Charlie i l fantàstica fàbrica de xocolata (Teatre Sant Vicenç, 2015)

Anunciada amb molts mesos d'anticipació, l'aposta del Teatre Sant Vicenç de Sabadell per la segona meitat de la temporada 2014-2015 era forta. Però havent vist anteriors produccions prou interessants en aquest mateix escenari, hi havia una certa garantia de qualitat.

I així ha estat. Una escenografia molt cuidada, amb un munt de canvis ràpids, una música que petava bé -fins i tot una mica massa, i amb un petit excés de cors pregravats-, i un vestuari també molt acurat, serien algunes de les qüestions més destacables d'aquest muntatge.

A destacar també la cuidadíssima imatge gràfica, i un programa de mà d'una qualitat que feia temps que no veia.

Una història que, com tot conte infantil té moralina, el valor de la família i tal,  però en fi... Maco, al capdavall de tot.

Per cert, un nou cas en que es confón "ser" i "estar", i en comptes de dir "per molts anys" es diu "felicitats". En fi, suposo que ja és una batalla perduda, sobretot a l'àrea metropolitana.

Lady be good (Teatro de la Zarzuela, 2015)

Si per casa no hagués voltat un disc amb unes versions instrumentals (una mica casiotone, tot s'ha de dir) de Gershwin, crec que no m'hauria aficionat a tot això. Però em quedava una assignatura pendent: veure alguna altra obra seva, a part de Porgy and Bess, alguna cosa més "anys 20". La solució és a la cartellera del Teatro de la Zarzuela, que el febrer de 2015 programa Lady be good. Amb un argument força intranscendent, un regiment d'actors, músics i ballarins et transporten directament al Nova York de fa 95 anys. Certes escenes tenen una força poderosíssima, una bellesa tremenda, realçat tot plegat per un ultrallarg i glamurós sofà vermell.

Quedes embobat. I t'enamores de la jove protagonista. I voldries tornar a veure l'obra l'endemà mateix un altre cop. I un altre. I un altre.

De tot plegat em quedo amb una cosa: la versióa 3 veus de The man I love. Delicadíssima i amb una enorme bellesa plàstica.