No hi ha millor manera de perdre públic que canviar el títol de l'obra de teatre o del musical. L'any 2012 ja em vaig perdre les primeres representacions de "Fem un musical" perquè, lògicament, amb aquest títol, qui s'havia d'imaginar que el que estaven fent els alumnes de música de les escoles i instituts d'Osona era Joseph i l'increïble abric en Technicolor.
Per sort a principis de 2013 es va fer una segona tongada de representacions, i he de dir que és de les coses més emocionants que he vist. El més incomprensible és que, tot i la qualitat del musical i l'excepcionalitat d'aquesta proposta, el teatre no estava ple del tot.
Igual que s'ha fet amb Cantània, projectes com aquest s'haurien d'estendre per tot Catalunya, però a diferència de Cantània, amb un musical representat de veritat.
Primer acte.
Per algun misteri insondable vaig a parar a aquest vídeo.
Uns anys després em vaig tallant les venes per fascicles quan m'adono un parell de cops que algun grup ha muntat La botiga dels horrors a algun racó de Catalunya i ho he sabut tard. Ja no parlo de la versió de Ricard Reguant, aleshores jo era una criatura. Fins que apareix l'oportunitat ideal: un dels dos Tallers de Teatre Musical de Sabadell (el que fa les funcions al Centre Sant Oleguer), havia estat treballant aquest musical i l'estava a punt d'estrenar. Perfecte. Hi vaig, i em trobo amb un dels desastres vocals més grans que he vist mai en un escenari. No es podia agafar per enlloc. És lògic que d'un taller d'uns pocs mesos no se'n pot esperar un resultat sublim, però és que allò era terrible. A favor d'aquest taller he de dir que en altres ocasions ha representat muntatges amb molta més dignitat.
Segon acte.
De la mateixa manera que en el primer, és a dir, saltant de vídeo en vídeo com qui salta d'oca en oca, vaig descobrint Kiss me Kate. Veig que Filagarsa el munta a Molins de Rei, i jo cap allà. El resultat, bastant millorable, tenint en compte altres obres d'aquesta companyia amb un nivell molt més bo. En tot cas, lamentablement res comparable a aquest vídeo dels inicis de Mercè Martínez (i Ivan Labanda), o aquest altre al que últimament estic enganxat.
Aquest any està sent excepcional per les coses que puc anar veient.
Com és el cas de Porgy & Bess, una peça que està just al límit entre òpera i musical. Si considerem que és òpera, és l'única que m'agrada. La resta d'obres poden estar molt bé, però les trobo massa clàssiques. I les més contemporànies, com Le Grand Macabre, no les entenc (la desaparició de la música atonal no seria cap gran pèrdua per a la humanitat).
En definitiva, que per aquelles coses de la vida el Liceu ha pogut programar Porgy & Bess, de George Gershwin, durant unes setmanes aquest estiu, en un muntatge interpretat, com ha de ser, per actors negres, en aquest cas de la Cape Town Opera.
Si quan ets adolescent i per casa teva hi volta un CD amb la música instrumental de Porgy & Bess i la de West Side Story, crec que això deu afectar, perquè des d'aleshores que tenia ganes de veure interpretades aquelles melodies tan inspiradores.
Aprofitant que Kristin Chenoweth finalment actuava a Londres, i ja que l'any anterior també me'n vaig quedar amb les ganes, en aquesta ocasió em vaig proveir d'una entrada per veure Matilda.
Què dir. És un espectacle sobradament conegut i pel meu gust encara nou prou premiat. És emoció, emoció i emoció.
Espero que algun dia el nostre país es pugui plantejar muntar aquest tipus d'espectacles.
Per sort a Catalunya, si s'està una mica al cas de tot, es poden arribar a veure molts musicals diferents al cap de l'any, en especial gràcies als tallers i a les escoles de teatre.
És el cas de Vocal Factory, que aquest any va preparar The Rocky Horror Show, un musical de culte i que encara no havia vist mai, ni la pel·lícula, per bé que més o menys ja intuïa per on anaven els trets.
