Balanç de l'any 2020 i previsions pel 2021

És evident que l'any 2020 no passarà a la història com el millor any en res, per causes sobradament conegudes.

Més enllà dels estralls que ha provocat la pandèmia, que no han estat pocs, s'ha pogut veure teatre de manera que podríem qualificar d'al·legal a causa d'unes restriccions de mobilitat que com a mínim es poden qualificar de kafkianes. Unes regulacions que són tancaments culturals encoberts, ja que en teoria els teatres, tot i complir totes les mesures de seguretat dictades per la Santa Inquisició (perdó, pel PROCICAT) només s'han pogut nodrir de públic del seu municipi o comarca.

Absurd, kadkià, patètic i incomprensible, ja que no hi ha cap diferència entre anar al teatre del costat de casa, que anar al teatre de la comarca del costat. Menys, si s'hi va sol, se seguexien totes les mesures sanitàries, i no es té cap mena d'interacció social amb ningú en cap moment. Si no volen que anem als teatres, que els tanquin i que indemnitzin el sector. Però això de no poder -en teoria- anar a teatre a altres llocs és ridícul, i espero que martiritzi la consciència de qui va prendre aquesta decisió, fins el dia de la seva jubilació, perquè d'injusta i mancada de qualsevol fonament com és, no s'aguanta per enlloc.

En fi, l'any va començar bé, tornant a veure l'enginyosa Escape Room i West Side Story, musical que ja havia vist a Madrid. Va continuar amb Una altra estrena -un musical divulgatiu amb algunes coses que caldria polir-, Porgy and Bess en directe al cinema -amb una calor sufocant-, An American in Paris -la pel·lícula, amb música en directe, una experiència impressionant-, i es va aturar poc després de veure A Chorus Line -un musical dels més coneguts, però que sincerament vaig trobar poc interessant-.

Després d'això, setmanes d'aturada amb molta activitat d'espectacles online, però setmanes per oblidar. I, després, una bona colla d'espectacles. No són, lògicament, tants com els anys anteriors, però he fet tot el que he pogut.

Sort d'alguns organitzadors d'espectacles per no arronsar-se i continuar programant cultura amb la màxima normalitat possible. Ara, el paperot que van fer altres programadors va ser realment lamentable, impropi de càrrecs públics, ja que no van voler córrer cap risc i ho van suspendre absolutament tot, sobretot a l'estiu.

Parlant de programadors, alguns opten per bloquejar el 50% de les butaques, venent-les de manera alterna, de manera que tothom està separat de tothom (cosa que té de positiu que mai et trobaràs cap cap que et limiti la visibilitat al davant teu, i sempre et donarà el màxim espai possible per a les cames), altres opten per vendre per unitats de compra, deixant només una butaca de separació entre unitats de compra (té de positiu que seus just al costat dels teus acompanyants, però és un mètode que, a xarxes, ja s'ha vist que ha posat nerviós a més d'un). Jo, sincerament, em sento igual de segur d'una manera que de l'altra.

Potser sóc un il·lús, però tinc esperances posades en l'any 2021. A veure, fins a mitjans de gener hi haurà el rebuf de Nadal, que pot fer brillar una mica la cartellera, però crec difícilment ningú s'arriscarà a programar res de certa envergadura fins al setembre, quan en principi arribarà Adiós Arturo a Barcelona, i espero que moltes altres produccions, siguin de petit, mitjà o gran format. Ja ho anirem veient.

Petites obsessions

De tant en tant, trobes una cançó que no pots deixar d'escoltar en bucle. Els últims anys m'ha passat amb bastants casos. L'últim, amb "Lost and found", del musical "City of Angels", que vaig descobrir fa quatre o cinc mesos.

Si la versió original ja és una delícia, per seductorament subtil...

...aquesta altra versió és, senzillament, brutal. La seducció es porta cap a una banda més descarada, però igualment -o encara més- eficaç:

I ximpum. A veure si algun altre dia estic més inspirat per escriure alguna cosa més interessant.

Els 10 teatres més bonics de Catalunya

Alguns dels teatres de Catalunya són ben bonics de veure. Gairebé només per l'edifici, ja val la pena anar-hi. Aquí, els meus 10 teatres favorits -arquitectònicament parlant-, ordenats per ordre alfabètic.

M'abstindré de descriure'ls, perquè els meus coneixements d'arquitectura són nuls, però el que veig clar és tinc una certa debilitat pels teatres clàssics, a la italiana.

