[TÍTOL DE L’OBRA] (Kursaal, 2019)

Els musicals... "diferents" són una de les meves predileccions. Fins ara només havia vist -i ja fa temps- musicals que parodien el gènere, però gairebé no tenien argument ("1 musi... cal?", "Un altre musical").

En aquest cas, [TÍTOL DE L’OBRA] sí que en té i, a diferència d'aquelles dues obres, d'un gènere que a casa nostra no va tenir continuïtat, les referències al món del teatre musical de Catalunya cal anar-les a buscar al text, i no tant a les cançons.

En aquest sentit, cal felicitar Sílvia Santfeliu per l'extraordinària adaptació que ha fet d'aquesta obra, on tots els referents són del país, i fan les delícies dels aficionats al gènere. Una professional a qui havia perdut la pista des que va dirigir "No són maneres de matar una dona".

Només vaig trobar a faltar que el text original permetés alguna referència a algun teatre en declivi, que s'hauria pogut lligar molt bé amb algun que hi ha al Paral·lel, i discrepar una mica que El crim de Lord Arthur Saville fos un fracàs. Potser va ser-ho a nivell econòmic (això ja se m'escapa), però l'obra estava força bé, des del meu punt de vista.

De fet, aquest musical ja es va poder veure a l'Almeria Teatre fa molt poc, però en llengua anglesa. Vaig fer ben fet de no anar-hi, perquè a banda que el meu domini de l'anglès no és pas per tirar coets, m'hauria perdut la immensa majoria de les referències originals.

En fi, doncs aquesta ha estat l'única representació d'un musical que podria tenir una llarga vida sense necessitat de fer-hi canvis ;-) a teatres municipals d'arreu de Catalunya. Però, en fi, ja se sap com funcionen a nivell de programació aquests teatres públics: tiren del "menú estàndard" que els ofereixen les grans distribuïdores, del "menú vegà i modernet" que els ofereixen les petites, i eviten arriscar-se a programar altres coses interessants que es creen arreu del país, convertint-se en una mena de Mc Donald's culturals (o de súpers Veritas modernets) on el "menjar" per l'ànima és sempre el mateix.

Per cert, "rajada" a banda, una pregunta seriosa: a partir de quina edat les criatures aplaudeixen, per iniciativa pròpia, al final de l'espectacle? Ho dic perquè ahir vaig tenir un parell de noies d'uns 11 anys que, en comptes d'aplaudir, es van posar a respondre Whatsapps, i no van aplaudir ni un moment. Jo, sóc la seva mare, i els hi foto un clatellot.