La producció de Ricard Reguant de l'any 1994 va ser icònica, molts la recordem, i de fet es pot recuperar el 3alacarta en el format original en que es va emetre, en 16:9, uns quinze anys abans que s'instaurés com a estàndard, eren emissions en prova en el sistema Pal Plus. Primera part. Segona part. Amb tot, segons el mateix director, sembla que l'acceptació d'aquella producció no va ser per tirar coets.
25 anys després, Nou 69 Teatre i La Nota Teatre l'han tornat a muntar, amb la mateixa traducció d'Albert Mas-Griera, un detall que cal valorar, ja que som molts els que tenim la lletra de les cançons gravada a la memòria.
Amb direcció d'Antoni Font-Mir, que també actua -fa de narrador- i signa la il·luminació, amb direcció musical d'Eva Mayo i amb Laura Domènech (Senyora Johnstone), Marc Casanova -també en tasques d'ajudant de direcció-, Guillem Rico, Jordi Cuesta, Andrea Alfredo, Eva Mayo i Xevi Lozano, entre d'altres, sobre l'escenari, el resultat és molt i molt bo.
Reconec que de vegades sembla que m'entretingui a buscar els defectes dels muntatges, i en aquest cas és que pràcticament no n'hi he trobat cap. Si anéssim a posar-nos exquisits, podríem arribar a criticar que la música fos enllaunada, però en aquesta vida no es pot tenir tot. O que la protagonista utilitzés, en diverses ocasions, el verb "estar" en comptes del verb "ser" en expressions com "està allà", o expressions com "por a" en comptes de "por de", que no recordo que sortissin a la traducció de Mas-Griera (i si hi sortien, em sonen estranyes i crec que se les hauria de mirar algun lingüista).
A part d'això, algun peu trepitjat, algun petit entrebanc a l'hora de pronunciar alguna frase i una porta oberta abans de temps és tot el que em va grinyolar. Que, per tractar-se d'una producció d'aquesta magnitud, són detalls gairebé sense importància.
Coses curioses: algunes peces a un to diferent del que tenim a la memòria -lògic, cal adaptar-se al repartiment-, alguns accents creuats que s'han aconseguit ajustar (es nota que s'han treballat els detalls), algunes frases que finalment he entès (punt positiu per la dicció), i un aspecte que no sé gaire com expressar: la cadència, la manera de fer caure la lletra a la partitura, sobretot per part de Laura Domènech, era interessant perquè es notava que no era cap còpia de com ho cantava Àngels Gonyalons, però podria arribar a semblar una cadència mica massa lliure i tot, perquè en algun moment anava lleugerament per davant del tempo, d'altres per darrere, i això em va desconcertar una mica.
En tot cas, espero que avui diumenge tornin a fer un ple total, i que aquest muntatge pugui girar una mica, sigui per on sigui, perquè val la pena. No insistiré en com n'és de trist que els teatres públics de ciutats mitjanes de Catalunya siguin totalment refractaris a programar aquestes propostes, i que només les acullin quan es tracta de produccions locals perquè deuen creure que només omplirien amb els familiars, amics i coneguts.
Per cert, entre el públic, Joan Crosas, el narrador de la producció de 1994.
Vídeo promocional.