Alguns, amb la seva estructura de fusta, et transporten al vaixell de Show Boat -cas del Casal de Vilafranca o el Casino l'Aliança-; i d'altres, gràcies la seva decoració, són autèntiques bomboneres -cas de l'Ateneu Igualadí o, evidentment, del Liceu-.

A la selecció hi incloc un teatre molt singular, el dels Lluïsos d'Horta, que també té un encant molt peculiar, gràcies a la forma d'arc de la boca d'escenari (sempre he pensat que -salvant les distàncies-, és el més semblant que tenim al Radio City Music Hall); i un teatre tancat, que vaig descobrir fa poc via Twitter.

Nota: la selecció no és exhaustiva, ja que em baso amb els teatres en els que he estat (excepte, és clar, el Teatre Principal de Montblanc).

Ateneu Igualadí (Igualada)

Casal de Vilafranca (Vilafranca del Penedès)

Casino l'Aliança del Poblenou (Barcelona)

Liceu (Barcelona)

Lluïsos d'Horta (Barcelona)

Teatre El Jardí (Figueres)

Teatre Municipal (Girona)

Teatre Principal (Montblanc) *tancat

Teatre Principal (Olot)

Teatre Tívoli (Barcelona)

Porra "Gofus de Roma"

Ja fa mesos que se sap que properament es podrà veure un Golfus de Roma, de la mà de Focus i de Daniel Anglès. I també fa un cert temps que aquest director va publicar al seu Instagram una foto amb un conegut imitador. Entre això, i l'entrevista que ha publicat avui el canal de Youtube de teatremusical.cat, que el meu cap va fent connexions teòriques sobre el repartiment d'aquest musical.

L'últim que s'ha sentit a dir és que es veurà a Barcelona i a Madrid, el que no sé és si simultàniament, cosa que, com és lògic, implicaria tenir dos repartiments.

En tot cas, pensant en Barcelona, aquí va la meva porra. A veure si n'encerto alguna.

 

Carlos Latre?

 

 

Jaume Casals?

Anna Moliner?

Queco Novell?

 

Oriol Genís?

 

Carme Sansa?

 

 

 Arnau Puig?

 

 

Toni Sans?

 

 

Bernat Cot?

 

 

Una temporada avorrida? Jo crec que no.

Bé, a aquestes alçades del mes de setembre la majoria de teatres públics i privats del nostre entorn ja ha presentat la temporada, i s'han posat a la venda les entrades dels primers espectacles.

Potser no hi haurà estrenes de musicals de gran envergadura com a mínim fins a finals d'any, però el que sí que hi haurà seran espectacles força variats i potencialment interessants.

També a Twitter hi llegia que aquesta temporada la majoria dels espectacles seran en castellà. Bé, doncs això depèn de la tria que faci cadascú. A mi m'ha sortit majoria àmplia d'espectacles en català.

Jo ja m'he fet la llista dels que tinc ganes d'anar a veure (en negreta, els espectacles de teatre musical o amb música):

- Gustafsson-r60, a la sala Versus Glòries
- Pegados, al Teatre Goya -em fa gràcia tornar a veure l'espectacle, tants anys després!-
- Elles, al Teatre Municipal Ateneu d'Igualada
- Els Ocells, al Teatre Cirvianum
- Legally Blonde, a L'Alternativa
- Barcelona 24h, al Teatre Gaudí
- Dansa per tutti, al Poliorama
- T'estimo si he begut Teatre Municipal de Girona
- Toulouse Lautrec al Teatre Capitole de Tolosa
- Fairfly, al Teatre de Salt -ja l'he vista un parell de cops, i penso repetir-
- L'èxit de la temporada, al Teatre Victòria
- 53 diumenges, al Teatre Romea
- Festa Major, al Teatre El Jardí
- Lapònia, a L'Estruch
- L'Hèroe, al Teatre Nacional
- Els Brugarol, al Teatre Can Rajoler

De cara a l'any que ve, hi ha títols que pinten bé:

- Les contes d'Hoffman, al Liceu
- Cantando bajo la lluvia, imagino que al Tívoli o al Coliseum
- El bon policia, al Maldà
- Mistela Candela Sarsuela, al Maldà
- De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, al Teatre Nacional
- Pecats imperdonables, al Borràs
- L'emperadriu del Paral·lel, al Teatre Nacional

...i a veure quan arriba el Golfus de Roma... És clar que si jo fos programador, el programaria en temporada alta, i això vol dir el desembre... de manera que vés a saber si ens haurem d'esperar al desembre de 2021!

