La Familia Addams (Teatre Coliseum, 2018)

Per fi, després de veure'n un workshop i tres produccions amateurs, he pogut veure una versió d'aquest musical amb tot el que ha de tenir.

Per despatxar-ho ràpid, diré que el que no m'ha agradat és:

1) La manca de visibilitat des de la primera fila del 1r pis, zona B, en contra del que deia l'entrada. Tot plegat, perquè l'escenari fa una punta que s'endinsa cap al pati de butaques, i aquest extrem, on passa part de l'acció (poca, per sort) no és visible.

2) Els cables. El que baixava l'ukelele, no ha arribat a baix a temps, i l'han hagut de tornar a pujar sense que l'hagués pogut recollir en Fètid. I els que s'utilitzen per fer volar, precisament, en Fètid, es veuen des de Collserola. No hi entenc d'il·luminació, però crec que aquesta sobreexposició dels cables es pot ajustar força més, i fer que no canti tant.

Tota la resta, impecable. Fins i tot m'ha sorprès que m'hagi agradat l'estructura del musical -la versió del llibret- en si (aquest tema l'he explicat en algun post anterior), però la part que encara em continua grinyolant és la no-conclusió del "Crazier than you" com a duo. Aquesta peça queda interrompuda per un fragment parlat dels pares del noi, per després començar un reprise a quatre veus. El reprise està més que bé, però la conversa prèvia és una mica una tallada de rotllo.

Pel que fa als actors, no sé si quedar-me amb l'elegància interpretativa de Carme Conesa, amb la solvència irònica de Xavi Mira (per cert, jo pensava que la gent riuria més amb el fragment de les tiroides, és dels més enginyosos de la història), amb l'energia de Lydia Fairén, amb la capacitat per jugar de Frank Capdet o amb l'histrionisme extrem i entranyable de Meritxell Duró.

He de dir que el que m'ha sorprès és que dos teclats, una bateria i un baix puguin ser suficients per posar tota la música de l'espectacle. Jo hauria preferit que s'hagués comptat amb algun instrument més tradicional, tipus violins i acordió com vaig veure a la producció de Gironella, però imagino que són necessitats de la producció. En qualsevol cas, el so era impecable, i s'entenia TOT el que els actors deien sobre l'escenari. Bravo, doncs, per la sonorització, i per poder veure un gran espectacle com aquest a prop de casa.

P.D. Ja posats a portar-lo a Barcelona, i que gran part de l'equip artístic és català, jo potser hauria fet un pensament i l'hauria fet en català -fent algun retoc més dels que ja s'han fet al repartiment-. Però bé, això és purament la meva opinió.

Actualitzo (29/12/2018): He tornat a veure l'obra, i en aquesta ocasió el paper de Miércoles l'ha interpretat Helena Clusellas. Té el timbre de veu lleugeríssimament més agut que Lydia Fairén. Això fa aquest personatge, quan és interpretat per Helena Clusells, brilli una mica més als aguts, cosa que sempre és d'agrair.

En tot cas, m'ha encantat sentir-la. Un gran descobriment, tot i que en realitat ja la devia veure a  l'estrena de "Broadway a Cappella", fa pocs dies, al Teatre Principal d'Olot. Dic "devia", perquè en absència de programa de mà ni de cap especificació sobre el repartiment de l'espectacle ni al web del festival Veus ni al dossier de premsa, suposo que hi va actuar (sí que puc afirmar, segons el web d'Onyric, que ara l'està representant al Condal)

D'altra banda, he pogut veure que han intentat resoldre el tema de la visibilitat dels cables, en el moment de la cançó que Fètid canta a la lluna, posant-hi una cortina semitransparent (em sap greu, té un nom tècnic, però no domino prou el vocabulari teatral). Malgrat tot, la il·luminació continua descobrint els cables. Potser s'hauria pogut resoldre sense la cortina, i que Fètid només hagués estat il·luminat pels dos canons frontals. És l'única cosa que em continua grinyolant de l'espectacle. A banda d'això, és rodó.