Joseph i l'increïble abric en Technicolor (Teatre del Sol, 2017)

No he pogut esperar més: he anat a veure la primera prèvia de la producció de "Joseph i l'increïble abric en Technicolor" al Teatre del Sol.

Com a totes les prèvies, hi ha hagut cosetes, a més l'escenografia no estava completa, imagino que també hi faltaven les projeccions... però la resta hi era tot: un nivell de cant i de ball altíssim de tots els actors, un bon cor infantil, unes bones llums, una rampa/escala molt curiosa, i sobretot un so excel·lent, com ja és habitual en aquesta sala (i sense estar massa alt, cosa que és novetat).

A destacar la base musical, totalment renovada respecte la que es va utilitzar fa 10 anys, i que inclou la peça "Rei del meu cor", que pel que llegeixo es va introduir al revival de Londres de 2007 -curiosament el mateix any que s'estrenava el primer Joseph en aquest teatre sabadellenc. I uns bisos que conviden a aplaudir i a sumar-se a la festa col·lectiva (per cert, estic content: finalment he aconseguit aplaudir a ritme a la peça "Go, go, go, Joseph").

D'aquí a unes setmanes hi tornaré per poder completar aquesta ressenya, perquè ara estaria del tot fora de lloc parlar dels desajustos: que si algú ha entrat a cantar un compàs abans de temps, que si una columna s'ha mogut cap on no tocava, que si la rampa s'ha encallat... D'aquí a pocs dies, quan tot estigui més rodat, aquest musical pot petar-ho molt, igual com ja va passar fa 10 anys, que s'hi va estar dues temporades.

Pel que fa als protagonistes, trobo molt encertada la tria de Cristina Barbero com a narradora. Qualitat vocal, domini de l'escena... potser poca "dolçor" (la narradora se suposa que és carinyosa amb els nens que té al voltant, a la primera escena), però això ja seria posar-me massa tiquismiquis. I com a Joseph, Roger Pérez. Bona veu, encara que potser amb poc volum. Els germans de Joseph, també correctíssims. I Albert Estengre com a Faraó, repetint el paper de fa 10 anys, encara amb més taules sobre l'escenari.

Fa 10 anys el nivell de ball era de primer divisió, gairebé atlètic, amb ballarines que rondaven els vint-i-tants anys. En aquesta ocasió el cos de ball és molt més jove, però igualment solvent, i crec que amb un futur prometedor. Quan al web hi aparegui el repartiment podré entrar més en detall amb els noms que m'han semblat més destacables, però així d'entrada destacaria Berta Weisz, una noia que ja m'havia cridat l'atenció en alguna foto de l'escola Ritme, i que francament ha ballat d'una manera excel·lent.

En resum: endorfines pujades a tope per aquesta producció d'alt nivell.

Actualització 17-02-2018: Després d'haver vist una altra vegada el muntatge (aquesta vegada, ja amb projeccions i cortines), confirmo tot el que vaig escriure fa gairebé tres mesos. Tan sols apuntar que Elisabet Paulet té una veu portentosa, i que em convenç molt més com a narradora. Pel que fa al Joseph interpretat per Eric Alés, tot i que té una mica més de presència que el de Roger Pérez, també li trobo a faltar una mica de potència a la veu.



 

 

Joseph i l'increïble abric en Technicolor (La Lírica de Sant Andreu, 2017)

"Joseph i l'increïble abric en Technicolor" és un dels meus musicals favorits. El vaig veure per primer cop fa 10 anys al Teatre del Sol, i em va atrapar tant que no perdo ocasió per tornar-lo a veure de nou.

En aquest post parlaré de la primera de les dues produccions que es podran veure aquesta temporada, la de la Lírica de Sant Andreu. I ho resumiré en forma de llista.

A favor:
- La interpretació en general dels protagonistes, inclosos els onze germans de Joseph, i del cor infantil.
- El vestuari i la caracterització, entre psicodèlics i kitsch -a destacar el repartiment dels servents de Potiphar-.
- Les ganes i la passió que hi han posat tots plegats.

No tant a favor:
- La tessitura d'Irina Blavia, que restava una mica de brillantor a peces que van a notes altes. Amb tot, les ha defensat més que correctament, falsets inclosos.
- El nivell de ball del cor de noies -justet-, i també les seves veus, que quedaven tapades fins al punt que hi ha peces on ni tan sols les he sentit. De fet, el so, en general, m'ha semblat poc potent. Volia afegir com a punt la poca projecció de la veu de Joseph (Jordi Calduch), però m'és impossible saber si era cosa seva o de la sonorització.

