Les versions

Si tingués coneixements de música podria escriure amb propietat sobre les diferències concretes que hi ha entre una versió i una altra d'una mateixa composició musical, i esplaiar-me sobre el món de l'orquestració.

Com que no tinc aquest tipus de formació, em quedaré posant un exemple del que per mi és un èxit pel que fa a orquestracions diferents: "I got rythm", de George Gershwin.

Tothom coneix la versió original, a piano.



Doncs bé, aquesta mateixa peça, un cop orquestrada, és a dir, adaptada per a orquestra, pot arribar a sonar de maneres molt diferents.

Per exemple, hi ha l'orquestració per al musical "Crazy for you", que pot sonar així o així (prefereixo la primera). Resulta especialment curiós escoltar les petites o grans diferències que hi ha entre les diferents versions de la mateixa orquestració: segons qui ho dirigeixi, qui ho toqui, com s'enregistri... hi pot haver canvis prou significatius. Jo em quedaria, de totes, totes, amb la versió que va emetre la PBS l'any 1999 i amb la versió del festival de Stratford de l'any 2014. Respiren un aire de naturalitat que no tenen les dues versions que he enllaçat al principi del paràgraf.

Però de "I got rythm" també hi ha l'orquestració per al musical "An American in Paris", aquesta, que no té res a veure amb la de "Crazy for You". I ens podríem posar a buscar diferències entre diferents enregistraments, si existissin.

I podríem continuar posant exemples d'altres orquestracions d'aquesta mateixa peça, possiblement una de les més versionades de la història de la música, però crec que ja queda prou clar.

Dit d'una altra manera: una bona orquestració farà que una mateixa cançó prengui aires radicalment diferents, la farà encaixar en el context que convingui, i sobretot farà que soni diferent i evitarà que cansi. Només d'aquesta manera s'entén la pervivència de peces com "I got rythm".

Amb això també vull dir que de ben segur que hi ha moltes persones que s'han quedat amb la versió primigènia de les cançons, versió que potser troben poc agraïda a l'oïda, però potser desconeixen les orquestracions que se n'han arribat a fer, i com de bé arriben a sonar.

Al sud del Paral·lel (Plaça Major d'Olot, 2018)

Necessito parlar d'"Al sud del Paral·lel", l'espectacle de Carlos Gramaje i Júlia Sardà. A veure, estava programat a les 7 de la tarda a l'aire lliure un 24 de febrer en ple centre comercial d'Olot. Què podia sortir malament?

Sis fantàstics graus de temperatura, unes comodíssimes cadires de fusta antidiluvianes (quan invertirem en cadires més còmodes?), i uns trepanants decibels -més de 80- que només es poden explicar per algun problema de sordera del tècnic de so.

L'espectacle en si, entre fluix i fluixíssim: una dramatúrgia que no s'aguanta per enlloc, dues peces de "Boscos Endins" amb playback de la veu femenina (com a mínim al final no ho amaguen i donen les gràcies a les veus originals, Anna Moliner i Annabel Totusaus)... Per la resta, un repàs autobiogràfic a la trajectòria de Carlos Gramaje. Un autohomenatge amb tota regla, en el que l'ego regalima per l'escenari. Això sí, fantàstiques veus, fins i tot en aquestes condicions pseudosiberianes.


Zero escenografia, tan sols unes simples projeccions amb alguns fragments dels musicals que s'interpreten, espurnejades per unes imatges bastant anodines per farcir visualment la peça que s'està cantant. Cal dir que talla bastant el rotllo el moment entrevista amb Mònica Terribas i posterior peça pròpia que no és de teatre musical.

Tot plegat podria passar més o menys desapercebut a Barcelona, on els espectacles que són una mica fiasco es barregen amb tota la resta d'oferta de teatre musical de la ciutat. Però a Olot, on l'oferta d'aquest gènere és entre escassa i nul·la, sincerament, s'ha notat, i molt. I no només per l'espectacle en si, sinó per la ubicació que els programadors han escollit. Com si no tinguéssim un Teatre Principal o una Sala Torín on poder programar aquestes coses! Espero que no hi tingui res a veure que aquest espectacle l'ha programat una àrea de l'ajuntament que no és la mateixa que gestiona la cultura de la ciutat.

Això sí, èxit total d'assistència d'olotins i visitants per veure aquest espectacle. Sincerament, no m'ho esperava.

On i quan veure musicals fora del circuit comercial

Fora dels circuits comercials, hi ha algunes ocasions durant l'any que es pot veure teatre musical, sense que se'n facin ressò els canals informatius habituals. Acostumen a ser representacions d'escoles o de grups amateurs, i habitualment la qualitat dels muntatges és més que decent. En moltes ocasions la música és en directe. Són oportunitats d'or per descobrir nous musicals, veure nous talents i no avorrir-se, en definitiva.