El muntatge que es va poder veure al Teatre Gaudí va estar molt bé, i estava prou currat, fins i tot amb les projeccions de l'expert.
Intimidava una mica, això sí, que els personatges se t'asseguessin al costat just abans de començar la funció (què li dius, a una mena de zombi?!), però a part d'això, sensacional.
La llàstima és que no hi ha cap vídeo sobre l'espectacle.
Diuen que li troben coses en comú amb Pegados. A mi no m'ho sembla.
Merda d'artista és un musical divertidament gamberro i escatològic que més enllà de fer una certa reflexió sobre el món de l'art, té un parell de cançons magnífiques.
A uns actors ja prou coneguts s'hi suma una... molt singular Nanina Rosebud que broda el paper de periodista principiant.
L'horari en que es va programar dins el Grec, al Teatre Poliorama, era nefast. Aquest espectacle programat en un horari normal funcionaria segur.
Per intentar estar al cas de tot el que es representa cal parar bé l'orella, seguir força comptes a Twitter i mirar una mica per tot arreu.
Ben bé no sé com vaig acabar sabent que una companyia de Granollers anomenada Milnotes representaria un parell de vegades Els Pirates.
Com que es tracta de veure tot allò que em sembla que em pot agradar i que havia vist que algun dels intèrprets era de solvència contrastada, va tocar anar cap a Granollers.
A diferència d'El Mikado, on gairebé totes les cançons són molt recordades, a Els Pirates ixò crec que passa amb menys casos. Ara bé, els hits dels musical són tan potents que compensa.
A destacar la interpretació i el nivell de cant del conjunt d'actors.
Posem-nos en situació: ets a casa, mirant les mosques, consultes aquesta agenda i veus que al cap de pocs dies es representa El Mikado a La Lírica de Sant Andreu.
I tot i que ja l'has vist un parell de cops, i que has passat per èpoques en que no tenies cap altre CD al cotxe que no fos el d'aquesta opereta, hi vas a veure què, sense cap expectativa en concret.
Compres l'entrada, t'esperes al carrer, i sents assajar. Alguna cosa pinta bé, perquè ja des del carrer sona bé.
Entres, t'asseus, i t'adones que una colla de sonats han muntat una opereta que podria fer temporada al Poliorama sense cap mena de problema per només representar-la un sol cop.
Música en directe, escenografia i vestuari curradíssims, i unes interpretacions de primera divisió. I jo, mirant a banda i banda, i veient la platea plena de jubilats, quan el públic potencial d'aquest espectacle era molt més ampli.
De tots els intèrprets en destacaria dos, Mireia Dolç (la millor Yum-Yum que he vist mai, ES-PEC-TA-CU-LAR) i Marc Calvo (un Ko-Ko del mateix nivell interpretatiu que Ferran Rañé a la versió de Dagoll Dagom de 1986, i a qui ja havia vist a Fuita, també molt i molt convincent).
Un repartiment provinent de la sarsuela que, en aquesta peça, hi encaixava perfectament, excepte algun actor que no pronunciava les neutres i un Nanki-Poo que, tot i que se'l veia esforçat, tenia una veu de pit massa potent, i amb unes una colla d'anys més del que pertocaria a aquest personatge.
De Generació de merda: un musical de llum i color destacaria algunes cançons prou curioses, com la del Paki, la imatge gràfica del cartell, i l'originalitat de la proposta.
No seria el millor musical de l'any, però el destaco perquè el vaig trobar molt curiós.
Un altre dels musicals que sempre havia tingut ganes de veure és Golfus de Roma, o per ser més exactes, Coses que passen quan vas cap al fòrum.
Aquest any es va programar a El Ciervo Teatre de Sabadell. Era el primer espectacle musical que representava la companyia del teatre, i certament la primera funció va ser una mica justeta, però hi vaig tornar cap al final, i es veia els actors més tranquils, i anant a tempo, que és el més important.
