me, Kate" sempre és una bona notícia. ja ho va ser l'any 2010 quan Filagarsa la va fer en català, i encara més l'any 2016, quan se'n va fer una bona producció al Theatre du Chatelet.

En aquest cas ens trobem davant d'un taller dels alumnes de 3r de Recorregut de Formació Professional de Teatre Musical de l'escola Aules. I els resultats són prou bons.

L'únic que podria ser discutible és l'alteració del llibret original traslladant l'acció a la mateixa escola Aules i incorporant-hi fragments de musicals actuals, tot i que es podria admetre si tenim en compte que de fet, "Kiss me, Kate" ja és teatre dins del teatre.

També s'ha posat molt més èmfasi en la comicitat de totes les escenes, fins i tot incorporant-ne en algunes -i en alguns personatges- que originalment no en tenen, cosa que des del meu punt de vista he trobat una mica excessiva.

Pel meu gust, el millor encert ha estat incorporar el temàs "From this moment on", que només forma part de la versió cinematogràfica, però no del musical.

Si parlem del repartiment, hauríem de començar a tenir controlat un nom, el de Clara Solé, que interpretava una Lilli Vanessi / Kate amb una força brutal. Dicció excel·lent, gran nivell de cant, i incomparable qualitat actoral. També destacar Sònia Catot com a Lois Lane / Bianca.

En la part masculina, molt encertats els papers de Tom, Dick i Harry -amb noms adaptats a aquesta versió-, a càrrec d'Aníbal Miranda, Nil Carbonell i Jordi Masegur, aquest últim amb una evolució notable. Carles Alarcón (Fred Graham / Petruchio), correcte sense més. Dicció ràpida -però no atropellada-, nivell de cant correcte... però per aquest paper caldria esperar un actor amb més força interpretativa.

Pel que fa a la música, algunes bases pregravades, i d'altres interpretades en directe amb piano, saxo, clarinet i flauta travessera.

En resum: Cole Porter per sempre, més si te'l canten a un metre de distància. En aquestes circumstàncies, la comoditat o no de la butaca -perdó, cadira- i les inevitables comparacions de la graderia amb una llauna de sardines passa a un segon terme.