dimecres, 28 de desembre del 2016

Com ser musicalero i no morir en l'intent

Aquest blog està dedicat als musicals que més m'han agradat. Però per un dia faré una excepció. Parlaré de l'oferta de teatre musical de la ciutat on visc, Olot, que és -ras i curt- zero. No n'hi ha. No se'n programa.

Si no m'equivoco, d'ençà de 1990 el Teatre Principal només ha programat cinc espectacles d'aquest gènere, quatre dels quals entre 1990 i 1997: Estan tocant la nostra cançó (aprox. 1990) -representat al pavelló d'esports-, Memory (aprox. 1991 o 1992), Germans de sang (aprox. 1994) i Àngels (aprox. 1997). De totes maneres, no tinc la certesa absoluta que els últims de la llista s'acabessin programant (tinc un record força difús d'aquella època, i ja no sé què he vist a la TV i què al teatre).

En tot cas, només molts anys després, el Teatre Principal d'Olot va programar Petit Infinit (2013), una producció local sorgida d'uns quants alumnes olotins d'escoles de teatre musical de Barcelona.

I prou. Des dels anys 90 s'han programat òperes, espectacles amb música... però que no podem classificar com a teatre musical.

Per tant, és bastant evident que si es vol veure alguna cosa de teatre musical a Olot hi ha dues grans opcions: o esperar assegut a que canviïn els criteris de programació, o fer quilòmetres.

Certament Olot i la Garrotxa no són pas la terra de companyies de musicals ni de gaires persones vinculades a aquest món. De fet, pràcticament podríem deixar-ho en tres noms d'actors: Joan Masegur, Sònia Ayats, Anna Lagares i Paula Arbós. Aquesta escassedat de professionals locals pot provocar -ho podria comprendre- un cert desinterès dels programadors per incidir en aquest gènere.

Però potser hi ha tants pocs talents locals precisament per això, per haver ignorat deliberadament aquest gènere teatral a l'hora de fer la programació. Si comptem que els nens generalment comencen a anar al teatre a partir dels 6 o 7 anys, els nascuts a partir de 1990 -els nois i noies que ara tenen 26 anys o menys-, si tot el teatre que han vist a la seva vida ha estat al Teatre Principal d'Olot, no hauran vist CAP muntatge professional de teatre musical. Els tres actors que he citat abans són les excepcions que confirmen la regla.

No entraré en els motius de fons que han portat a no programar res d'aquest gènere des de fa tant de temps, perquè ho desconec. Però només fa falta veure com ciutats d'unes dimensions semblants o més petites que Olot sí que en programen. És a dir, és possible: només fa falta voluntat. Torelló, Igualada, Gelida, Premià de Mar, Navarcles, Berga, Solsona... fins i tot l'Ametlla de Merola, que no té ni 200 habitants ha programat musicals.

Puc entendre perfectament que per raons econòmiques no es puguin portar musicals de gran format. És més, seria un malbaratament de recursos, per això ja hi ha els teatres de ciutats més grans, com Vic o Manresa, que poden tenir més pressupost i públic potencial; però el que sí que es podria fer -i de ben segur seria més ajustat de pressupost- seria portar gires de musicals de petit format i/o gires de produccions amateurs

Ara, de dansa no ens en falta, ni d'espectacles de creació. Tot molt contemporani. I també tres o quatre muntatges comercials de la temporada que fan gira. Perfecte: això té uns públics, i s'han de cuidar. Ara, entre programar "això" i programar "NOMÉS això" hi ha un abisme.

A evitar l'extensió d'aquest desert tampoc hi fan res les dues sales privades, l'Orfeó Popular Olotí i Els Catòlics, que pràcticament limiten la seva programació a produccions de les seves companyies. Molt legítim, però no contribueixen en absolut a cobrir la mancança de l'oferta pública. A més, entristeix veure com Els Catòlics només va pertànyer una sola temporada al ja difunt Espai A. Desconec els motius pels que se'n va sortir. Ara bé, gràcies al fet de pertànyer a aquella xarxa d'ateneus, aquell any (2012) s'hi va poder veure una versió amateur de T'estimo, ets perfecte.. ja et canviaré.

