100 anys de Bernstein i el musical americà (Auditori de Barcelona, 2018)

Quan l'Auditori va presentar la seva temporada, un dels concerts que em va cridar l'atenció va ser aquest, centrat en Bernstein, que se sumava als diferents homenatges que se li han fet en el centenari del seu naixement.

D'entrada, ja tenia ganes de veure'l, perquè Bernstein és un animal de les melodies, una autèntic prodigi de compositor. La resta de peces eren de musicals clàssics dels anys 50. O sigui, un regal per a les orelles:

BERNSTEIN: Wonderful Town: Overture
BERNSTEIN: West Side Story: Something's Coming, Maria, A Boy Like That
BERNSTEIN: On The Town: Ballet, New York, NY
BERNSTEIN: Wonderful Town: A Little Bit In Love, One Hundred Easy Ways
BERLIN: Annie: Get you Gun. They say it’s Wonderful
LOESSER: Guys & Dolls. I’ve never been in Love before
WILSON: The Music Man: Till there was you
BERLIN: Annie: Get you Gun, The Girl that I marry
PORTER: Kiss Me Kate: So In Love
BERNSTEIN: West Side Story: Mambo
---
BERNSTEIN: Candide: Overture I, Glitter and Be Gay, Nothing More than This
SONDHEIM: A Little Night Music. Overture and Night Waltz, Send in The Clowns
SONDHEIM: Follies. Too Many Mornings
SONDHEIM: Passion. Happiness
SONDHEIM: Company. Being Alive
BERNSTEIN: Candide. Quartet Finale
+ BISOS.

Per si no en tenia prou ganes, a l'estiu, en un programa de ràdio, un col·laborador va anunciar que una de les cantants seria Kristin Chenoweth. O sigui que vaig córrer a comprar l'entrada. Sincerament no recordo si vaig mirar el web de l'Auditori per verificar si hi constava aquest nom, però sí que es pot comprovar com Kristin Ckenoweth va fer una piulada anunciant que cantaria a Barcelona. Fins i tot Broadwayworld i la mateixa OBC ho van anunciar.

El cas és que ara no fa gaire em vaig adonar que realment aquest nom no apareixia per enlloc, de manera que el meu entusiasme inicial es va refredar una mica, però tampoc en excés, ja que vaig pensar que potser haurien trobat una alternativa interessant. No hauria estat de més que algú hagués anunciat i explicat per què finalment va caure del cartell.

Arriba el dia del concert, amb quatre cantants meravellosos (Julian Ovenden, Gerónimo Rauch -l'únic que coneixia-, Scarlett Strallen i Rebecca Trehearn), comença el concert, el repertori va avançant, i arriba un moment en el que el director, Alfonso Casado, anuncia que una de les cantants està fent tot el concert malalta, i que no podrà cantar "Glitter and be gay" per prescripció mèdica. En aquell moment vaig sentir una barreja curiosa de sentiments de comprensió, de resignació i d'irritació.

Imagino que aquests casos són de mal resoldre, perquè és com lleig contractar una cantant per fer només una peça i, d'aquesta manera, poder complir amb tot el repertori anunciat, però crec que el públic ho hauria agraït enormement.

En qualsevol cas, espero i desitjo que aquests concerts es vagin repetint, i que no decaigui el nivell del repertori. Que visquin els clàssics!

L'any que ve, imagino que el repertori estarà centrat en Jacques Offenbach, ja que es commemorarà el bicentenari del seu naixement. A veure si l'encerto!

Nota curiosa: al meu costat hi havia una noia que va gravar tot el concert amb un micròfon estèreo.

Actualitzo (22/11/2018): Acabo de llegir que a la segona i última sessió, la d'avui dissabte, finalment Rebecca Trehearn no podrà actuar, i la substituirà Nina i Estel Tort. Amb aquesta mena de carambola estranya potser els espectadors avui sí que podran sentir Glitter and be Gay. I jo, a 100 km de l'Auditori i a menys d'una hora per què comenci la representació. Fantàstic. 

Broadway A cappella (Festival VEUS, 2018)

El meu segon espectacle del Festival VEUS. Aquest cop, a un recinte adequat -el Teatre Principal- i a una hora raonable -les 20:30-.

Broadway A cappella és un espectacle construït a base d'uns arranjaments virtuosos, d'una direcció energètica i d'unes veus imponents. El repertori cobreix els últims 80 anys del teatre musical nord-americà, des d'El Mag d'Oz fins a Hamilton, passat pel Fantasma de l'Òpera, Hair, Hairspray, West Side Story...

Hi ha peces en català, d'altres en castellà i d'altres en anglès, amb predomini d'aquesta última llengua. En relació a aquest tema, existint com existeixen traduccions al català d'algunes de les peces que han interpretat, se m'escapa el motiu pel qual s'ha optat per cantar-les en castellà.

Penso que hi ha un bon grapat de públic -jo m'hi compto- que moltes d'aquestes peces les va sentir per primer cop en català, cantades per Àngels Gonyalons. Per tant, la connexió emocional que hi tinc és una de molt concreta, tot i que posteriorment les hagi sentit en castellà en altres ocasions. Per tant, si em canvien l'idioma a través del qual van entrar al meu cervell per un que ni tan sols és l'original (que seria l'anglès), la màgia se'n va, perquè no puc deixar de pensar en el motiu pel qual s'ha pres aquesta decisió artística. Emocionalment sento el mateix com si sentís cantar en bielorús. Hi ha qui ho entendrà i qui no, m'és ben igual.

Tornant a l'espectacle en si, una brutalitat, especialment el beatbox, una cosa fora de sèrie.

Les dones de Frank (Festival VEUS, 2018)

Si algú vol veure un espectacle on sonen els principals hits de Frank Sinatra, peces de Cole Porter, Stevie Wonder... amb arranjaments a quatre veus femenines i piano, i tot relligat amb un fil argumental prou eficaç, no es pot perdre "Les dones de Frank", que en breu es podrà veure al Teatre Gaudí.

El fet que s'hagi programat al Festival VEUS és una bona notícia, perquè fan falta més espectacles d'aquesta mena a Olot.

Altra cosa és l'hora a la que s'ha programat (les 23:30, visca els horaris europeus), el lloc (la Sala Torín, uns baixos multifuncionals, però que de tant multifuncionals no són ben bé ni una sala de concerts, ni un auditori, ni gaire res en concret, i amb un sostre pràcticament més baix que el del Teatre Gaudí -que ja és dir-), ni la disposició de la sala (amb taules, un format que des del meu punt de vista només contribueix a fer que sembli que la platea estigui més plena del que en realitat està, i que agraïm molt poc els qui anem sols pel món), ni les cadires (ja no dic ni "butaques", perquè eren cadires de fusta, ideals per a mitja hora d'espectacle, però no pas per gaire més).


A més, també discrepo d'aquesta promoció, sexista al meu entendre.

A favor només aconsegueixo trobar-hi dues coses: el so -malgrat el lleuger acoplament-, molt millor que el del Teatre Gaudí, on gairebé sempre costa entendre els acots/cantants, i el fet que m'he estalviat un viatge a Barcelona.


En resum, bon espectacle, però discrepant de manera total i absoluta de l'hora i del lloc.