Sis fantàstics graus de temperatura, unes comodíssimes cadires de fusta antidiluvianes (quan invertirem en cadires més còmodes?), i uns trepanants decibels -més de 80- que només es poden explicar per algun problema de sordera del tècnic de so.
L'espectacle en si, entre fluix i fluixíssim: una dramatúrgia que no s'aguanta per enlloc, dues peces de "Boscos Endins" amb playback de la veu femenina (com a mínim al final no ho amaguen i donen les gràcies a les veus originals, Anna Moliner i Annabel Totusaus)... Per la resta, un repàs autobiogràfic a la trajectòria de Carlos Gramaje. Un autohomenatge amb tota regla, en el que l'ego regalima per l'escenari. Això sí, fantàstiques veus, fins i tot en aquestes condicions pseudosiberianes.
Zero escenografia, tan sols unes simples projeccions amb alguns fragments dels musicals que s'interpreten, espurnejades per unes imatges bastant anodines per farcir visualment la peça que s'està cantant. Cal dir que talla bastant el rotllo el moment entrevista amb Mònica Terribas i posterior peça pròpia que no és de teatre musical.
Tot plegat podria passar més o menys desapercebut a Barcelona, on els espectacles que són una mica fiasco es barregen amb tota la resta d'oferta de teatre musical de la ciutat. Però a Olot, on l'oferta d'aquest gènere és entre escassa i nul·la, sincerament, s'ha notat, i molt. I no només per l'espectacle en si, sinó per la ubicació que els programadors han escollit. Com si no tinguéssim un Teatre Principal o una Sala Torín on poder programar aquestes coses! Espero que no hi tingui res a veure que aquest espectacle l'ha programat una àrea de l'ajuntament que no és la mateixa que gestiona la cultura de la ciutat.
Això sí, èxit total d'assistència d'olotins i visitants per veure aquest espectacle. Sincerament, no m'ho esperava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.