Candide (Liceu, 2018)

Candide és una rara avis a Barcelona. El va muntar en una ocasió el Centre Dramàtic de la Generalitat, i -que jo sàpiga- mai més s'havia tornat a representar, fins que el Liceu n'ha programat dues sessions.

Com ja he comentat en apunts passats en aquest mateix bloc, la passió cap aquesta opereta em neix amb la versió del Lincoln Center, amb Kristin Chenoweth, i de la rèplica de Paco Mir als Teatros del Canal. Per tant, estic marcat per aquella versió, com suposo que ho està bona part del públic.

Però per motius que se m'escapen, la versió que s'està representant darrerament no és aquella, sinó una altra, més solemne. Massa solemne, pel meu gust. Però en fi, la música hi és tota (fins i tot n'hi ha més), i els moments emotius també hi són tots.

Del muntatge del Liceu destacaria Meghan Picerno, en el paper de Cunegonde, tan per la seva veu deliciosa (menció especial per la seva capacitat de vocalització i de pronúncia de les consonants de final de paraula) com per la seva capacitat interpretativa, fonamental en aquest paper.

De Kevin Burdette, en el paper de Candide, també en ressaltaria la veu, però en canvi vaig trobar que pecava d'inexpressivitat.

Una altra veu imponent és la de Doris Soffel, interpretant la Vella Dama. En aquest cas el punt negatiu se l'enduria per haver de consultar la lletra d'alguna peça en una llibreta amagada al darrere del ventall.

Com a narrador, Jordi Boixaderas es va haver d'enfrontar a una "vaga" de micròfons, tan el seu de diadema com el del faristol, cosa que el va obligar a narrar els primers passatges del segon acte sense microfonia, amb gran esforç per part seva, i amb gran patiment del públic per les seves cordes vocals.

Com a nota curiosa, el web del Liceu diu que aquest muntatge és "semi escenificat". Si per "semi" entenem que pràcticament no hi hagi cap canvi de vestuari, que tota l'escenografia es redueixi a unes cadires i a un sofà d'època -disculpeu, en desconec la denominació exacta-, i que no hi hagi pràcticament cap mena d'atrezzo, jo ho trobo una mica agosarat, la veritat. Deu ser que els recitals lírics purs i durs els cantants s'estan totalment estàtics, com un pal, i quan es mouen una mica, ja se'n pot dir "semi escenificat". Deu ser l'explicació.

En qualsevol cas, apreciacions semàntiques a banda, tot un encert programar Candide, una de les millors operetes que s'han escrit mai al millor dels móns possibles.