diumenge, 29 de setembre del 2019

Germans de Sang (Teatre Cirvianum, 2019)

Si hi ha un musical que tenim gravat a la memòria una bona part dels amants del teatre musical d'aquest país de 40 anys (o més), aquest és Germans de Sang.

La producció de Ricard Reguant de l'any 1994 va ser icònica, molts la recordem, i de fet es pot recuperar el 3alacarta en el format original en que es va emetre, en 16:9, uns quinze anys abans que s'instaurés com a estàndard, eren emissions en prova en el sistema Pal Plus. Primera part. Segona part. Amb tot, segons el mateix director, sembla que l'acceptació d'aquella producció no va ser per tirar coets.

25 anys després, Nou 69 Teatre i La Nota Teatre l'han tornat a muntar, amb la mateixa traducció d'Albert Mas-Griera, un detall que cal valorar, ja que som molts els que tenim la lletra de les cançons gravada a la memòria.

Amb direcció d'Antoni Font-Mir, que també actua -fa de narrador- i signa la il·luminació, amb direcció musical d'Eva Mayo i amb Laura Domènech (Senyora Johnstone), Marc Casanova -també en tasques d'ajudant de direcció-, Guillem Rico, Jordi Cuesta, Andrea Alfredo, Eva Mayo i Xevi Lozano, entre d'altres, sobre l'escenari, el resultat és molt i molt bo.

Reconec que de vegades sembla que m'entretingui a buscar els defectes dels muntatges, i en aquest cas és que pràcticament no n'hi he trobat cap. Si anéssim a posar-nos exquisits, podríem arribar a criticar que la música fos enllaunada, però en aquesta vida no es pot tenir tot. O que la protagonista utilitzés, en diverses ocasions, el verb "estar" en comptes del verb "ser" en expressions com "està allà", o expressions com "por a" en comptes de "por de", que no recordo que sortissin a la traducció de Mas-Griera (i si hi sortien, em sonen estranyes i crec que se les hauria de mirar algun lingüista).

A part d'això, algun peu trepitjat, algun petit entrebanc a l'hora de pronunciar alguna frase i una porta oberta abans de temps és tot el que em va grinyolar. Que, per tractar-se d'una producció d'aquesta magnitud, són detalls gairebé sense importància.

Coses curioses: algunes peces a un to diferent del que tenim a la memòria -lògic, cal adaptar-se al repartiment-, alguns accents creuats que s'han aconseguit ajustar (es nota que s'han treballat els detalls), algunes frases que finalment he entès (punt positiu per la dicció), i un aspecte que no sé gaire com expressar: la cadència, la manera de fer caure la lletra a la partitura, sobretot per part de Laura Domènech, era interessant perquè es notava que no era cap còpia de com ho cantava Àngels Gonyalons, però podria arribar a semblar una cadència mica massa lliure i tot, perquè en algun moment anava lleugerament per davant del tempo, d'altres per darrere, i això em va desconcertar una mica.

En tot cas, espero que avui diumenge tornin a fer un ple total, i que aquest muntatge pugui girar una mica, sigui per on sigui, perquè val la pena. No insistiré en com n'és de trist que els teatres públics de ciutats mitjanes de Catalunya siguin totalment refractaris a programar aquestes propostes, i que només les acullin quan es tracta de produccions locals perquè deuen creure que només omplirien amb els familiars, amics i coneguts.

Per cert, entre el públic, Joan Crosas, el narrador de la producció de 1994.

Vídeo promocional.

diumenge, 15 de setembre del 2019

La Tienda de los Horrores (Teatre Coliseum, 2019)

Crec que aquest musical és el que he vist representat més vegades per diferents grups de teatre amateur o semiprofessional. És un musical que, tot i que no m'apassiona, m'agrada (per això l'he vist tantes vegades). Especialment atractiva és la primera meitat, i el "Suddenly Seymour" de la segona (un hitàs). A partir d'aquell moment, des del meu punt de vista, el llibret decau.

Bé, doncs la producció que es pot veure al Teatre Coliseum ambienta la història en una mena de futur distòpic en el qual les plantes són com de plàstic i els dentistes encara utilitzen l'òxid nitrós (aquest, per cert, és un detall del llibret que encara cap producció de les que he vist fins ara, ha sabut com actualitzar).

En tot cas, compro aquesta ambientació, que és molt original. També poso molt bona nota als actors, a les Sey Sisters, al so en general -peta de conya des de l'última fila de dalt de tot-, a la música en directe* (una banda de 6 músics, cosa que no es veu cada dia), també a l'excel·lent al vestuari, a l'escenografia, fins i tot a la planta -que m'ha sorprès gratament-... però he de posar un suspès com una catedral a la il·luminació.


Perquè, a veure, quin sentit té la llum estroboscòpica i els làsers en un musical com aquest? Només un: justificar l'argument "electritzant", un adjectiu qualificatiu posat "per la patilla", perquè el musical original no en té res, d'electritzant. Sí que és cert que al principi de l'espectacle s'avisa que hi ha aquest tipus de llum, però vaja... ja hi ets, i no marxaràs pas, a no ser que tinguis algun problema mèdic. Però sí que et donarà enormement pel cul cada vegada que la punyetera llum estroboscòpica s'engegui (just abans de la primera peça i també cada vegada que la planta es menja algú), o cada vegada que el làser escombri el públic (un parell de cops, cap al final).

També relacionat amb la il·luminació, quin sentit té que, mentre la planta parla, s'il·lumini la cara d'en Manu Guix? Ja ho sabem, que és ell qui li posa la veu. No crec que calgui reforçar-ho tant.

I un aspecte relacionat amb un dels personatges, el dentista. Sí, a la pel·lícula l'interpretava Steve Martin, amb la qual cosa tenies una mena de clown motard sàdic i maltractador, i entenies molt bé per què l'Audrey li té por. Però en aquest cas, la interpretació de Jose Corbacho genera una mena de senyor gran una mica malparidot que es fica amb el públic i que, al capdavall, és graciós. És a dir, arriba a prevaldre la part gracioseta del personatge enfront la part maltractadora, cosa que no ajuda a fer que la història s'entengui. A mi no m'ha convençut, i menys el moment "cubanero" d'interacció amb el públic.

Menció a part mereix la neteja del teatre: absolutament deplorable. Hi vaig anar a la sessió de diumenge a les 17:30, i a la meva fila del segon pis, zona B, hi havia crispetes del dia anterior escampades per terra. No fa falta dir que la moqueta de tot aquell sector fotia absoluta pena, de tacada d'oli i de refrescos com estava. Que un dels teatres més grans de la ciutat estigui en aquestes condicions ho trobo bastant lamentable. Però té una solució fàcil: no vendre aquests productes al hall d'entrada. Mira si és senzill.

(*Calen, els compassos "raros" que s'han afegit al mig d'una peça?)