La Tienda de los Horrores (Teatre Coliseum, 2019)

Crec que aquest musical és el que he vist representat més vegades per diferents grups de teatre amateur o semiprofessional. És un musical que, tot i que no m'apassiona, m'agrada (per això l'he vist tantes vegades). Especialment atractiva és la primera meitat, i el "Suddenly Seymour" de la segona (un hitàs). A partir d'aquell moment, des del meu punt de vista, el llibret decau.

Bé, doncs la producció que es pot veure al Teatre Coliseum ambienta la història en una mena de futur distòpic en el qual les plantes són com de plàstic i els dentistes encara utilitzen l'òxid nitrós (aquest, per cert, és un detall del llibret que encara cap producció de les que he vist fins ara, ha sabut com actualitzar).

En tot cas, compro aquesta ambientació, que és molt original. També poso molt bona nota als actors, a les Sey Sisters, al so en general -peta de conya des de l'última fila de dalt de tot-, a la música en directe* (una banda de 6 músics, cosa que no es veu cada dia), també a l'excel·lent al vestuari, a l'escenografia, fins i tot a la planta -que m'ha sorprès gratament-... però he de posar un suspès com una catedral a la il·luminació.


Perquè, a veure, quin sentit té la llum estroboscòpica i els làsers en un musical com aquest? Només un: justificar l'argument "electritzant", un adjectiu qualificatiu posat "per la patilla", perquè el musical original no en té res, d'electritzant. Sí que és cert que al principi de l'espectacle s'avisa que hi ha aquest tipus de llum, però vaja... ja hi ets, i no marxaràs pas, a no ser que tinguis algun problema mèdic. Però sí que et donarà enormement pel cul cada vegada que la punyetera llum estroboscòpica s'engegui (just abans de la primera peça i també cada vegada que la planta es menja algú), o cada vegada que el làser escombri el públic (un parell de cops, cap al final).

També relacionat amb la il·luminació, quin sentit té que, mentre la planta parla, s'il·lumini la cara d'en Manu Guix? Ja ho sabem, que és ell qui li posa la veu. No crec que calgui reforçar-ho tant.

I un aspecte relacionat amb un dels personatges, el dentista. Sí, a la pel·lícula l'interpretava Steve Martin, amb la qual cosa tenies una mena de clown motard sàdic i maltractador, i entenies molt bé per què l'Audrey li té por. Però en aquest cas, la interpretació de Jose Corbacho genera una mena de senyor gran una mica malparidot que es fica amb el públic i que, al capdavall, és graciós. És a dir, arriba a prevaldre la part gracioseta del personatge enfront la part maltractadora, cosa que no ajuda a fer que la història s'entengui. A mi no m'ha convençut, i menys el moment "cubanero" d'interacció amb el públic.

Menció a part mereix la neteja del teatre: absolutament deplorable. Hi vaig anar a la sessió de diumenge a les 17:30, i a la meva fila del segon pis, zona B, hi havia crispetes del dia anterior escampades per terra. No fa falta dir que la moqueta de tot aquell sector fotia absoluta pena, de tacada d'oli i de refrescos com estava. Que un dels teatres més grans de la ciutat estigui en aquestes condicions ho trobo bastant lamentable. Però té una solució fàcil: no vendre aquests productes al hall d'entrada. Mira si és senzill.

(*Calen, els compassos "raros" que s'han afegit al mig d'una peça?)