El títol espanta. Sí. Com a mínim per als qui Shakespeare ens fa molta mandra, però moltíssima, malgrat troballes com el Molt Soroll per a no res d'Àngel Llàcer al TNC.
Però el títol enganya. En realitat ens trobem davant d'un altre repàs a la història de la música, un gènere al qual Els Pirates són tots uns especialistes: Comedy Tonight, Comedy Tonight II, Sing Song Swing...
En aquesta ocasió, un narrador -Shakespeare en persona-, amb tot un desplegament de poètica, és qui dóna pas a tots els números musicals.
Unes cançons que, en aquest muntatge, són interpretades, amb l'acompanyament d'un piano, per un tenor, pels virtuosíssims Hamfris Quartet i per un cor femení format per tres de les components d'Els Pirates: Lluna Pindado, Núria Cuyàs i Laura Pau.
I quines cançons? Aquí hi ha la gràcia de l'espectacle: doncs de tot, des de peces més operístiques (la primera part de l'espectacle es pot fer una mica avorrida), fins a peces de musicals contemporanis com el Rei Lleó, passant per l'època daurada de la música americana dels anys 40-50, que és on l'espectacle llueix més.
Si al Cabaret Maldà, que haurà coincidit un parell de setmanes amb aquest espectacle, hi sonava "The man I love", tot un monument fet a base de notes, a Shaking Shakespeare hi podem trobar altres obres d'art com "From this moment on" (el "momentón", com li diuen ells), en un medley amb peces de Kiss me Kate. Crec que no fa falta dir res més.
Sempre és una alegria poder veure un musical amb ritme de jazz. I si aquest musical explica una història divertida i entretinguda, molt millor. Aquest seria el cas de "Sugar. Ningú no és perfecte", basat en la pel·lícula gairebé homònima.
El repartiment és de primera, amb una Sugar, interpretada per Beàlia Guerra, molt i molt sexy, tal com toca per al paper. Com a coprotagonistes, el dia de la funció, hi havia Lluís Canet i Oriol Burés. El primer, correcte. Imagino que Ivan Labanda té una tessitura una mica més adequada per aquest personatge, però em quedaré amb les ganes de saber-ho. Pel que fa a Oriol Burés, he de dir que estava impecable. Molt possiblement igual que Xavi Duch, que malgrat que tampoc l'he vist interpretant aquest personatge, té un registre vocal que hi deu encaixar a la perfecció.
No m'entretindré amb la resta de repartiment, que era correctíssim. Tan sols assenyalar que l'actor de més edat tenia uns nivells de català i de cant molt deficients [edito: he llegit que és un actor valencià, però em sap greu, no m'ho va pas semblar: el seu accent em va sonar molt estrany], tant que fins i tot es feia complicat d'entendre'l.
Finalment, felicitar els tècnics de so, que van resoldre amb extrema diligència uns problemes de fregit d'un dels micròfons, una rapidesa que no es veu sovint.
Ara bé, compte amb la durada de l'espectacle, perquè la que s'indica al programa no inclou l'entreacte de 15-20 minuts. Al Teatre Gaudí Barcelona.
La sort no s'aconsegueix només jugant a la loteria, sinó que de vegades t'arriba per camins bastant menys inesperats. I això és el que vaig tenir, la sort de poder anar a veure, per primera vegada, una producció professional de Hairspray, la de la gira de 2015 pel Regne Unit, en aquest cas al seu pas pel New Wimbledon Theatre de Londres.
Una producció impecable, amb un repartiment més que encertat, cosa complicada quan cal trobar actors que encaixin per interpretar uns personatges tan característics. Doncs un aplaudiment per al director de càsting, perquè va encertar amb tots ells.
Quina llàstima que Londres quedi tan lluny -i sigui tan car- per als musicaleros que no ens agrada volar...
Poca cosa puc dir que no s'hagi dit ja sobre aquest musical.
Bé, sí, sortiré de l'armari: he de confessar que per primera vegada, he entès una obra de Shakespeare, si descomptem les múltiples obres contemporànies que es basen en trames plantejades per aquest autor.
Per tant, per una banda tenim un text que, encara que amb un llenguatge una mica artificiós, s'entén bé.
Però és que per altra banda tenim una música espectacular interpretada en directe, la major part de la qual són cançons de Cole Porter.
I tot, ambientat als anys cinquanta. Amb aquell glamour.
Els qui siguin una mica reticents amb Àngel Llàcer i Manu Guix, el millor que poden fer és donar-los un vot de confiança. Poden caure una mica grossos, però la feina que han fet a Molt soroll per no res és impecable i digna de premis i reconeixements de tota mena.