Per acabar, fa un temps van sorgir veus que reclamaven una quarta sala (El Torín no compta, va bé per concerts i poc més). Des del meu punt de vista, si s'ha de gestionar com les altres tres, val més que no la facin, i continuarem passant els dissabtes o diumenges a la tarda mirant espectacles de teatre musical lluny d'Olot.

*Edito: Certament durant el primer semestre de 2017 es programarà una comèdia lírica catalana estrenada per primer cop durant la Guerra Civil, i també Les Supertietes. Ja és un pas endavant, però penso que insuficient.

*Afegeixo Anna Lagares, me la deixava!

*La mostra de teatre El Petit Format tampoc resol la falta de presència de musicals als teatres de la ciutat.



dissabte, 24 de desembre del 2016

Candide (Théâtre du Capitole, 2016)

Com que avorrir-se no és gaire bo, i Tolosa de Llenguadoc queda a una distància més o menys raonable, em vaig decidir a fer una escapada nadalenca per veure-hi Candide.

Segons vaig sentir dir a Paco Mir, el director d'aquesta obra quan es va fer, fa uns anys, a Madrid, sembla ser que els posseïdors dels drets l'obligaven a muntar una versió molt edulcorada, i que per evitar-ho va decidir passar d'ells i muntar una còpia de la versió de Broadway, que és la que va descobrir per internet. La mateixa amb la que jo també em vaig enganxar, i segur que moltes altres persones també.

Doncs tinc la sensació que el director d'aquesta versió que s'ha estrenat al Théâtre du Capitole ha obeït les ordres de l'agència que té els drets de Candide, i ha muntat la versió que li ha vingut dictada, l'edulcorada, perquè tot i que a tots els nivells era impecable -i ho voldria remarcar, a tots nivells era un 10, una producció majestuosa-, els personatges no tenien el mateix ganxo que a la versió anterior. Però no per un problema dels actors, sinó de la versió (i del director, tot sigui dit de passada). I és que no estaven interpretats d'una manera tan còmica, estripada o entremaliada com s'esperaria qualsevol persona que hagi vist el muntatge que he posat de referència. A part, al segon acte m'hi va semblar veure-hi alguna cosa diferent: potser tinc mala memòria, però diria que hi ha alguna peça nova al tros que Candide és a Venècia, i el "We are wemen" no es va cantar, coses que sospito que deuen tenir a veure amb això de la versió que s'ha muntat en aquest cas.

Com a curiositat, no sé ben bé per què -potser per l'assistència d'espectadors més operístics i d'altres més avesats a musicals i operetes, i el fet que aquests mateixos espectadors no sabessin ben bé què estaven veient, si un musical o una mena d'òpera-, però el públic no sabia mai si aplaudir o no. I si ho feia, sovint era tímidament i després d'un segon i mig eterns de silenci després de l'acabament de cada escena cantada (sempre he pensat que les companyies haurien de tenir algú contractat per arrancar els aplaudiments allà on cal, per evitar aquestes situacions que fan patir i tot). I a la peça final van arrancara a aplaudir quan la música encara no s'havia acabat. En fi, tot molt desconcertant.

En definitiva, una versió de Candide més "transcendent" i seriosa que desaprofita el potencial còmic del llibret i dels personatges.

dimarts, 15 de novembre del 2016

Els Pirates Teatre. 15è aniversari (Luz de Gas, 2016)

No, no puc dir "jo ja els vaig veure al Brundibár", quan no eren ni Els Pirates Teatre.
Per dos motius, no ho puc dir. El primer, perquè encara no es deien d'aquesta manera, i el segon -i més fomut- perquè encara no me'ls havia topat pel camí.

O sigui, sóc dels que va arribar tard. No els vaig veure per primer cop fins el 6 d'agost de 2010 al Llantiol, quan representaven Comedy Tonight.

La sola impressió de veure aquella colla passant-s'ho tan bé -i fent-ho passar tan bé- va ser motiu suficient per tornar a veure, pocs mesos després, la mateixa obra a l'Ateneu Popular 9barris, on la meva adoració cap a aquesta companyia va quedar confirmada: al cap de pocs dies hi vaig tornar per veure la festa de celebració del 10è aniversari de la companyia.