Spamalot (Espai 104, 2020)

És possible, fer que un musical com Spamalot sigui molt més divertit del que és? La resposta seria que sí. I l'exemple, el que he vist avui a l'Espai 104, on s'ha representat aquest musical, que s'ha estat treballant com a taller d'estiu.

Siguem clars, Spamalot està bé, però si ja l'has vist algun cop, set' fa previsible, i pot costar que et torni a sorprendre. A no ser que, com ha estat el cas, et trobis que han adaptat no només l'ambientació (ja no passa a l'època medieval, sinó a una platja) i evidentment l'escenografia (entre mínima i absent), sinó també, i sobretot, part del text, amb fragments realment hilarants.

Les interpretacions, totes ben estripades i passades de rosca, com calia en una adaptació com aquesta.

El repartiment que he enganxat ha estat el següent:

Narrador/Herbert EDGAR BLANCO

Dama del lago GINA GONFAUS

Lakers ANNA MIRANDA, ANNA VALLDEPERAS

Rey Arturo SERGI ESPINA

Patsy LAURA GALERA

Galahad JAN BUXADERAS

Robin POL ROSELLÓ

Lancelot MARC RIBALTA

Bedevere MARC ESPINOLA

Petits -i no tant petits- musicals que costarà de veure (o que no veurem mai)

Més enllà de la situació actual, hi ha diferents factors que fan que segurament mai (més) podrem veure diferents musicals al nostre país (o enlloc). Tria no exhaustiva. No incloc els musicals que podríem qualificar com a "clàssics".

Vagi per avançada que he fet posts millors. Però no sabia amb quina excusa posar alguns vídeos que m'agraden, i no he trobat cap excusa millor.

1. "Little Mary Sunshine" (qui s'atreviria a produir una cosa així, aquí?):

2. "Cuando Harry Encontró a Sally" (increïblement, per problemes amb els drets, a banda que no sé si ara algú s'atreviria a programar un muntatge que pot semblar una mica misògin):

3. "Little Tramp - The Musical" (és una raresa, i em sorprendreia veure'l. Nota: em va costar horrors trobar la peça original d'una de les cançons que va cantar Xènia Reguant a l'especial de Nadal de "I ara què, Xènia"):

clip (no l'insereixo perquè em fa mitja vergonya inserir un vídeo així)

4. "Jihad the musical" (totalment adequat fa dotze o tretze anys, ara mateix una mica caducat, a banda que caldria tenir-los força ben posats per programar una cosa així):

5. "City of Angels" (aquest és força més normal i corrent, i potser algú el podria programar):

Els meus 5 musicals preferits

Més d'una vegada he pensat de fer un rànquing llistant els musicals que m'agraden més. Sempre m'ha frenat un "petit detall": quin criteri utilitzo? Els que m'han emocionat més? Els que m'han sorprès més? Els que m'han marcat més? Com que no em decidia, els llistaré en funció del nombre de minuts que m'agraden. Bé, grosso modo. Comencem, del 5 fins el número 1, així, com els rànquings com déu mana


5. Kiss me, Kate. Especialment, les peces que no formen part del musical que se suposa que representen. Una de les millors maneres d'entrar a l'univers Cole Porter.

4. Show Boat. Clàssic entre els clàssics, aquest de Jerome Kern. La versió de The San Francisco Opera, projectada als cines, em va captivar. Vaig arribar a comprar-me el DVD i tot. Una història trista, però molt, molt emotiva.

3. Lady be good. Una successió de joies clàssiques de George Gershwin, que et transporta de dret als anys 20... i que vaig veure representat envoltat d'un públic una part del qual semblava ancorat als anys 50. Una mena de distopia temporal bastant estranya.

 2. An American in Paris. Un altre compendi de les millors peces de Gershwin. Una preciositat de musical en tots els sentits, en el que el ballet i la sensibilitat hi juguen un paper clau, i que fa que la paraula bellesa es quedi curta de significat. Un xic trist, però, per la història que narra.

1. Crazy for You. I, per variar, un altre Gershwin. Aquest, molt més brillant, alegre i desenfadat. Una comèdia musical clàssica. I, per què no, intrasncendent. Visca la intranscendència! Quina pena que no es representi gaire (o gens) per les nostres latituds.