Cal destacar la comicitat d'alguns actors, especialment el que interpretava el paper de Marcus Lycus.
Després d'anys de mortificar-me pensant en com en vaig ser d'estúpid per no haver anat a veure No són maneres de matar una dona, finalment es va programar aquest espectacle... a Madrid.
Tot i que feia una mica de mandra el desplaçament, l'esforç va valer MOLT la pena.
És un musical amb una partitura que em té el cor robat. I la posada en escena d'aquesta versió va ser curiosíssima, utilitzant projectors de transparències dels que hi havia a les escoles, instituts i universitats fa uns anys, amb uns resultats realment efectistes.
Hora de Hits és una producció de La Nota Teatre, una companyia d'Osona amb un talent i una sensibilitat que ja voldríem que també tinguessin les companyies teatrals de certa comarca veïna.
En aquest cas estem davant d'una mena de cabaret (que no trenca la quarta paret), que fa un repàs per pràcticament tots els hits del teatre musical de totes les èpoques, una mica en la mateixa línia del que ens tenen acostumats Els Pirates Teatre, encara que en aquest cas amb música enregistrada.
Des de l'any passat la Fundació La Caixa s'ha empescat una proposta musical per les nits d'estiu al Caixafòrum basada en un recital de musicals interpretat per un cor de prop d'un centenar de cantaires (o més, no ho sé, molts en tot cas).
En aquest cas només pots seure, escoltar i deixar que tots aquells decibels t'entrin per les orelles.
El concert de 2013 s'acabava amb You can't stop the beat, de Hairspray, una peça que hauria permès alguna mena de participació del públic. Va ser una llàstima acabar amb una cosa tan animada, que dóna tant pel ball, però amb el públic allà assegut i sense poder-hi participar de cap manera.
Aquest any aquest experiment es podrà veure a altres teatres de Catalunya, cosa realment positiva.
Qualsevol que hagi vist Billy Elliot s'adonarà que muntar aquest espectacle no deu ser cosa fàcil, sobretot perquè cal trobar un a mínim un noi i una noia que siguin bons actors i bons ballarins, més un ballarí professional adult.
Doncs ves per on, que es despengen els valents del Teatre La Flor de la Palma de Teià, troben tots aquests ingredients, i munten l'espectacle. A destacar, a banda del mateix protagonista (el nom del qual no aconsegueixo localitzar), Laia Almirall i Marc Borràs.
El resultat va ser EXCEPCIONAL. Poques vegades, molt poques vegades, he vist un públic tan entregat aplaudint al final de la funció.
L'única crítica que puc fer és que el cartell de l'espectacle no feia justícia. Amb tot, el teatre va estar ple a rebentar fins l'últim dia.
Qui el vulgui veure sencer, que abans de prémer el play es prengui una Biodramina. Jo aviso.
Un caramelet. No només estic descrivint l'espectacle centrat en l'obra d'aquest genial compositor que es va poder veure a l'Almeria Teatre l'any passat. També estic descrivint el regal que feien les actius al públic. Actius que, a més, t'arribaven a cantar a menys de mig metre teu, gairebé a cau d'orella.
Això és seducció.
Si el comparem amb Over the moon, aquest estava fet sense tantes pretensions ni ganes de ser tant transcendental. I sense aquesta pressió o aquestes expectatives creades, aconseguia ser més proper. Perquè, que l'escenari sigui petit, no vol dir necessàriament que l'espectacle arribi.
Com dic, en aquest cas la nota que li posaria seria ben alta.
En aquest bloc només acostumo a publicar entrades sobre aquells espectacles que m'han agradat, i dels quals hi ha algun vídeo disponible. En aquest cas faré una excepció, i és que de vídeo no n'hi haurà. Ni tampoc fotos, ni res.
Una llàstima, perquè el T'odio amor meu que es va poder veure a l'Orfeó Martinenc l'any passat em va agradar molt. És clar que en el seu moment no vaig veure l'original de Dagoll Dagom, de manera que no puc comparar.
