La Familia Addams (Teatre Coliseum, 2018)

Per fi, després de veure'n un workshop i tres produccions amateurs, he pogut veure una versió d'aquest musical amb tot el que ha de tenir.

Per despatxar-ho ràpid, diré que el que no m'ha agradat és:

1) La manca de visibilitat des de la primera fila del 1r pis, zona B, en contra del que deia l'entrada. Tot plegat, perquè l'escenari fa una punta que s'endinsa cap al pati de butaques, i aquest extrem, on passa part de l'acció (poca, per sort) no és visible.

2) Els cables. El que baixava l'ukelele, no ha arribat a baix a temps, i l'han hagut de tornar a pujar sense que l'hagués pogut recollir en Fètid. I els que s'utilitzen per fer volar, precisament, en Fètid, es veuen des de Collserola. No hi entenc d'il·luminació, però crec que aquesta sobreexposició dels cables es pot ajustar força més, i fer que no canti tant.

Tota la resta, impecable. Fins i tot m'ha sorprès que m'hagi agradat l'estructura del musical -la versió del llibret- en si (aquest tema l'he explicat en algun post anterior), però la part que encara em continua grinyolant és la no-conclusió del "Crazier than you" com a duo. Aquesta peça queda interrompuda per un fragment parlat dels pares del noi, per després començar un reprise a quatre veus. El reprise està més que bé, però la conversa prèvia és una mica una tallada de rotllo.

Pel que fa als actors, no sé si quedar-me amb l'elegància interpretativa de Carme Conesa, amb la solvència irònica de Xavi Mira (per cert, jo pensava que la gent riuria més amb el fragment de les tiroides, és dels més enginyosos de la història), amb l'energia de Lydia Fairén, amb la capacitat per jugar de Frank Capdet o amb l'histrionisme extrem i entranyable de Meritxell Duró.

He de dir que el que m'ha sorprès és que dos teclats, una bateria i un baix puguin ser suficients per posar tota la música de l'espectacle. Jo hauria preferit que s'hagués comptat amb algun instrument més tradicional, tipus violins i acordió com vaig veure a la producció de Gironella, però imagino que són necessitats de la producció. En qualsevol cas, el so era impecable, i s'entenia TOT el que els actors deien sobre l'escenari. Bravo, doncs, per la sonorització, i per poder veure un gran espectacle com aquest a prop de casa.

P.D. Ja posats a portar-lo a Barcelona, i que gran part de l'equip artístic és català, jo potser hauria fet un pensament i l'hauria fet en català -fent algun retoc més dels que ja s'han fet al repartiment-. Però bé, això és purament la meva opinió.

Actualitzo (29/12/2018): He tornat a veure l'obra, i en aquesta ocasió el paper de Miércoles l'ha interpretat Helena Clusellas. Té el timbre de veu lleugeríssimament més agut que Lydia Fairén. Això fa aquest personatge, quan és interpretat per Helena Clusells, brilli una mica més als aguts, cosa que sempre és d'agrair.

En tot cas, m'ha encantat sentir-la. Un gran descobriment, tot i que en realitat ja la devia veure a  l'estrena de "Broadway a Cappella", fa pocs dies, al Teatre Principal d'Olot. Dic "devia", perquè en absència de programa de mà ni de cap especificació sobre el repartiment de l'espectacle ni al web del festival Veus ni al dossier de premsa, suposo que hi va actuar (sí que puc afirmar, segons el web d'Onyric, que ara l'està representant al Condal)

D'altra banda, he pogut veure que han intentat resoldre el tema de la visibilitat dels cables, en el moment de la cançó que Fètid canta a la lluna, posant-hi una cortina semitransparent (em sap greu, té un nom tècnic, però no domino prou el vocabulari teatral). Malgrat tot, la il·luminació continua descobrint els cables. Potser s'hauria pogut resoldre sense la cortina, i que Fètid només hagués estat il·luminat pels dos canons frontals. És l'única cosa que em continua grinyolant de l'espectacle. A banda d'això, és rodó.

Candide (Liceu, 2018)

Candide és una rara avis a Barcelona. El va muntar en una ocasió el Centre Dramàtic de la Generalitat, i -que jo sàpiga- mai més s'havia tornat a representar, fins que el Liceu n'ha programat dues sessions.