Ja aleshores recordo haver tingut la sensació d'haver arribat tard, d'haver-me perdut gairebé tot el que havien fet durant els seus primers 10 anys d'existència. 5 anys després, aquesta sensació ja no la tinc tant, perquè he pogut veure uns quants dels espectacles que han anat muntant, o programant (n'he fet algun post). Perquè, cal dir que en general tenen molt bon gust, programant El Maldà.

Ara, després d'haver gaudit a fons de la festa del 15è aniversari, que van celebrar ahir a Luz de Gas (el nivell de la sala va augmentant aniversari rere aniversari, em pregunto on faran la festa del 20è, al Liceu?), puc dir que són una de les ànimes imprescindibles del teatre català. I no ho dic per fer la rosca a ningú, perquè no conec a ningú, i tampoc ningú no em coneix. Cosa que té aspectes positius, com aquest, però que també en té de negatius. A qui no li agradaria dir que té un amic actor?

El cas és que desplaçar-se a Barcelona vivint lluny (a poc més de 100 km) fa il·lusió el cap de setmana, però molta, molta però que molta mandra els dies laborables, més si l'endemà t'has de llevar a les 7, però ocasions com aquesta valen la pena. I les vius reconfortat quan l'endemà a la feina ni notes les poques hores dormides.

Ara bé, de la mateixa manera que perdo força el cul pels Pirates i per la seva gestió del Maldà, també és veritat que hi ha tres coses que no m'agraden. No m'agraden les pianistes de moda que es retorcen quan toquen (tot i que toquen molt bé i tenen molta sensibilitat), no m'agrada seu sistema de reserva d'entrades del Maldà (tot i que és molt eficaç), i no m'agraden les cadires d'aquesta sala que tenen el respatller recte (en canvi, les del respatller corbat són comodíssimes).

En fi, tres coses negatives contra tota la resta.... guanya tota la resta. I ara, a esperar que arribin Conte de Nadal i Close to Liza. Pinten bé... molt bé!

dilluns, 31 d’octubre del 2016

Cabaret (Kursaal, 2016)

Malgrat que és un dels musicals més coneguts, de Cabaret no en tenia gaires referències, més enllà del fet que estava ambientat a Alemanya, i que el nazisme hi jugava un cert paper. I poc més. Fins que la producció dirigida per Jaime Azpilicueta va aterrar durant uns dies al teatre Kursaal de Manresa.

D'aquest musical em quedo amb l'escenografia, d'una envergadura que jo no havia vist mai al nostre país: reprodueix un cabaret (amb sostre inclòs!!!!), i al primer pis hi ha els músics, en una disposició gens habitual. Parlant dels músics, cal destacar el so, d'una qualitat excel·lent.

Sobre el repartiment, res a dir: correctíssim en tots els papers. Això sí, ha passat una mica desapercebut que la catalana Gara Roda (per cert, amb el cognom mal escrit al programa de mà) forma part del repartiment del musical.

En resum, Cabaret és un producte molt treballat, ben cuidat i molt ben acabat que cal anar a veure si es vol gaudir d'un espectacle rodó. El factor preu, en aquest cas, hi pot influir. En el cas de Manresa, inicialment les entrades rondaven els 50 euros, però pocs dies abans de l'estrena -possiblement atesa la baixa ocupació prevista- la productora va fer una promoció d'unes quantes entrades a meitat de preu per a cada passi, de manera que cal estar al cas de possibles promocions similars a altres teatres on faci gira.

diumenge, 11 de setembre del 2016

Hello Dolly! (Teatre Auditori Agustí Soler i Mas, 2016)

Que un títol sigui desconegut mai és un motiu per no anar-lo a veure, i menys si al darrere hi ha Manresa Teatre Musical.

De Hello Dolly en tenia, fins fa unes hores, una única referència: la cançó que li dóna nom, i que en català és força coneguda per la versió de Núria Feliu, però sobretot aquesta de La Trinca dedicada a Mary Santpere.