***
Actualització: la reposició de 2016 és igualment brillant. No falla res. Ara, pensat amb més perspectiva, el "supraargument" (si és que es pot dir d'aquesta manera) del rodatge cinematogràfic no té cap ni peus. Al final, és una manera de disfressar un clàssic per fer-lo més digerible, una mica com la tècnica de l'avionet que practiquen les mares amb els seus fills quan no volen menjar verdura.
D'oportunitats per veure Golfus de Roma muntat com cal n'hi ha poques, i heus aquí que el festival de Madrid "Veranos de la Villa" n'ha programat una amb tots els ets i uts aquest any a Puente del Rey.
L'orquestra, impecable. La microfonia, amb algun petit desajust, però molt poca cosa. L'escenografia -tres façanes-, bàsica i eficaç. Les llums, per moments perdudes però en general correctes, després d'una primera peça en la que et penses que el tècnic de llums ha tingut un atac d'epilèpsia (però després ja veus que no, que encendre els llums a espasmes irregulars era un efecte volgut). El vestuari, molt adequat. La caracterització dels actors (que no del cor grec, ja en parlarem), bona. Les coreografies, molt aconseguides i estupendament executades malgrat l'escàs temps d'assaig que resulta que va tenir la companyia (no es pot dir el mateix de la memorització de la lletra de -ho diré en català perquè ens entenguem tots- "Posa una minyona al teu servei"-). I l'escenari, realment molt i molt bo, amb un fossat pels músics i un prosceni en forma d'arc (estil Radio City Music Hall) realment es-pec-ta-cu-lar. I tot plegat, a l'aire lliure, amb una brisa ideal.
Ara bé, el repartiment ja són figues d'un altre paner. M'explicaré. Tots tenim en ment la pel·lícula, que ja sabem que no és el mateix que el musical en si (del qual desconec el repartiment original), però sigui com sigui el del film és el record que tots tenim més marcat. Doncs bé, el paper de Pseudolus, que a la pel·lícula estava interpretat per Zero Mostel, donant a aquest personatge un to d'un esclau murri (MOLT murri) i molt gesticulador, ens trobem que al musical de Madrid aquest paper l'interpreta un insuls, fred i mancat de la mínima energia Rafa Castejón, que afina molt bé i punt. A més, és baixet i prim, complexió totalment oposada a la de Zero Mostel.
En canvi, el paper d'Hysterium, que a la pel·lícula era interpretat per Jack Gilford (mitjana estatura i prim), a Puente del Rey l'interpretava Jorge Usón, un actor amb una complexió i interpretació (i vestuari) més semblants als de Zero Mostel que als de Jack Gilford. Per acabar-ho d'arrodonir, la interpretació de Jorge Usón (gestualitat...) l'associaves més a Zero Mostel que a Jack Gilford.
Però és que encara hi ha més: no hi entenc gaire (o gens, per ser exactes), però crec que també tenien les tessitures intercanviades respecte la pel·lícula, i a sobre, a la peça que tenen a duo, Jorge Usón tenia feines per cantar al to de Rafa Castejón. En fi, tot un embolic i un autèntic despropòsit aquesta part del càsting.
De la resta d'actors, actrius i ballarines, res a dir: molt correctes. Per acabar, destacar el cor grec d'eunucs, que de tan amanerat, exagerat, sobrecaracteritzat, i volgudament sobreactuat, distreia, cosa que ja es pot apreciar en aquest número mateix.
L'adaptació al castellà, prou correcta, gairebé tot quadrat, però amb un running gag que ningú riu ("recortes") i malgrat tot es manté.
Però en fi, esperem que puguem veure més musicals per l'estil. I si pot ser amb un repartiment més encertat, millor.
A Barcelona s'han fet adaptacions de Matilda en català, i no una, sinó com a mínim en dues ocasions, i resultat de processos ben diferents.
La primera de la que parlaré és l'adaptació que en va fer l'escola Aules com a projecte de la seva Mostra bianual. El resultat, presentat al Casino l'Aliança del Poblenou el 22 de juny de 2015 després de mesos de treball de tota l'escola, va ser molt correcte. Cal pensar que l'espectacle original és molt bèstia en recursos. Doncs aquesta versió era prou treballada i pensada, adaptant tot allò necessari del guió per encaixar la història en un teatre amb uns recursos molt més modestos que el The Cambridge Theatre de Londres, amb desenes d'actors, actrius i ballarins (i els dos acròbates), i amb part de la música tocada en directe.
Tots els personatges estaven interpretats per actors i actrius que encaixaven en força mesura amb les edats que havien de tenir els personatges que interpretaven. A destacar Albert Bolea en el paper de Senyoreta Trunchbull (sen-sa-ci-o-nal), i Berta Luna com a Matilda.