Com ja he comentat en apunts passats en aquest mateix bloc, la passió cap aquesta opereta em neix amb la versió del Lincoln Center, amb Kristin Chenoweth, i de la rèplica de Paco Mir als Teatros del Canal. Per tant, estic marcat per aquella versió, com suposo que ho està bona part del públic.

Però per motius que se m'escapen, la versió que s'està representant darrerament no és aquella, sinó una altra, més solemne. Massa solemne, pel meu gust. Però en fi, la música hi és tota (fins i tot n'hi ha més), i els moments emotius també hi són tots.

Del muntatge del Liceu destacaria Meghan Picerno, en el paper de Cunegonde, tan per la seva veu deliciosa (menció especial per la seva capacitat de vocalització i de pronúncia de les consonants de final de paraula) com per la seva capacitat interpretativa, fonamental en aquest paper.

De Kevin Burdette, en el paper de Candide, també en ressaltaria la veu, però en canvi vaig trobar que pecava d'inexpressivitat.

Una altra veu imponent és la de Doris Soffel, interpretant la Vella Dama. En aquest cas el punt negatiu se l'enduria per haver de consultar la lletra d'alguna peça en una llibreta amagada al darrere del ventall.

Com a narrador, Jordi Boixaderas es va haver d'enfrontar a una "vaga" de micròfons, tan el seu de diadema com el del faristol, cosa que el va obligar a narrar els primers passatges del segon acte sense microfonia, amb gran esforç per part seva, i amb gran patiment del públic per les seves cordes vocals.

Com a nota curiosa, el web del Liceu diu que aquest muntatge és "semi escenificat". Si per "semi" entenem que pràcticament no hi hagi cap canvi de vestuari, que tota l'escenografia es redueixi a unes cadires i a un sofà d'època -disculpeu, en desconec la denominació exacta-, i que no hi hagi pràcticament cap mena d'atrezzo, jo ho trobo una mica agosarat, la veritat. Deu ser que els recitals lírics purs i durs els cantants s'estan totalment estàtics, com un pal, i quan es mouen una mica, ja se'n pot dir "semi escenificat". Deu ser l'explicació.

En qualsevol cas, apreciacions semàntiques a banda, tot un encert programar Candide, una de les millors operetes que s'han escrit mai al millor dels móns possibles.

Els Jocs Florals de Canprosa (Teatre Nacional de Catalunya, 2018)

Deixeu-me començar dient que la persona que ha tingut la idea de posar al mateix muntatge Àngels Gonyalons, Anna Moliner, Rosa Boladeras i les germanes Kathy i Yolanda Sey es mereix un monument als jardinets del teatre i diverses reverències dels amants del gènere. Les meves muses del teatre musical català, totes juntes en una mateixa producció. Millor, impossible.

Des del meu punt de vista, el text d'"Els Jocs Florals de Canprosa", de Santiago Rusiñol, certament és la base de l'obra, però en realitat serveix de fil conductor per a una sèrie de números musicals inspiradíssims que, per mi, són la part més interessant del muntatge.

Desconeixia aquest text de Rusiñol. És més, en desconec pràcticament tota la seva obra. I, després d'haver vist la crítica que fa a la societat i a una de les tradicions més arrelades a la seva identitat, com són els Jocs Florals, per pura curiositat i una mica de morbo m'hauria agradat viure aquella època per veure de prop les reaccions furibundes que el text devia generar.

I és que el text és una crítica a uns Jocs Florals decadents i corruptes, en els que la major part dels premis se'ls queda el jutge de pau del poble.

A partir d'un text el en que el mateix Rusiñol deia que calia valorar les cançons populars, s'ha bastit un muntatge en el que les autèntiques protagonistes són, precisament, les cançons populars, des de "El Rossinyol" fins a la patxanga de festa major. I aquí és on el muntatge brilla de debò. És impagable veure les germanes Sey (negres, pels més despistats) cantant "La Moreneta", ballant-la al ritme dels espirituals negres, mentre baixa una figura de cartró la Mare de Déu a la que se li il·luminen els ulls de color verd. Això és or, i una magnífica manera de cloure el primer acte.

De fet, no cal explicar gaire res més. El vídeo promocional i els fragments per a la premsa que es poden veure al canal de Youtube del TNC parlen per si sols d'un muntatge que no vol altra cosa que  riure sanament de i amb la "catalanor".