Doncs bé, la cançó hi és, i també l'emotiva i energètica Put on Your Sunday Clothes; unes peces que són absolutament meravelloses i posen la pell de gallina.

Aquesta vegada l'escola Manresa Teatre Musical ha comptat amb un so gairebé impecable, una bona il·luminació, i uns vestits i caracterització de nivell. Si hagués de posar-hi un però, aquest seria el de l'escenografia, que encara pot millorar, i la dicció atropellada d'un parell d'actrius del repartiment 2. La resta del repartiment és perfecte, en especial Clàudia Torras (repartiment 2) i Elisabeth Sánchez (rep. 1), en un exigent paper de Dolly Levi, que ha d'estar en escena i plena d'energia gairebé tota l'estona, i Jordi Gener (Horaci Vanderguelder), que destaca per sobre de tota la resta per la seva exquisida dicció i interpretació.

En tot cas, el que importa és el conjunt, i el resultat és formidable.

No m'agradaria deixar de mencionar una actriu, Sílvia Nieto (Dolly girl), que en aquesta ocasió té un paper secundari, però que em continua tenint fascinat per la llum que irradia dalt de l'escenari.

Espero i desitjo que aquesta producció pugui fer gira, com altres vegades, per teatres de la Catalunya central, perquè val molt la pena. Imagino que com sempre no es deurà poder veure a més llocs dels habituals. En fi, criteris de programació que mai no entendré.

**** Actualització 24/10/2016:  Després d'haver vist l'altre repartiment, només puc confirmar que tan un com l'altre són fantàstics. ****


dimecres, 27 de juliol del 2016

Nit de musicals (Grec, 2016)

Després de perdre'm la Nit de musicals dos anys seguits per diversos motius, el tercer havia de caure. I precisament la vegada que en comptes de banda -formació que confesso que trobo insípida per naturalesa- hi havia una big band potent i plena de swing.

Comencem per la ubicació: el Teatre Grec. Tot i que els rumors s'han confirmat: aparcar-hi és missió impossible, fins i tot un vehicle minúscul, l'espai en si és comodíssim. Puc afirmar, i afirmo, que és el teatre més còmode de Catalunya, per oposició al Cirvianum de Torelló o al Núria Espert de Sant Andreu de la Barca, que són dues autèntiques tortures pels genolls i per l'esquena. En aquest cas, l'espai per les cames és extrallarg, i els seients, tot i que són de plàstic, són prou còmodes. La visibilitat és excel·lent, el so impecable (només un acoblament), i la llum com toca, tot i que amb algun foquista una mica despistat.

Un espectacle d'una magnitud inusitada pel que estem acostumats a veure a Catalunya, i amb una quantitat d'hores al darrere que deu fer por, vist el resultat, sobretot per les coreografies i el claqué, moviments que no s'aprenen d'un dia per l'altre.

El fil argumental de Paco Mir -director de l'espectacle-, una mica per sortir del pas: una festa per celebrar el canvi de nom d'un carrer, però acceptarem aquesta idea com a animal de companyia. A partir d'aquí, desplegament de mitjans de la Barcelona Jazz Orquestra, conduïda per Andreu Gallén, i de tots els actors i ballarins: Javier Arroyo, Xavi Duch, Ivan Labanda, Mercè Martínez, Patricia Paisal, Diana Roig, Lucía Torres... Maria Bossy, Alejandro Carrera, Roser Font, Alejandro Llorca... i la Companyia Bratislava (Anna Arena, Laura Pau, Jofre Bellés i Albert Ruiz).

L'hora i tres quarts com és lògic no es podien mantenir a base de números corals, sinó que s'intercalaven amb números de format més reduït -imagino- per donar temps de fer els canvis de vestuari, intervencions de la Companyia Bratislava i introduccions d'Ivan Labanda com a conductor de la festa. De tot el repertori, em quedo amb les peces més clàssiques, i del guió em quedo amb el punt just d'humor.

