Matilda (El Cercle de Gràcia, 2018)

"Matilda" té un no sé què m'enganxa. És l'única obra que he vist cap altre muntatge dos cops a Londres i 7 a Catalunya. La Botiga dels Horrors s'acosta a aquesta mena de passió rara meva, però queda per sota.

De gairebé tots els muntatges de "Matilda" que he vist, n'he parlat en aquest blog. La majoria de les vegades m'ha agradat el que he vist. En d'altres ocasions he exposat les parts negatives que hi he trobat, cosa que en una ocasió no va ser ben entesa per una persona relacionada amb el muntatge, que em va demanar que no anés a veure mai més cap obra seva (per cer, no li he fet cas: és una gran actriu i cantant).

Atesa aquesta experiència, he arribat a la conclusió que tirar-se a les vies del Metro té menys risc que dir el que et sembla una producció amateur en la que part dels protagonistes són nens. Però crec que, si hi ha alguna cosa que no acaba d'estar del tot bé, encara que sigui d'un espectacle com aquest, s'ha de poder dir.

Feta aquesta introducció -penso que era imprescindible-, he de dir que el muntatge de "Matilda" del Teatre El Cercle, de Gràcia, és pràcticament perfecte.

Ho és per l'escenografia -menció especial per com han resolt l'escriptura màgica de la pissarra-, per la il·luminació, pel vestuari -impecable-, per la caracterització i per la interpretació de la majoria dels actors, sobretot Maria Romeu (Mrs. Wormwood) i Ramon Rull (Mr. Harry Wormwood), pràcticament clavats als originals. Si és que, fins i tot, han comptat amb una coach de rus! Tots els detalls estaven cuidadíssims. Bé, la música era enllaunada, però en casos com aquest, en muntatges tan ben fets, te n'oblides, i passa a ser un factor irrellevant.

En resum: de totes les versions de "Matilda" que he vist a Catalunya, doncs, aquesta és, sens dubte, la millor.

De la petita protagonista, Aina Bausà, un gran BRAVO per tenir la valentia necessària per encarnar aquest paper, un dels més complicats que conec per una criatura, per la quantitat de text que ha de memoritzar, i pels matisos interpretatius que li ha d'anar donant, que tampoc és cosa senzilla. La part interpretativa l'ha resolt més que bé. Però, amb la mà al cor -i, per favor, que ningú s'ho agafi com cap atac personal-, però he trobat que li faltava acabar de deixar-se anar cantant, i que la vocalització parlada i cantada era una mica justa, coses -de fet- són absolutament normals en una nena de 8 o 9 anys. Estic convençut que és qüestió d'aprenentatge, i que d'aquí a pocs anys tindrà un nivellàs important.

Per cert, el teatre ha quedat preciós després de la reforma.

La Jaula de Las Locas (Teatre Tívoli, 2018)

Fa uns anys vaig veure La Jaula de las Locas a Igualada, en un muntatge amateur. Aleshores em va sorprendre que no m'agradés gaire. Vaig pensar que era algun problema d'aquell muntatge. I no.

Després de veure'n una versió professional, amb un gran desplegament de mitjans humans i materials, definitivament és un musical en si el que no em convenç. Per llarg, i perquè l'únic interès de la història és el sopar entre les dues famílies, que no arriba fins al segon acte.

Dit això, el muntatge que es pot veure al Teatre Tívoli s'ha de reconèixer que és magnífic a tots els nivells. Em conec, i sé que sóc perepunyetes. Doncs no hi he trobat res de malament.

Música en directe, cuidada il·luminació, a nivell de so peta perfectament fins i tot al tercer pis, i uns actors de primera categoria. Per tant, té tots els números per funcionar, tot i que per ser un diumenge a la tarda tres dies després de l'estrena, el tercer pis hauria pogut estar més ple.

Una cosa que em pregunto és si una part del públic encara associa massa el títol d'aquest musical amb la versió que en van fer Paco Moran i Joan Pera. Qui ho sap!

Una cosa que m'ha sorprès: que l'espectacle en produeixi, entre d'altres, Jordi Sellas.

Una cosa que m'ha agradat: que contingui la veu en off de Mireia Dolç.

Una cosa que m'ha agradat molt: l'espai que es va fent l'actriu olotina Anna Lagares als musicals de Barcelona.

I una cosa que no m'ha agradat: que sembla que tot giri a l'entorn d'Àngel Llàcer. Entenc que ha de ser un reclam, però no sé si ho ha de ser tant.

Fun Home (Teatre Condal, 2018)

La nova etapa que comença el Teatre Condal, sota el comandament d'Onyric, ha començat d'una manera immillorable amb Fun Home.

Si hagués de definir el que acabo de veure, diria que és un musical melangiós, magníficament interpretat, amb una escenografia espectacular, amb pocs però memorables hits, i unes criatures que no poden ser més adorables.

Dels tres equips de nens que s'aniran alternant les representacions, he vist el format per Mariona Lleonart – Alison nena, Ferran Alegre – Christian Bechdel i Jan Galivan – John Bechdel. S'ha endut grans aplaudiments, ben merescuts, i és que aporten el punt alegre i vital a l'obra.

Pel que fa als adults, a Mariona Castillo li toca un paper importantíssim, el de protagonista-narradora del flashback: de vegades és gairebé invisible, però sempre hi és present. Daniel Anglès ha d'afrontar el paper més delicat, el de pare turmentat per dos motius que no vol (i no pot) admetre en públic. Pilar Capellades interpreta el paper de parella lleial, però que també pateix pel seu marit, perquè malgrat aquestes circumstàncies, se l'estima... fins a un punt, però. De Clara Solé en destacaria els seus aguts magnífics. Interpreta una jove que tot just descobreix la seva homosexualitat, i quan li passa la por, s'hi entusiasma. I ho fa enamorant-se del personatge que interpreta Júlia Jové. Tan l'una com l'altra també les podrem veure, juntament amb un Joan Marc Andurell camaleònic, interpretant una escena ben sorprenent.

L'espera (gairebé un any) ha valgut la pena. 





El Condal afronta una nova etapa, ara musical, amb l'excepció de l'espectacle del Mag Lari que, per algun estrany motiu (rendibilitat o compliment dels contractes signats, deu ser una d'aquestes dues coses) queda com un bolet, i no lliga per res amb la resta de programació d'Onyric.

Sigui com sigui, el Condal s'ha rejovenit: un hall remodelat amb tot de detalls, un equip de so nou, monitors per als actors amb visió del director de l'orquestra...

Fan gràcia les dues columnes del hall, plenes de cartells d'alguns dels espectacles que s'hi han representat. El que no fa tanta gràcia és adonar-se que n'has vist molts (alguns, a les gires), cosa que deu voler dir que potser ja no ets tan jove.