Però sí que puc dir, un cop més, que la gent s'hauria de moure més pels teatres i ateneus de poble o de barri, perquè s'hi poden trobar produccions més que dignes.
Com a nota curiosa, després d'uns quants minuts de dubte escoltant la veu d'una de les protagonistes de l'espectacle, vaig posar cara a la dobladora d'un personatge molt especial :-)
Un musical de Cole Porter interpretat per (entre d'altres) la dobladora d'Amelie. Un luxe asiàtic!
Planificar-se la primera escapada a Londres i que et cancel·lin el concert 48 hores abans de marxar és un pla com a mínim poc encoratjador.
Això és el que em va passar l'any 2012 amb un concert que havia de fer Kristin Chenoweth.
Amb els bitllets ja comprats i l'hotel ja reservat no em va quedar més opció que buscar un pla B: Matilda, però els diumenges no hi ha funció. Per tant, vaig haver de recórrer a un pla C:
Spamalot
Per sort uns anys abans havia vist la producció de Barcelona, cosa que em va ajudar a seguir la història. He de dir que aquest musical té números molt divertits, com el del vídeo de més avall, i d'altres que ja es fan una mica pesats, com l'Always look on the bright side of life.
La dona vinguda del futur és una raresa preciosa que, lamentablement, gairebé no va tenir vida més enllà del TNC, a excepció de tres o quatre bolos, cosa incomprensible si tenim present que era la música era ni més ni menys que de Guille Milkyway.
Aleshores, la pregunta és: els seguidors de Guille Milkyway no tenen fills? Els programadors teatrals seguidors d'aquest músic tampoc?
Del musical basat en la dona de l'anunci del lleixiu, l'únic que em va grinyolar va ser la veu de l'actriu que interpretava el paper de filla de la família. Amb tots els respectes, però per edat no colava ni de conya, i tenia una veu enrogallada que no encaixava amb el personatge de curta edat que havia d'interpretar.
En fi, que per recuperar l'espectacle (bàsicament la seva música, que és el que em va agradar més), ens haurem de conformar amb vídeos com aquest.
He de reconèixer que, bàsicament, de Jonathan Larson m'agraden dues cançons: 30/90 i Seasons of Love. Amb tot, si a una hora i mitja de la porta de casa teva es representa un musical basat en cançons d'aquest autor, la temptació d'anar-hi per descobrir-ne més és forta.
El resultat d'Over the moon va ser molt positiu, tot i que precedit d'una campanya amb uns vídeos una mica massa èpics, al meu entendre.
Els Pirates Teatre, uns mesos abans d'encarregar-se del Círcol Maldà, hi van programar Sing Song Swing, un espectacle que, com ja és habitual en aquesta companya, feia un repàs pel gènere.
I cada espectacle que passa, els Pirates troben una manera més original de fer-ho que l'anterior.
L'estrena es va produir uns mesos més del que estava previst inicialment, però l'espera va valer la pena.
The wild party, o la Festa Salvatge, va ser el taller de l'escola de teatre musical Vocal Factory de l'any 2012.
Els alumnes del taller el van representar en un dels teatres més amagats de tot Barcelona, al que hi ha situat als locals de l'Associació de Personal de La Caixa, a tocar la Ronda de Dalt, en un soterrani una mica inquietant.
Poc temps després es va poder veure al Teatre Gaudí Barcelona.
La qüestió és que The wild party és un musical amb un aire decadent que enganxa. I molt!
Quan era petit, cap a l'any 1987 corria per casa un casset de quan La Caixa, molt abans que s'inventessin els Punts Estrella, feia regals als seus clients.
Aquell casset contenia cançons de Pere Tàpias, Guillermina Motta, La Salseta del Poble Sec, la Companyia Elèctrica Dharma i d'altres que no sóc capaç de recordar. Antònia, Corazón loco, Esperant l'autobús... eren algunes de les peces del casset.