Repertori: Obertura (Luck be a Lady; Begin the Beguine; Putting on the Ritz; 42nd Street) / Putting it Together (Sunday in the Park with George) / Something’s Coming (West Side Story) / Big Spender (Sweet Charity) / Broadway (Gypsy) / All I Do is Dream of You (Singin’ in the Rain) / I Got Rhytym (Girl crazy) / This Can’t Be Love (The Boys from Syracuse) / Bewitched, Bothered and Bewildered (Pal Joey) / Shipoopi (The Music Man) / Too Darn Hot (Kiss me Kate) / You’re the Top (Anything goes) / So in Love (Kiss me Kate) / Tap your Troubles Away (Mack and Mabel) / New York, New York (On the town) / New York, New York (New York, New York) / Nowadays (Chicago) / Lullaby of Broadway (42nd Street).

Per acabar, quatre coses:

1) Al Teatre Grec s'hi haurien de fer més musicals, petits o grans.
2) L'any que ve, si hi torna a haver una big band, i puc anar-hi, repeteixo.
3) La intervenció d'Àngel Llàcer, tipus diva i "estrella convidada", no entenc gaire què aportava.
4) M'ha picat la curiositat de veure el túnel que dóna accés a l'escenari. A veure si a la propera edició del 48h Open House hi fan alguna visita.

dissabte, 2 de juliol del 2016

Big Fish (TGB, 2016)

Cada estiu, Vocal Factory presenta al Teatre Gaudí Barcelona el resultat del workshop que els seus alumnes han estat treballant durant els darrers mesos. L'any 2016, va presentar Big Fish, un musical del qual no havia sentit a parlar mai, i només em sonava vagament la pel·lícula, però tampoc l'havia vist.

O sigui, una ocasió perfecta per descobrir un nou musical sense haver de fer gaires km, i en català.

No m'entretindré gaire a parlar de l'argument, perquè no és l'objectiu d'aquest blog i perquè es pot trobar molt ben explicat a altres bandes, sinó que em centraré a ressaltar el que m'ha captat l'atenció del muntatge barceloní.

Per situar-nos només diré que és una història emotiva sobre les històries que no expliquem i les relacions que deixem escapar, amb música d'Andrew Lippa (John i Jen, The Wild Party, les noves cançons d'Ets Autèntic, Charlie Brown...).

D'entrada em va sorprendre la poca assistència de públic a la sessió de dissabte a la tarda, cosa que em va permetre seure sol a una de les graderies durant tot el primer acte (al segon acte un grup d'espectadors es va venir a asseure a aquella graderia). Durant l'estona que vaig estar sol, vaig tenir una sensació curiosa, perquè quan als actors els tocava posar-se encarats cap a la meva graderia, o em miraven a mi -aguantar la mirada a un actor no és senzill-, o miraven a l'infinit.

El muntatge estava molt ben resolt, perquè és una història complexa, que si no es munta bé, amb tants pocs elements escenogràfics pot ser difícil de seguir. I se seguia prou bé, si no fos per la dicció atropellada d'algun actor que m'abstindré d'anomenar i que tenia un paper força important. La resta, impecable.

Del cast 1, que és el que vaig veure, destacaria Jordi Vicente en el paper d'Edward Bloom vell -quina dicció!-, Marc Flynn en el paper d'Edward Bloom jove -impecable en el cant-, Gemma Tomàs com a Will Bloom nen -tendríssima i 100% creïble-, Laura Borràs com a Sandra Bloom jove -quina presència, quina mirada, quin tros d'actriu, per favor!, ja és el segon any que ho dic-, Vanessa Baquero com a Sandra Bloom vella -una altra bona actriu-, i el més que eficaç Xavi Duch com a Don Price o com a qualsevol paper que li posis per davant.

Llarga vida als workshops de Vocal Factory! I a veure si aquest acaba fent temporada. L'any passat no va passar amb Els Addams (els motius no els sé, però em sap greu, perquè el muntatge havia quedat més que bé). A veure si aquest any hi ha més sort, perquè hi ha una colla d'actors que ja fa anys que van traient el nas a aquests workshops i no hi ha manera de veure'ls gaire enlloc més.

diumenge, 29 de maig del 2016

Els cabarets del Maldà (El Maldà, 2014-2016)













No sé si el cabaret "Les golfes del Maldà" va ser el germen de les tres edicions del "Balneari Malda" (La identitat, l'educació i el poder), però semblaria del tot lògic que ho fos.

