La sarsuela

El que faré tot seguit és d'un atreviment que frega la inconsciència: opinaré de la sarsuela com a gènere havent-ne vist només tres o quatre.

Dic tres o quatre perquè a "Cançó d'amor i de guerra", a "L'esquella de la torratxa" i a "Luisa Fernanda" hi hauríem de sumar l'espectacle "Per començar, sarsuela", que es va representar al TNC l'any 2014, i que no era pròpiament una sarsuela, sinó un recull de números lírics de sarsueles catalanes. I a tot això hi podríem sumar algun altre recull de números lírics que he vist d'aquest mateix gènere.

Per tant, parteixo d'un coneixement més que limitat d'un gènere concret. Però m'agradaria reflexionar sobre per què la sarsuela ha decaigut completament, i només la segueix consumint un públic d'edat molt avançada.

Des del meu punt de vista no és per la qualitat artística. A nivell de cantants, he vist sarsueles interpretades per actors i cantants ben bons. Pel que fa a música, malgrat les òbvies diferències de composició si ho comparem amb les operetes franceses o britàniques, o bé amb el teatre musical d'arrel anglosaxona o nordamericana, he sentit bones peces amb bons arranjaments, i interpretades per músics en directe. Per tant, si tenim bones partitures i bona qualitat artística, on rau el problema?

S'ha dit, i amb raó, que la sarsuela va ser utilitzada pel règim franquista com a estandard del gènere líric espanyol, i que la imatge pejorativa que avui en dia es té de la sarsuela arrenca d'aquest fet. Però sincerament, no m'empasso aquest argument. tot i ser cert, és massa simple com per explicar per si sol l'ocàs d'aquest gènere. En tot cas, sí que pot ser un argument que podria explicar la no captació de nous públics i per què els espectacles de sarsuela d'avui en dia estan farcits de públic d'edat avançadíssima que vol sentir les melodies de la seva joventut.

Xavier Albertí ha explicat, en diverses entrevistes, que existeix un gran volum de partitures de sarsueles catalanes de principis de segle XX que en el seu moment van tenir molt èxit, i que van quedar completament tapades, ignorades i oblidades a partir de la Guerra Civil. Pel que es va entreveure a l'espectacle "Per començar, sarsuela", efectivament sembla que hi ha bones partitures per redescobrir, però intentar que es tornin a fer populars serà una tasca que pot portar dècades.

El fet és que, de moment, per fer aquesta reflexió, partim del repertori que partim.

Em pregunto què és el que pot fallar de les sarsueles, doncs, i no ho sé. L'estructura? La intenció? La durada? El fet és que si en el seu moment aquest gènere triomfava devia ser més aviat perquè no se'n podia veure gairebé cap altre als escenaris. Però avui en dia, amb una cartellera variadíssima en tots els sentits, i farcida d'espectacles de teatre musical escrits durant el que aquí era l'època daurada de les sarsueles, i podent veure des de petites fins a grans produccions, el públic es decanta més cap a espectacles de teatre musical generalment més curts, més dinàmics i més ben estructurats estructurats d'una manera més convencional.

En resum, jo veig la sarsuela com un gènere digne, però que per motius que se m'escapen, i suposo que per desesperació dels aficionats i professionals que la fan, ha passat a ser un gènere gairebé residual. Cal dir que tampoc motiva gens saber que el públic de l'espectacle que veuràs estarà format per persones que no saps si continuaran vives al final de la representació.

Sarcasmes a banda, no sé si una manera d'atraure nous públics podria ser amb la recuperació de peces oblidades, com proposa el mateix Xavier Albertí, o creant sarsueles contemporànies amb intencions, estructures i arguments més elaborats, o bé explotant recursos com la curiositat, que és el que em va portar a mi a veure "Luisa Fernanda", i és que volia veure de dalt a baix l'obra de la qual La Cubana n'havia interpretat diversos fragments durant la sèrie "Teresina S.A.".