En definitiva, que m'agrada que el que veig em sorprengui tant com sigui possible. I he de dir que el "West Side Story" que s'acaba d'estrenar al Teatro Calderón de Madrid ho ha aconseguit.
Pel so i per la visibilitat de l'escenari, impecable fins i tot des de les últimes files. per l'escenografia -molt ben resolta per un escenari mitjà com és el d'aquest teatre-, pel vestuari colorista, i, sobretot, per tot l'equip artístic, que està a un alt nivell amb les coreografies i amb la veu.
En aquest sentit, cal destacar tres cares conegudes: la d'Ana San Martín (María), Jan Forrellat (Tony), i Nil Carbonell (Baby John).
Per al públic, excel·lent decisió la de fer funcions a les 17:00 (no sé si els actors deuen pensar el mateix), però això permet sortir a les 19:55 i arribar a Atocha sense problemes per agafar el tren de tornada. L'entreacte, curtet, tal com ha de ser (15 minuts clavats), i els seients un pèl justets, però tampoc són cap tortura.
L'única cosa negativa que podria comentar és que, en els moments de ball, un dels vestits queda girat de la vora, però és una autèntica nimietat.Ah!, això sí, una cosa que no vaig entendre és per què el merchandising, en comptes de combinar el vermell amb el negre, combina el taronja (!) amb el negre. En fi, qüestions absolutament col·laterals.
Viatjar em fa mandra, però si és per veure coses com aquesta, ho faig amb gust.
Nota: des d'aquí em sumo a la reivindicació que va fer Ricard Reguant fa uns dies al seu Facebook, en el que es queixava que en algunes promocions s'indicava que aquest musical era la primera vegada que es representava a Espanya. Certament no ho és. Sinó, jo no sé què vaig veure quan tenia 15 o 16 anys a Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.