Sigui quin sigui l'origen, el més important és que en poc temps Els Pirates han programat i interpretat quatre cabarets temàtics entretinguts, intel·ligents i musicalment impecables. Per ser exactes, tinc pendent de veure el dedicat al poder, que de ben segur seguirà la línia dels precedents.

******* ACTUALITZACIÓ *******
Després d'haver vist el tercer Balneari Maldà només puc dir que adoptaria tota aquesta troupe. Tinc la sensació que, igual que ara es recorda amb melancolia l'àpoca daurada del Paral·lel, arribarà un dia que també recordarem una altra època gloriosa, la dels cabarets del Maldà.
***********

El millor del cas és que quan n'has vist un, ja tens ganes de veure el següent i descobrir amb què et sorprendran aquesta vegada.

Mentrestant, un petit recull d'algunes de les peces que s'hi han pogut veure.


 

dilluns, 23 de maig del 2016

Ets autèntic, Charlie Brown (Centre Catòlic de Sants, 2016)

Que estic enamorat de part de la feina de Kristin Chenoweth no és cap novetat, crec que ja ho he comentat algun cop. Des del meu punt de vista, una de les seves interpretacions més genials era la peça "My new philosophy", a "You are a good man, Charlie Brown". (Youtube, què faríem sense tu...)

Per tant, les meves ganes de veure aquesta peça en directe eren força grans, igual com les expectatives de veure una bona interpretació.

I aquí arriba Lazzigags, la mateixa productora del reeixit musical "Tom Sawyer detectiu", que per les 11nes Jornades de Teatre Juvenil va programar "Ets autèntic, Charlie Brown" al Centre Catòlic de Sants. (Reconec que acabo de descobrir aquest teatre, i començo a pensar que Barcelona té més butaques de teatre que habitants. Un dia hauria de fer un recompte...).

Centrem-nos: dies abans de la primera i única funció de l'obra (esperem que en vinguin més!), Lazzigags va publicar un vídeo de l'assaig d'aquesta peça mítica amb... MÚSICA EN DIRECTE!:

La interpretació de l'assaig ja prometia, i a l'hora de la veritat va complir sobradament les expectatives. "Ja m'ho veia a venir", que és com s'ha titulat la peça en català, va ser defensada per Clara Dolcet (Sally).

Cal destacar també la qualitat vocal d'Àlex Riveras, en el paper de Charlie Brown, en un musical molt tendre en el que tothom s'hi pot sentir identificat, sigui en un paper o en un altre, però sobretot en el del solitari i entranyable Charlie Brown.

El públic, entregat, va reclamar un bis, i la companyia va haver d'improvisar una repetició de l'obertura.

diumenge, 7 de febrer del 2016

Kiss me, Kate (Théatre du Chatêlet, 2016)

Podria començar aquesta entrada dient que "Kiss me, Kate" és un dels millors musicals mai escrits, que està ple de hits, o en podria explicar l'argument. Però tot això ja se sap. I per això feia temps que pensava que m'agradaria veure'n un muntatge professional, quan mig per casualitat vaig ensopegar amb una informació del Théatre du Chatêlet on s'informava que el programarien. És més, des de fa uns anys estan programant musicals, informació de la que no estava al cas, i això que miro de tenir l'orella ben atenta.

El resultat és un muntatge on, sincerament, la història és el de menys. Que si l'argument és masclista, que si tal, que si qual. M'és igual: el que compta és la música.

Amb una orquestra com cal, uns cantants impecables (potser excepte la veu de Bianca, un punt enrogallada) i una posada en escena grandiosa, el resultat va ser impecable.

Després d'haver vist "Lady be good", el "Molt soroll per no res" d'Àngel Llàcer i ara aquest "Kiss me, Kate" puc afirmar i afirmo que m'agraden els musicals deliciosament glamurosos.