Vint-i-cinc anys més tard es muntava al Guasch Teatre un espectacle que, a través d'un fil argumental, recordava part d'aquelles cançons i d'altres de l'època. A A força de cançons destacaven especialment Elena Gadel i Xavi Duch.
És memorable l'escenificació d'Antònia, de Pere Tàpias. i ho haurà de ser per força, perquè al poassi de gràfics no van escollir aquest fragment per representar-lo, de manera que no hi ha el vídeo. De totes maneres, Drapaire ja permet fer-se una idea de la factura de l'espectacle.
El teatre m'ha fet feliç moltes vegades. Una de les ocasions que estaria al principi de la llista l'hem d'anar a buscar a Madrid i a l'any 2012. Parlo de Candide.
Resulta que Paco Mir es va decidir a muntar aquest musical basat en la novel·la de Voltaire després de veure Kristin Chenoweth en aquest vídeo.
Doncs resulta que per aquella època va coincidir que també vaig veure aquest mateix vídeo i me'n vaig va enamorar. Quan vaig saber que aquest musical es muntaria a Madrid em van faltar cames per córrer a comprar les entrades. L'agraïment que tinc cap a Paco Mir per haver muntat Candide és infinit.
La producció que es va poder veure als Teatros del Canal va ser molt correcta, per bé que Kristin Chenoweth és molt Kristin Chenoweth, i potser es va trobar a faltar una intèrpret... una mica més com ella, tant a nivell d'interpretació com, sobretot, a nivell de cant. Les diferències entre María Rey-Joly i Kristin Chenoweth són notables, i es poden apreciar en aquests dos vídeos del post.
Com a curiositat, dir que els Teatros del Canal en aquella època estaven dirigits per, ni més ni menys que Albert Boadella. Pensar que part de l'entrada que vaig pagar va anar a parar al seu sou encara em fa una mica de mal.
No fa falta presentar Campanades de boda. Costaria trobar algú que no hagi vist mai un espectacle de La Cubana, una companyia amb la qual la diversió està assegurada.
I la participació del públic també. En aquest cas, però, la primera part de l'obra estava concebuda de manera tradicional, i la participació del públic no arribava fins la segona part. Això no és que sigui bo ni dolent, simplement és diferent, encara que els més cubaneros potser trobessin a faltar una mica més d'interacció i algunes melodies més per recordar a part de la peça final i de la versió del Paraules d'amor.
Des d'Una nit d'òpera que he anat veient tots els espectacles de la companyia (per mala sort Cegada de amor em va agafar massa jove), i de tots -insisteixo, Cegada de amor a banda, que devia ser fantàstic en directe-, aquest ha estat un dels millors.
Sabadell té un planter d'actors i ballarins més que notable, i acull un bon nombre d'escoles de dansa i de tallers de teatre.
Un dels fruits de tot plegat es va poder veure l'any 2012 al Teatre Sant Vicenç, on s'hi va representar 13, el musical, una obra centrada en la vida dels nois i noies d'aquesta edat.
Destacar la bona feina dels protagonistes i la qualitat més que raonable de l'espectacle.
Cal destacar que, fora de Sabadell, aquest espectacle també es va poder veure en una única representació al Teatre Municipal de Girona, durant el Festival Temporada Alta.
L'any 2012 es creava l'Espai A, una iniciativa que permet girar per Catalunya espectacles amateurs de tota mena.
Un d'aquests va ser El Mikado, de la Sala Cabanyes, que vaig haver d'anar a veure a la Cate de Figueres, ja que no es va programar als Catòlics d'Olot (aleshores formaven part d'aquesta xarxa, l'any següent ja ni això).
Un cop més va quedar demostrada la qualitat de determinades companyies i la seva sobrada capacitat per representar musicals (en aquest cas operetes) amb un nivell més que destacable.
Només em van grinyolar un parell d'actors, però per sort aquests petits grinyols no afectaven gens el resultat final, que es pot escoltar íntegre aquí.