- Un entreacte una mica massa llarg.


En resum: correcte, però no seria dels musicals més rodons pel que fa a resultat de tots els que he vist d'aquesta companyia.

La sarsuela

El que faré tot seguit és d'un atreviment que frega la inconsciència: opinaré de la sarsuela com a gènere havent-ne vist només tres o quatre.

Dic tres o quatre perquè a "Cançó d'amor i de guerra", a "L'esquella de la torratxa" i a "Luisa Fernanda" hi hauríem de sumar l'espectacle "Per començar, sarsuela", que es va representar al TNC l'any 2014, i que no era pròpiament una sarsuela, sinó un recull de números lírics de sarsueles catalanes. I a tot això hi podríem sumar algun altre recull de números lírics que he vist d'aquest mateix gènere.

Per tant, parteixo d'un coneixement més que limitat d'un gènere concret. Però m'agradaria reflexionar sobre per què la sarsuela ha decaigut completament, i només la segueix consumint un públic d'edat molt avançada.

Des del meu punt de vista no és per la qualitat artística. A nivell de cantants, he vist sarsueles interpretades per actors i cantants ben bons. Pel que fa a música, malgrat les òbvies diferències de composició si ho comparem amb les operetes franceses o britàniques, o bé amb el teatre musical d'arrel anglosaxona o nordamericana, he sentit bones peces amb bons arranjaments, i interpretades per músics en directe. Per tant, si tenim bones partitures i bona qualitat artística, on rau el problema?

S'ha dit, i amb raó, que la sarsuela va ser utilitzada pel règim franquista com a estandard del gènere líric espanyol, i que la imatge pejorativa que avui en dia es té de la sarsuela arrenca d'aquest fet. Però sincerament, no m'empasso aquest argument. tot i ser cert, és massa simple com per explicar per si sol l'ocàs d'aquest gènere. En tot cas, sí que pot ser un argument que podria explicar la no captació de nous públics i per què els espectacles de sarsuela d'avui en dia estan farcits de públic d'edat avançadíssima que vol sentir les melodies de la seva joventut.

Xavier Albertí ha explicat, en diverses entrevistes, que existeix un gran volum de partitures de sarsueles catalanes de principis de segle XX que en el seu moment van tenir molt èxit, i que van quedar completament tapades, ignorades i oblidades a partir de la Guerra Civil. Pel que es va entreveure a l'espectacle "Per començar, sarsuela", efectivament sembla que hi ha bones partitures per redescobrir, però intentar que es tornin a fer populars serà una tasca que pot portar dècades.

El fet és que, de moment, per fer aquesta reflexió, partim del repertori que partim.

Em pregunto què és el que pot fallar de les sarsueles, doncs, i no ho sé. L'estructura? La intenció? La durada? El fet és que si en el seu moment aquest gènere triomfava devia ser més aviat perquè no se'n podia veure gairebé cap altre als escenaris. Però avui en dia, amb una cartellera variadíssima en tots els sentits, i farcida d'espectacles de teatre musical escrits durant el que aquí era l'època daurada de les sarsueles, i podent veure des de petites fins a grans produccions, el públic es decanta més cap a espectacles de teatre musical generalment més curts, més dinàmics i més ben estructurats estructurats d'una manera més convencional.

En resum, jo veig la sarsuela com un gènere digne, però que per motius que se m'escapen, i suposo que per desesperació dels aficionats i professionals que la fan, ha passat a ser un gènere gairebé residual. Cal dir que tampoc motiva gens saber que el públic de l'espectacle que veuràs estarà format per persones que no saps si continuaran vives al final de la representació.

Sarcasmes a banda, no sé si una manera d'atraure nous públics podria ser amb la recuperació de peces oblidades, com proposa el mateix Xavier Albertí, o creant sarsueles contemporànies amb intencions, estructures i arguments més elaborats, o bé explotant recursos com la curiositat, que és el que em va portar a mi a veure "Luisa Fernanda", i és que volia veure de dalt a baix l'obra de la qual La Cubana n'havia interpretat diversos fragments durant la sèrie "Teresina S.A.".