Matilda (El Cercle de Gràcia, 2018)

"Matilda" té un no sé què m'enganxa. És l'única obra que he vist cap altre muntatge dos cops a Londres i 7 a Catalunya. La Botiga dels Horrors s'acosta a aquesta mena de passió rara meva, però queda per sota.

De gairebé tots els muntatges de "Matilda" que he vist, n'he parlat en aquest blog. La majoria de les vegades m'ha agradat el que he vist. En d'altres ocasions he exposat les parts negatives que hi he trobat, cosa que en una ocasió no va ser ben entesa per una persona relacionada amb el muntatge, que em va demanar que no anés a veure mai més cap obra seva (per cer, no li he fet cas: és una gran actriu i cantant).

Atesa aquesta experiència, he arribat a la conclusió que tirar-se a les vies del Metro té menys risc que dir el que et sembla una producció amateur en la que part dels protagonistes són nens. Però crec que, si hi ha alguna cosa que no acaba d'estar del tot bé, encara que sigui d'un espectacle com aquest, s'ha de poder dir.

Feta aquesta introducció -penso que era imprescindible-, he de dir que el muntatge de "Matilda" del Teatre El Cercle, de Gràcia, és pràcticament perfecte.

Ho és per l'escenografia -menció especial per com han resolt l'escriptura màgica de la pissarra-, per la il·luminació, pel vestuari -impecable-, per la caracterització i per la interpretació de la majoria dels actors, sobretot Maria Romeu (Mrs. Wormwood) i Ramon Rull (Mr. Harry Wormwood), pràcticament clavats als originals. Si és que, fins i tot, han comptat amb una coach de rus! Tots els detalls estaven cuidadíssims. Bé, la música era enllaunada, però en casos com aquest, en muntatges tan ben fets, te n'oblides, i passa a ser un factor irrellevant.

En resum: de totes les versions de "Matilda" que he vist a Catalunya, doncs, aquesta és, sens dubte, la millor.

De la petita protagonista, Aina Bausà, un gran BRAVO per tenir la valentia necessària per encarnar aquest paper, un dels més complicats que conec per una criatura, per la quantitat de text que ha de memoritzar, i pels matisos interpretatius que li ha d'anar donant, que tampoc és cosa senzilla. La part interpretativa l'ha resolt més que bé. Però, amb la mà al cor -i, per favor, que ningú s'ho agafi com cap atac personal-, però he trobat que li faltava acabar de deixar-se anar cantant, i que la vocalització parlada i cantada era una mica justa, coses -de fet- són absolutament normals en una nena de 8 o 9 anys. Estic convençut que és qüestió d'aprenentatge, i que d'aquí a pocs anys tindrà un nivellàs important.

Per cert, el teatre ha quedat preciós després de la reforma.