Tenir expectatives no és la millor manera d'afrontar la vida. I jo en tenia, quan vaig anar a veure el T'estimo, ets perfecte.. ja et canviaré de l'any 2012 al Teatre Poliorama.
Els meus coneixements musicals són gairebé nuls, però el que puc dir és que allò no sonava bé. Les veus femenines, massa iguals, i les masculines tres quarts del mateix. A més, en comptes de tres músics, en aquest muntatge només n'hi havia dos (no hi havia contrabaix). I això es nota.
Tot i això l'espectacle va funcionar, cosa que m'alegra però que no acabo d'entendre.
Uns posts més enrere em vaig declarar fan absolut d'Els Pirates Teatre, i de nou m'hi declaro.
Amb El darrer triangle, un espectacle poètic i visual basat en l'obra de Joan Brossa, em vaig adonar que més enllà de les comèdies i musicals hi ha altres estils d'espectacle que també em poden agradar.
Com qui no menja mai un ingredient determinat, si el cuiner és bo, aquell plat te l'acabes, i encara en voldries més.
La Vampira del Raval és un altre dels musicals en els que val més deixar de banda d'argument per poder-se centrar en la música. I quina música! Albert Guinovart va estar realment inspirat.
L'espectacle es va representar al diminut Teatre del Raval, en format cabaret, aprofitant les característiques de l'espai. Els canvis en alguns dels protagonistes van ser constants al llarg dels mesos que va estar en cartell, cosa que crec que no va jugar precisament a favor. Amb tot, va tenir un èxit prou destacable.
Ja molt avançades les representacions, la música de l'espectacle es va editar en un CD que entrava dins un pack d'entrada + visita guiada. Qui hagués aconseguit el CD (no és el meu cas) es pot considerar un afortunat, perquè no es pot trobar enlloc.
El crim de Lord Arthur Savile (Teatre Nacional, 2011) va ser una nova producció d'Egos Teatre. Amb una envergadura molt superior a tot el que havien fet fins aleshores, el resultat va ser un espectacle rodó, des de la música a l'escenografia.
Per mi La paradoxa final és la millor peça, ja que és la menys fosca de totes, però millor quedem-nos amb un trailer de l'espectacle.
El Teatre Sant Vicenç de Sabadell és un espai que, vist des de fora, fa tot l'aspecte de simple parròquia de barri. Però en realitat acull un teatre prou ben equipat, amb programació tot l'any, i on cada temporada s'hi fan musicals.
Després d'haver-hi vist Rent (seré repudiat si dic que no em va agradar, i que només té d'aprofitable un parell de temes), hi vaig tornar per veure-hi Una rossa legal, sense cap mena d'expectativa.
I és que sóc una mica kamikaze: molt sovint vaig a veure la versió catalana de musicals sense abans haver-los ni vist, ni tan sols escoltat, en anglès, com en aquest cas.
Argument a banda (noia persegueix noi fins que l'aconsegueix), el resultat del muntatge sabadellenc del Taller de Teatre Musical va ser gairebé perfecte.
A destacar la veu i l'acting de Mar Fayos, l'actriu protagonista. Imponent.
A algú poc cinèfil com jo, Set núvies per a set germans em sonava a pel·lícula musical dels anys cinquanta, i poc més.
Tot i això, que ho programés el Teatre del Sol ja em donava prou garanties com per anar-ho a veure.
I vet aquí que més enllà de la història (que tampoc és res de l'altre món), el resultat del muntatge final va ser excel·lent: una escenografia de fusta impressionant, números musicals, coreografies a dojo...
Aquest vídeo permet fer-se una idea bastant aproximada del muntatge.
Si al post anterior deia que en el cas de Los Miserables m'hauria pogut estalviar el viatge a Madrid, en el cas d'Avenue Q si ho arribo a fer m'ho hauria perdut, perquè van cancel·lar la gira abans del previst i no van arribar a estrenar a Barcelona.
