diumenge, 24 de juny del 2018

John i Jen (Teatre Gaudí, 2018)

Dotze anys després de les grans interpretacions de Laia Piró i de Jordi Vidal al Versus, torna John i Jen, aquesta vegada amb Anna Valldeneu i Marc Pociello, al Teatre Gaudí.

Ens trobem davant d'un musical molt especial per la història que explica. Una història trista i tendra, en la que, de ben segur, tots els qui hem perdut un tiet abans que nasquéssim ens hi podem sentir identificats.

El so, des de la grada del tècnic, és força millor que des de les grades que queden a dreta i a esquerra d'aquesta. Aquest cop he aconseguit seguir gairebé tots els diàlegs.

La resta, perfecte, impecable. Personalment potser em quedaria amb el repartiment que vaig veure fa 12 anys, potser perquè -i ara que no se m'enfadi ningú- els actors eren una mica més joves, i podien donar més joc als personatges quan aquests són nens petits. Però en realitat crec que hi ha una part de "primer impacte" que no puc deixar de banda, i és que fa 12 anys, aquesta història em va tocar l'ànima.

Només dos apunts: en un moment que es parla de l'edat, dels anys, falta un pronom feble a la rèplica "Tinc set". Hauria de ser "En tinc set"

I l'altra observació: les garlandes lluminoses de nadal arriben a molestar una miqueta, ja que tenen una intensitat i patró d'encesa/apagada que contrasta amb el nivell de llum de l'escena, que és més baix, en alguns moments. Vaja, que arriba a molestar / distreure una miqueta, aquesta garlanda.

Tota la resta està perfecte. Qui busqui un musical per anar a veure ara a l'estiu, que no busqui més: és aquest. Bé, tampoc n'hi ha gaires més, les coses com són.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.