Normalment les representacions segueixen un patró temporal, de manera que es poden tenir -algunes amb més facilitat, i les altres amb menys- marcades al calendari. De ben segur que en aquesta llista hi falten esdeveniments, però és una primera aproximació:

Gener

Teatrandreu (Teatre Núria Espert, Sant Andreu de la Barca): cada any estrenen una obra, i en ocasions és un musical. Música en directe.


Finals de gener - principis de febrer

Institut del Teatre (Barcelona): representacions dels alumnes. Entrada gratuïta, però cal recollir-la 2 hores abans a taquilla. Música en directe.


Gener o març

Projecte de l'Escola de Música de Girona: representació d'un musical per part dels alumnes de l'escola. Música en directe.


Febrer

Espai 104 - Aules (Barcelona): representacions dels alumnes. Cal comprar l'entrada anticipada a l'escola. Música enllaunada.


Abril

Espai 104 - Aules (Barcelona): representacions dels alumnes. Cal comprar l'entrada anticipada a l'escola. Música enllaunada.


Maig

La Lírica de Sant Andreu (Barcelona): estrena d'un musical. Música en directe.


Setembre

Teatre Auditori Agustí Soler i Mas (Navarcles): estrena del musical de la temporada de l'escola Manresa Teatre Musical. Al llarg dels mesos següents acostumen a fer bolos a Solsona, Berga i Manresa (Teatre Kursaal). Música enllaunada.

Projecte "Fem un musical" (inicialment a l'Atlàntida de Vic, ara sembla que a Igualada): projecte pedagògic amb alumnes de les escoles de la ciutat.


Novembre

La Lírica de Sant Andreu (Barcelona): estrena d'un musical. Música en directe.


Tot l'any

Teatre del Sol (Sabadell), Teatre Sant Vicenç (Sabadell), Sala Cabanyes (Mataró), Orfeó Martinenc (Barcelona), Centre Sant Pere Apòstol (Barcelona)... Generalment, música enllaunada, tot i que amb excepcions.


Cada dos anys

Casino L'Aliança del Poblenou (Barcelona): l'escola Aules hi celebra la seva mostra, en la que participen tots els alumnes representant un musical.

La comèdia dels errors (Institut del Teatre, 2018)

Una de les coses que he après és que, si vols veure teatre musical, has de tenir les orelles ban parades. O el que és el mateix, estar molt pendent de diferents comptes de Twitter, perquè no et pots refiar d'una sola font d'informació (malgrat que darrerament n'han aparegut -i desaparegut- d'especialitzades).

Un dels llocs on fins l'any passat no havia posat mai els peus era l'Institut del Teatre: un espai fora del circuit comercial on fins fa poc ni em plantejava que el públic en general hi pogués entrar a veure res.

L'any passat hi vaig poder veure un curiós "Urinetown". I aquest any, "La comèdia dels errors". Per poc no se m'escapa, perquè tot el que soni a Shakespeare em fa mandra, molta mandra. Sort en vaig tenir de l'afegit "el musical", que em va portar a fer un cop d'ull a la Wikipedia, on em vaig adonar que en realitat aquesta "comèdia dels errors" era el musical "The boys from Syracuse", títol en anglès que mentalment sí que tinc associat, ja d'entrada, al concepte "musical".

L'espectacle, impecable. Música en directe, uns actors que en cap moment et planteges que són estudiants... A destacar les dots interpretatives i la vis còmica de Jaume Ortanobas, que es menja l'escenari. Vaja, que podia passar perfectament per un espectacle comercial.

L'únic "però", l'entrada d'una de les actrius un compàs abans del que tocaria en una de les peces musicals de l'espectacle. Bé, en realitat, a una de les peces que no formen part de l'espectacle original, perquè cal dir que a la partitura i al llibret s'hi han afegit referències a altres estils i gèneres (des de l'òpera als pastorets), de vegades en forma de simple pinzellada, i altres vegades números sencers.

Encara un últim "però": la reivindicació final sobre el fet que hi hagi més dones als escenaris de Barcelona. Sonava estrany dit en un espectacle on precisament, com a mínim dos dels papers masculins eren interpretats per dues actrius.

Actualitzo: aquest musical té un parell de peces que jo qualificaria d'addictives: "Sing for you supper" i "Oh, Diogenes". Grandíssimes composicions que escoltaries centenars de vegades sense cansar-te'n.