L'únic detall discutible seria la forma de tractar els passatges en que les veus dels més petits havien de tenir un protagonisme destacat. Per algun motiu tècnic o artístic que se m'escapa es va optar per reforçar-les (sinó directament per cantar-les) a través d'un petit cor estàtic de veus femenines situat al fons de l'escenari, cosa que si bé feia més intel·ligible la lletra, restava autenticitat al resultat final.
Els únics testimonis en vídeo són en format vertical (a aquestes alçades trobo incomprensible que la gent tingui tant poca habilitat -dit finament- per gravar un simple vídeo), però en fi, això és un altre debat.
La versió de l'escola Memory, presentada al Maldà el 25 i 26 de juliol de 2015, va ser el resultat del Taller de Musical per infantils. En aquest cas l'adaptació era molt més radical, escapçant moltes parts del text i moltes peces que haurien hagut d'interpretar els protagonistes adults, i és que els únics personatges en escena eren nens i nenes d'entre 8 i 14 anys aproximadament. Els principals papers adults (pare, mare, senyoreta Trunchbull, senyoreta Honey, bibliotecària, russos...) també els interpretaven ells mateixos, amb el reforç en algun passatge de les veus d'aquests personatges interpretades en off per actors adults, cosa que ajudava a la narració.
En aquest cas el paper de Matilda s'anava intercanviant d'actriu a cada escena. A manca de programa de mà, i com a persona totalment aliena a aquesta escola, es fa complicat de posar noms i cognoms a les dues persones que vaig trobar més convincents, de manera que ho resoldré fotogràficament, és a dir, la primera noia de l'esquerra de la imatge, amb una bona veu, i sobretot la tercera començant per la dreta, molt i molt expressiva. Apunta maneres.
Després d'haver quedat seduït per Els Addams fa pocs mesos, i sabent que Vocal Factory havia escollit aquest mateix musical per al seu workshop, no em vaig poder resistir de tornar a veure aquest espectacle.
Si el cor se't dispara de revolucions quan sents cantar una cançó, vol dir que la cosa va bé. Va molt bé. I és el cas. I no un cop, sinó dos.
I tot això producte de què? Doncs de la música en directe (quatre músics: piano, baix, guitarres i bateria), i sobretot d'unes interpretacions aconseguidíssimes, sobretot de Jordi Vicente, que aquell dia interpretava el paper de Gomez Addams, de Lluís Ruf (Mal Beineke) i Ivellte Novell (Alice Beineke), d'Anna Fibla (àvia)... però sobretot, sobretot i sobretot, de Laura Borràs, brodant una Dimecres que canta com els àngels (o seria com els dimonis, en aquest cas?), i que amb una mirada irresistible s'enamora del jove Lucas, interpretat per un també més que correcte Guillem Novella, mentre les seves ganes de fugir de casa els pares creixen escena rere escena.
Destacar que Laura Borràs ja la vam poder veure l'any passat a l'anterior workshop de Vocal Factory, si bé no hi tenia un paper que li permetés lluir tant les seves dots de cant i d'interpretació. Apunta maneres, queda dit.
*******
Actualització 02-07-2016:
El muntatge complet es pot trobar a aquest canal de Youtube.
*******
Moltes vegades fa certa por anar a veure un musical de nova creació, perquè no saps si el compositor haurà estat inspirat o no. Doncs en aquest cas, amb Guapos & Pobres, Xavi Torras l'ha encertat: les melodies enganxen.
A favor cal destacar la música en directe, 8 actors... Un desplegament de mitjans que no es veu cada dia, acostumats com estem últimament a muntatges de 2 a 4 actors, a tot estirar (amb comptades excepcions).
En contra, l'equalització del so (on eren els greus?), i una escenografia que sí, era molt contemporània i d'acord amb la precarietat que s'explica (tot és d'Ikea), però potser una mica massa espartana.
Sigui com sigui, espero que gravin el disc.
P.D. No entenc per què el canal de Youtube del Teatre Goya no deixa incrustar els vídeos. He hagut de recórrer a això.
O el que és el mateix: Spamalot en català. Muntat per una companyia que desconeixia, In bocca al Lupo, tenia tots els ingredients que ha de tenir un bon musical: un repartiment de primera (sobretot els cavallers, Robin en especial -aquí Lluís Barrera s'hi veu més còmode que fent d'Edna a Hairspray-, i un sensacional Herbert), música en directe, un so molt correcte, i un ritme molt treballat, cosa que als musicals muntats per grups diguem-ne, amateurs, de vegades falla.
Després d'haver vist la versió del Tricicle i d'haver-lo vist a Londres, musicalment em quedo amb aquesta.
I musical amb sorpresa final, per cert: una petició de casament entre dos dels components del grup.
Punt número 1: desconec completament el panorama de les companyies teatrals d'Osona. O sigui que no em penso fer l'entès en aquest tema. L'única cosa que sé és que a Osona hi ha prou talent com per què si un professional com Antoni Font s'hi posa, puguin sortir espectacles brillants com Els Addams.