Avenue Q és un musical bastant gamberro i políticament incorrecte que barreja personatges humans amb Muppets. De la versió que es va fer a Madrid no hi ha res a destacar, va ser molt correcta, i l'adaptació al castellà semblava que estava prou ben feta, per bé que tampoc tinc els elements necessaris per jutjar-ho, ja que no conec la versió original anglesa.
La primera escapada teatral a Madrid, l'any 2010, va ser per veure Los Miserables. I me la podria haver estalviat, perquè la temporada següent aquest musical va venir a Barcelona.
Sobrevalorat per alguns, venerat per altres... En el meu cas, m'agrada i prou. No trobo que hi hagi cap motiu per mitificar-lo.
El que no comprenc és per què encara no se n'ha fet cap muntatge professional en català.
A priori, Molins de Rei no és el lloc on aniries a veure un musical. Si no fos per què Filagarsa hi va muntar Besa'm Kate (Kiss me Kate), de Cole Porter.
El resultat va ser prou digne, per bé que la falta de vocalització d'algun actor i l'afinació una mica justeta d'alguna actriu no van jugar precisament a favor del resultat final.
Però bé, no deixa de ser que Cole Porter va ser un dels millors compositors del segle XX, i no se'n fa una versió en català cada dia.
Descobrir que t'agrada una companyia quan t'assabentes que fa 10 anys que fa espectacles és per tallar-se les venes. Més o menys això vindria a ser el que em va passar amb Els Pirates Teatre.
Comedy Tonight va ser el seu primer espectacle que vaig veure (any 2010), i des d'aleshores que em tenen atrapat, sobretot amb els musicals, però també amb espectacles més literaris. Per la seva creativitat són una de les millors companyies del país.
Un any després van representar Comedy Tonigt II al Teatre de Ponent de Granollers, que per aglun motiu que se m'escapa va estar en cartellera molt poc temps.
Els anys 2009 i 2010 es va poder veure un gènere poc usual, la paròdia de musicals. 1 Musi... cal? i 1 altre musical (títols certament poc originals) van ser unes propostes molt interessants que, malauradament no van tenir continuïtat.
Haver-se enamorat d'El Mikado, i haver devorat el CD del Hot Mikado just uns mesos abans que es programés al Festival Temporada Alta va ser una casualitat increïble.
El Hot Mikado és una mena de versió actualitzada de l'opereta de Gibert i Sullivan, amb les mateixes peces musicals, però adaptats a estils musicals més aviat jazzístics.
Si, a sobre, encara hi donem una altra volta, i fem que siguin els mateixos músics els que toquin els instruments, i els vestim a l'estil Kill Bill, el resultat és un musical trencador, ideal per a melòmans amb ganes de veure coses diferents.
Estic convençut que Dagoll Dagom ens sorprendrà d'aquí a uns anys amb una altra reposició de la versió clàssica d'El Mikado. Que està molt bé, però que crec que no seria tan complicat atrevir-se una mica i muntar una peça que als països anglosaxons ja és també un clàssic.
Sí, "Els" miserables. En català. I és que hi ha companyies teatrals que no es tallen ni un pèl, i amb dos pebrots a la més mínima et munten uns Miserables o un Billy Elliot amb tots els mitjans al seu abast i música en directe.
Estic parlant de La Flor de la Palma, de Teià, al Maresme, on l'any 2009 es va poder veure un muntatge més que notable d'aquest conegudíssim musical.
Suposo que cada vegada és més habitual tenir el primer contacte amb els musicals via Youtube i al cap d'uns anys veure'ls al teatre.
Això és el que em va passar amb T'estimo ets perfecte... ja et canviaré. Partia d'haver vist aquest clip del muntatge en el que va participar l'any 2001.
Fins que el Teatre del Sol el va programar a la sala petita l'any 2009, en una versió de la que destacaria la qualitat de les veus i el fet que el muntatge comptava amb tres músics, a diferència de la versió que es va estrenar a Barcelona a principis de 2013 amb unes veus una mica menys empastades (desconec el resultat amb el nou repartiment que va entrar uns mesos després) i amb només dos músics.