Un entreacte

No vull reflexionar gaire sobre la situació actual, perquè prou trista que és a tots nivells. El que sí que volia dir és que si tot això té alguna cosa positiva, des del meu no-sol·licitat i prescindible punt de vista, aquesta és l'ampliació del nombre d'obres de teatre a Internet, sigui als canals oficials dels teatres, de les companyies o dels aficionats.

Els amants dels musicals, però, tenim un handicap. Mentre que la immensa majoria d'obres de text queden penjades a les plataformes, encara que sigui per pocs dies, els musicals d'algunes sales són més difícils de veure que un linx albí: o directament no es poden veure de cap manera, o bé només s'emeten en directe en baixa qualitat, i després els responsables de l'emissió deixen el vídeo com a privat, ja que argumenten que no en poden fer una gran difusió perquè no en tenen els drets.

Per sort hi ha algunes sales que els pengen als seus canals de Youtube, sigui en públic o en privat, i calgui trobar el vídeo entrant a l'hemeroteca del seu web. És igual. El cas és que el musical es troba disponible.


Però si el canal oficial de la sala pren l'opció d'emetre'l en directe, se'm fa complicat d'entendre aquesta escrupolositat tan exquisida de no deixar-lo penjat uns dies. Semblaria un gest més de cara a la possibilitat de continuar obtenint drets per representar musicals, que no pas una acció per no fer "perdre" (o deixar de guanyar) grans quantitats de drets d'autor. Siguem realistes: en tot el món, quants visionats aconseguirà un musical amateur en català estrenat a una sala mitjana-petita? En fi, no ho sé, no sóc cap expert en la matèria, però potser es podria valorar la possibilitat de deixar els musicals penjats una setmana. Puc equivocat-me, però en un context com l'actual, crec que tampoc passaria gaire res.

Però encara hi ha un tercer cas, el de les sales que encara són més escrupoloses, i directament ja ni tan sols emeten en directe els musicals dels quals no tenen els drets d'autor. Sí, legalment són les que ho fan millor, però deixen als aficionats una mica abandonats. Per no parlar de cert teatre públic, que no ha penjat ni una trista obra de text de cap autor ni català amb el qual resoldre els temes de drets d'autor deuria ser una gestió senzillíssima. Ni això. Res. Ah, sí, proposa lectures.

En qualsevol cas, potser es podria fer com algunes produccions o teatres britànics o americans, que per veure les obres, en principi cal pagar, o bé et proposen fer donacions. No sé si és que seria més costós de muntar-ho que no pas els beneficis que se'n podrien treure, o és per algun problema legal, però no entenc per què això no es veu per aquestes latituds. Potser podria ser una solució provisional per aconseguir algun ingrés aquests dies. Imagino que algú ja ho deu haver estudiat.

En tot cas, sigui d'una manera o d'una altra, en directe o no, mai com ara s'havien pogut veure tantes obres, cosa que, al capdavall, per als aficionats, és ben positiva.

Qui cregui que penjant aquest material la gent deixarà d'anar al teatre ho té molt mal entès. És clar que hi pot haver casos de persones que creguin que veient tres o quatre obres a Youtube ja se senten satisfetes, però no crec pas que aquestes persones siguin públic potencial de cap sala, ja que una cosa és tota la litúrgica d'anar a un teatre i veure i viure un espectacle en directe, i l'altra és mirar una obra a Youtube, per bona que sigui, com qui mira un vídeo sobre com decapar una cadira mig corcada o un de com fer una botifarra amb mongetes. Si valores el teatre, hi aniràs. Si no el valores, no hi aniràs. Com jo no vaig al futbol, a discoteques o al gimnàs.

Aquests dies s'han penjat obres que no havia anat a veure quan les feien. Ara tampoc les he mirat perquè no m'interessen. En canvi, sí que he revisionat algunes obres que havia vist al teatre. I també n'he descobert de noves, com "Curtains", que en directe ha de ser una passada, i que ha passat directe a la meva llista de musicals pendents de veure en directe a algun lloc.

Esperem que aquesta pausa, aquesta mena d'entreacte estrany, duri poc (que llargs que es fan, alguns, per cert), i que la segona part comenci aviat.