Per cert, un musical que desconeixia -hi anava "verge", que és com s'ha d'anar al teatre perquè les coses et sorprenguin-, i que em va impressionar. Per no saber, no sabia ni que la música era del meu admirat Andrew Lippa.
Començaré per l'única cosa que vaig trobar millorable: el so. De vegades costava d'entendre a la Dimecres, i en general en els moments parlats la veu quedava com en un segon pla. Bé, i el nivell de cant d'algun actor, que malgrat ser correcte, justejava una mica.
Ara les coses positives, que són moltes més: primer de tot, el mateix fet que es muntin musicals de Broadway a 30 km de casa teva. És més, aquest encara ni tan sols s'ha pogut veure ni a Londres! En segon lloc, tota la resta.
En Marc Casanova com a Gómez Addams (per moments em recordava el Doctor Soler), l'Andrea Alfredo en el paper d'una sensual Mortícia (QUIN TROS DE DONA, PER FAVOR!!!!!), i sobretot destacar el paperàs de Laura Domènech com a Alice Beineke, amb uns números de cant molt agraïts.
Aquest és un d'aquells musicals del que fa temps intentava veure alguna producció mínimament reeixida, fins que per casualitat via Twitter veig que avui a la tarda en feien una a Manresa, i hi he anat. Era una producció de la companyia Traspunt de Cardona, de la qual fins avui desconeixia la seva existència. Per cert, potser començaria a ser hora que en aquest país bategéssim les companyies amb noms més originals i amb una mica més de glamour...
La impressió de la sala Els Carlins, només entrar, és desoladora: sembla que no l'hagin reformat el ens darrers 60 anys: ambientació de colors marrons, butaques vellíssimes, incòmodes i estretes... Un ambient de deixadesa i manca de manteniment que, curiosament, era molt idoni per a un musical com La Botiga dels Horrors, que està ambientat en una trista floristeria situada en un port. O sigui, que ni fet a mida.
De la música no en destacaré res, perquè era de llauna, però sí de les interpretacions, sobretot la de Seymour i la d'Audrey, superbes totes dues. Seymour, fantàstic a nivell actoral i de cant, i Audrey clavant el to del personatge: innocent, submís, i amb enorme un encant personal.
Incomprensiblement no puc aportar els seus noms perquè no hi havia programa de mà, el cartell no els indicava, i tampoc no es poden trobar al seu Facebook ni al seu web, que o està caigut o no han renovat el domini. Tampoc han creat cap vídeo promocional, de manera que em quedaré amb les ganes de recordar les bones interpretacions que he vist avui.
D'aquest musical, he de confessar que fa anys que estic enganxat a aquesta interpretació de Suddenly Seymour feta per una companyia d'Hamburg fa uns anys. Pell de gallina.
Anunciada amb molts mesos d'anticipació, l'aposta del Teatre Sant Vicenç de Sabadell per la segona meitat de la temporada 2014-2015 era forta. Però havent vist anteriors produccions prou interessants en aquest mateix escenari, hi havia una certa garantia de qualitat.
I així ha estat. Una escenografia molt cuidada, amb un munt de canvis ràpids, una música que petava bé -fins i tot una mica massa, i amb un petit excés de cors pregravats-, i un vestuari també molt acurat, serien algunes de les qüestions més destacables d'aquest muntatge.
A destacar també la cuidadíssima imatge gràfica, i un programa de mà d'una qualitat que feia temps que no veia.
Una història que, com tot conte infantil té moralina, el valor de la família i tal, però en fi... Maco, al capdavall de tot.
Per cert, un nou cas en que es confón "ser" i "estar", i en comptes de dir "per molts anys" es diu "felicitats". En fi, suposo que ja és una batalla perduda, sobretot a l'àrea metropolitana.
Si per casa no hagués voltat un disc amb unes versions instrumentals (una mica casiotone, tot s'ha de dir) de Gershwin, crec que no m'hauria aficionat a tot això. Però em quedava una assignatura pendent: veure alguna altra obra seva, a part de Porgy and Bess, alguna cosa més "anys 20". La solució és a la cartellera del Teatro de la Zarzuela, que el febrer de 2015 programa Lady be good.
Amb un argument força intranscendent, un regiment d'actors, músics i ballarins et transporten directament al Nova York de fa 95 anys. Certes escenes tenen una força poderosíssima, una bellesa tremenda, realçat tot plegat per un ultrallarg i glamurós sofà vermell.
Quedes embobat. I t'enamores de la jove protagonista. I voldries tornar a veure l'obra l'endemà mateix un altre cop. I un altre. I un altre.
De tot plegat em quedo amb una cosa: la versióa 3 veus de The man I love. Delicadíssima i amb una enorme bellesa plàstica.