En el post anterior parlava d'un concepte a evitar: els prejudicis. L'any 2009 va anar d'un pèl que, per mandra de veure un espectacle en castellà, em perdo "Sweeney Todd".
Fent cas a l'única persona amb qui he treballat que ha tingut inquietuds teatrals, vaig pensar que potser estaria bé fer un cop de cap i deixar-me d'històries.
I vet aquí que vaig fer bé. "Sweeney Todd" és terroríficament potent, malvadament endimoniat, i musicalment Sondheim. Amb això està tot dit.
Un musical fosc i tètric que et deixa clavat a la butaca només de sentir els compassos inicials.
La mandra i els prejudicis són conceptes que cal evitar. Sense anar més lluny, pensant que "No són maneres de matar una dona" l'any 2004 em vaig perdre un musical original i amb unes melodies adorables. Aquest:
L'any 2008 el que una mica més i em fa que em perdi "Ruddigore o la nissaga maleïda" va ser la mandra d'anar a veure'l a Barcelona. Per sort va sortir un bolo a Girona i la meva escassa força de voluntat va determinar que ja no em feia tanta mandra.
"Ruddigore o la nissaga maleïda" va ser el primer espectacle que vaig veure dels Egos Teatre, una companyia que tot el que ha produït (com a mínim per a adults) és de qualitat, i sobretot molt original.
Contextualitzem-ho. Any 2007. No sé com, m'assabento que a Sabadell (on fins aleshores només havia posat els peus un sol cop per una quedada del fòrum amicsrac1.net), en concret al Teatre del Sol representen Joseph i l'increïble abric en Technicolor. Total, que mogut per una certa curiositat hi vaig anar.
Fer aquell viatge va ser una de les millors decisions que he pres mai, perquè vaig caure rendit als peus d'un musical gairebé psicodèlic d'Andrew Lloyd Webber interpretat per Marc Pujol, Jan Sánchez, Mònica Bernús, Marina Pastor i Xènia García (repartint-se els papers de Joseph i de narradora), un cor infantil, números de ball, coreografies a dojo i unes melodies excel·lents.
A partir d'aleshores no he deixat de visitar Sabadell, on la producció de musicals és altíssima, i van des de muntatges de nivell gairebé professional (o totalment professional com aquest mateix), fins a tallers a instituts passant per tallers de joves i d'adults.
El que no m'explico de cap manera és per què obres d'una factura tan digna no volten gairebé mai pels teatres de Catalunya (programadors, desperteu!), excepció feta de Fama, d'alguns infantils que han fet el salt al Teatre Poliorama i de 13, el musical, que es va poder veure durant el Festival Temporada Alta de Girona en una única representació.
Repeteixo, una sorpresa de musical que em va fer repetir crec que fins a 5 cops (època en la que el Túnel de Bracons encara no existir, i anar en cotxe a l'àrea metropolitana de Barcelona era una petita odissea). Qui se'l perdés, aquí en té un tast (lamentablement en baixa resolució). En aquest grup de Facebook hi ha més vídeos, però saturats de so.
Fins el 2006 per a mi El Mikado es reduïa a un espectacle musical que havia muntat Dagoll Dagom uns quants anys enrere (que no havia vist en directe) amb unes peces líriques que em semblaven prou agradables a l'oïda. Aquesta sospita se'm confirmar en veure la reposició, tan al Teatre Victòria com en un bolo al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat.
El final del primer acte és apoteòsic. Però com que el de la versió de 2006 no està disponible a Youtube, també és prou agradable d'escoltar aquest altre fragment on Yum-Yum (Dulcinea Juárez) canta a la seva bellesa.
Aquest musical d'Andrew Lippa estrenat al Versus Teatre l'any 2006 em va colpir. Sense pràcticament escenografia, només amb unes projeccions, i amb una música i interpretacions delicadíssimes, em va arribar com poques vegades m'ha arribat un musical.
Jordi Vidal estava molt bé, però Laia Piró ho brodava.
