La comèdia dels errors (Institut del Teatre, 2018)

Una de les coses que he après és que, si vols veure teatre musical, has de tenir les orelles ban parades. O el que és el mateix, estar molt pendent de diferents comptes de Twitter, perquè no et pots refiar d'una sola font d'informació (malgrat que darrerament n'han aparegut -i desaparegut- d'especialitzades).

Un dels llocs on fins l'any passat no havia posat mai els peus era l'Institut del Teatre: un espai fora del circuit comercial on fins fa poc ni em plantejava que el públic en general hi pogués entrar a veure res.

L'any passat hi vaig poder veure un curiós "Urinetown". I aquest any, "La comèdia dels errors". Per poc no se m'escapa, perquè tot el que soni a Shakespeare em fa mandra, molta mandra. Sort en vaig tenir de l'afegit "el musical", que em va portar a fer un cop d'ull a la Wikipedia, on em vaig adonar que en realitat aquesta "comèdia dels errors" era el musical "The boys from Syracuse", títol en anglès que mentalment sí que tinc associat, ja d'entrada, al concepte "musical".

L'espectacle, impecable. Música en directe, uns actors que en cap moment et planteges que són estudiants... A destacar les dots interpretatives i la vis còmica de Jaume Ortanobas, que es menja l'escenari. Vaja, que podia passar perfectament per un espectacle comercial.

L'únic "però", l'entrada d'una de les actrius un compàs abans del que tocaria en una de les peces musicals de l'espectacle. Bé, en realitat, a una de les peces que no formen part de l'espectacle original, perquè cal dir que a la partitura i al llibret s'hi han afegit referències a altres estils i gèneres (des de l'òpera als pastorets), de vegades en forma de simple pinzellada, i altres vegades números sencers.

Encara un últim "però": la reivindicació final sobre el fet que hi hagi més dones als escenaris de Barcelona. Sonava estrany dit en un espectacle on precisament, com a mínim dos dels papers masculins eren interpretats per dues actrius.

Actualitzo: aquest musical té un parell de peces que jo qualificaria d'addictives: "Sing for you supper" i "Oh, Diogenes". Grandíssimes composicions que escoltaries centenars de vegades sense cansar-te'n.