A Chorus Line (Teatre Tívoli, 2020)

Vet aquí un altre dels musicals clàssics que, per molt clàssic que sigui, jo només en tenia unes poques referències, que es podrien resumir en el número final, que és el més icònic. Però també, sense saber-ho, el "Tits and ass", resulta que és d'aquest espectacle. Cosa que, segurament, a aquestes alçades de la vida hauria de saber. O no. O vés a saber.

D'aquest espectacle només em tiraven enrere dues coses. La primera, el fet que el nom Antonio Banderas aparegui a tot arreu, com a reclam de l'espectacle, com si el nom del musical no fos prou potent. Un cop entres al teatre, et trobes amb el programa de mà, que conté una fotografia de proporcions bastant importants de l'esmentat director, i tot seguit la seva veu en off et recporda que has d'apagar el mòbil, que tota la música és en directe, etc. A mi, tant de personalisme em mata.

L'altra cosa que em tirava enrere són, en realitat, dues coses: el fet que aquesta producció neix a un teatre patrocinat per una entitat bancària, i el fet que aquest teatre ha estat dirigit, fins fa ben poc, per un senyor que m'inspira poca confiança, i que l'any passat va haver de plegar d'una institució cultural.

Dit això, trobo que ha de ser un dels musicals més complicats de coreografiar i d'il·luminar, amb tants personatges i amb tantes posicions, que han de ser mil·limètriques. I el resultat és excel·lent.

A nivell de llibret, s'aconsegueix explicar la història personals de cadascun dels aspirants i que l'espectacle no es faci avorrit excepte en algun moment, en el que un personatge explica una història trista. La lentitud d'aquest passatge no ajuda al ritme general de l'espectacle, però és el que hi ha.

També em va sorprendre que peces com "Tits and ass", que en català es va poder traduir com a "Pits i cul", en aquest cas s'ha adaptat al castellà sense poder fer una traducció literal, però en la que la lletra queda espectacularment bé.

En fi, un espectacle recomanable, on em va sorprendre que la gent no mengés crispetes (GRÀCIES!!!!!!!!) -també hi ajuda el fet que no hi hagi entreacte-, a diferència del que feien molts dels espectadors de "An American in Paris", que es va projectar al Coliseum fa poc, amb gairebé 70 músics en directe. Una orquestra simfònica tocant algunes de les millors melodies mai escrites, i la gent menjant crispetes i snacks, com si projectessin "Els Caçafantasmes". A veure, o sigui... és que n'hi havia per matar-los.

En resum, "A Chorus Line" és un musical dels que cal veure, perquè no s'assembla a cap altre, i perquè és brillant en diferents aspectes, però crec que no el posaria pas entre els meus musicals favorits.

Com estar al cas de (gairebé) tot

Tot sovint els companys de feina, suposo que una mica atònits per la varietat de muntatges que arribo a veure, em pregunten on trobo la informació. Mai sé ben bé què respondre.

Imagino que es tracta d'estar al cas, de diferents maneres.

Primer de tot, no cal patir per estar al cas dels musicals que es representaran a les sales més importants: la informació d'aquests ja ens arriba per totes bandes. Per tant, cal estar atents a tota la resta. Com?

1) A Twitter, seguint els principals comptes relacionats amb el teatre musical. Aquí alguns, però segur que n'hi ha més i de millors.

2) A Instagram, seguint l'etiqueta #teatremusical (és l'única cosa interessant que trobo que té aquesta xarxa social, no la utilitzo per res més).

3) Consultant regularment Atrápalo (de tant en tant espiant el que fan a Madrid), Entrapolis (seleccionant "tots") Entradium, l'agenda d'agendaens.cat i l'agenda d'ateneus.cat.

4) Consultant, de tant en tant, els webs dels principals teatres, companyies i espais culturals relacionats amb el teatre musical. Alguns teatres, consultant la programació un cop cada temporada, n'hi ha prou, perquè tenen una programació tancada; però d'altres van incorporant espectacles, i aquests són dels que costa més fer un bon seguiment de tota la seva programació.

5) I si es vol ampliar la mirada cap a altres països propers, fent un cop d'ull, de tant en tant, a operabase.com, billetreduc.com i altres webs especialitzats.

A mi, aquesta combinació em funciona, i més o menys estic al cas de la majoria de musicals que es fan a Catalunya, i també dels més destacats que es munten a Madrid, a París. De Londres, en canvi, en faig un seguiment inversament proporcional a la mandra que em fa anar-hi.