Fins fa 15 dies no tenia ni la més remota idea que hi haguessin grups de teatre que muntessin espectacles de teatre musical a les terres de Lleida. Un cop més, sort de Twitter. Sinó, continuaria sense saber que existeix el grup L'Acudit.
I a més, no fa quatre dies que fa teatre, no. Fa 35 anys! Realment durant molts anys, en aquest país, alguns tipus d'informacions culturals han circulat ben poc.
La qüestió: aquest any muntaven Cats. I jo, cap a Alfarràs, que aquest musical encara no l'havia vist mai, i menys en català. I encara menys en català occidental.
El resultat: un espectacle de 55 minuts amb una selecció dels números més importants de l'espectacle original. En aquest cas, agraeixo aquest esforç de síntesi, ja que és un espectacle que, pel que n'he vist i per les peces que n'he sentit al llarg dels últims anys, no estaria pas a la llista dels meus favorits, de manera que un resum sempre va bé si es tracta d'un espectacle que ja saps que no et farà tornar boig.
Doncs el nivell d'interpretació, cant, dansa... era prou bo! La música, enllaunada. Un so excel·lent (gens de reverberació), cosa que té molt de mèrit, ja que els pavellons poliesportius mai són recintes fàcils de sonoritzar. La il·luminació, correcta. I no dic bona perquè em van sobrar les ràfegues de llum cap al públic a l'escena de lluita dels gats.
El 35è aniversari es va celebrar al final, amb un discurs de... 15 minuts, i un pastís. De la mateixa manera que es va fer un esforç per resumir la dramatúrgia de Cats, no hauria anat malament fer-ne un altre per resumir el text del manifest. També discreparia una mica dels agraïments: es va destinar molt de temps a agrair la feina de l'equip del grup de teatre, però en canvi els actors van saludar en un tres i no res. Segur que no era la intenció, però van quedar una mica en un segon pla.
Per no tenir teatre municipal, bravo també per les cadires: de plàstic i ben còmodes, i això que Alfarràs no arriba als 3.000 habitants. En canvi, cert municipi del que m'abstindré d'escriure el nom, tot i tenir 34.000 habitants i ínfules de ciutat (per mi, realment no ho és), té unes cadires de fusta per als espectacles a l'aire lliure absolutament antidiluvianes, autèntiques màquines de tortura per a l'esquena. Ho sento, però és que m'exaspera veure com municipis 10 vegades més petits tenen coses tan bàsiques com unes cadires més còmodes.
En fi, tornant a l'espectacle: amb ganes de veure què preparen per l'any que ve. I amb ganes que facin alguna funció a les 18:00, per exemple, que per a la gent de fora ens aniria força millor. Si pot ser ;-)
Un apunt final: crec que en aquest espectacle vaig presenciar l'acoblament més gran del que he estat testimoni. L'origen: un copet totalment intencionat a un micròfon de l'escenari per part d'un nen del cor massa trapella. El resultat: una reverberació que gairebé ensorra el pavelló. Per sort va aguantar.
