Cada any, per aquestes dates, acostumava a fer una mena de tria ordenada dels musicals que més m'havien agradat. Aquest any, si la fes, seria injust, perquè hi hauria de barrejar algunes comèdies, espectacles d'aquí amb espectacles d'altres bandes, espectacles professionals amb d'altres que no ho són, i per solucionar-ho (o acabar-ho d'empitjorar), hauria de crear categories formades per pocs espectacles. O un "totum revolutum", o una injustícia de manual.
A l'apartat de comèdies, i no necessàriament per aquest ordre, hauria de veure si hi incorporo "Escape Room", "Lapònia" i "La función que sale mal"; a l'apartat de musicals "Star Act" (La Lírica de Sant Andreu), "Sweeney Todd" (Aules), "Títol de l'obra" (Kursaal), "Les Dames del Perpetu Socors" (Institut del Teatre), "Jo dic sí!" (Onyric), i "Kiddy Broadway" (Poliorama); a l'apartat de musicals en castellà "Musicales dorados" (Onyric) i "Snoopy el musical" (Luchana); al de musicals en anglès "An American in Paris" (Chatelet), "Funny Girl" (Marigny) i "Nadal a Broadway" (Auditori); i en un calaix de sastre encara hi tindria "Lehman trilogy" i "La rambla de les floristes".
Per tant, com que em veig incapaç de posar cap tipus d'ordre al paràgraf anterior, penso que pot ser més interessant mirar com pinta el primer semestre de 2020, pel que fa al tipus de musicals i similars que m'acostuma a agradar:
- "Una altra estrena", a diferents ateneus de Catalunya (Casal Vilafranca, La Cate...).
- 29, 30 i 31 de gener: "Flor de Nit", al Kursaal.
- 1 de febrer: "Porgy and Bess" als cinemes (Yelmo...).
- 4 de febrer: la pel·lícula "An American in Paris" amb música interpretada en directe, al Tívoli.
- Des de finals de febrer fins a mitjans de març, "A Chorus Line" al Tívoli..
- A mitjans d'abril, "The Rocky Horror Show" al Centre de Gràcia.
- 9 i 10 de maig, "Germans de Sang" al Teatre Cirvianum.
- 24 de maig, "Germans de Sang" al Casal Catòlic de Sant Andreu.
- A finals de maig, "Glups!" al Cercle de Gràcia.
- El juliol (al Grec) i el Nadal 2020 (en un teatre per determinar), El Màgic d'Oz.
- I, a la tardor, si no canvia la cosa, "Golfus de Roma", d'Onyric, al Condal semblaria que al Teatro La Latina, amb -semblaria ser- Carlos Latre com a Pseudolus.
A veure, déu n'hi do. I més coses que aniran sortint, segur.
Quan ja donava per tancat l'any teatral, i se'm plantejava per endavant un diumenge sense plans, veig a Instagram (sort de seguir l'etiqueta #teatremusical!) que a l'Institut del Teatre s'hi està representant el taller de "Les dames del Perpetu Socors". Entre les actrius, un nom conegut, el de Claudia Añor, que ja havia vist abans en altres muntatges.
El títol també em sonava, perquè era una producció que havia de fer Onyric, però que va caure de la programació. Em picava la curiositat veure de què anava, perquè amb els vídeos que havia pogut veure fins el moment era incapaç de fer-me'n una idea.
Ara ho entenc.
Aquest és un dels musicals més punkis que he vist mai, per no dir el més irreverent de tots. Seré poc ortodox (de fet, aquest musical, d'ortodox no en té gairebé res), però crec que la manera més aclaridora d'explicar quin to té, és imaginant-se Richard Rodgers component, avui en dia, la música d'una seqüel·la de Somriures i Llàgrimes després d'haver passat una nit enfarlopat i fins al cul de metaamfetamines. Què en podria sortir, d'aquesta escriptura? Doncs més o menys una història i una música com la de "Les dames del Perpetu Socors".
És una música que em queda a les antípodes dels meus gustos. Però coi, el muntatge m'ha agradat. Perquè no és gens senzill, començant per la música, i perquè, per interpretar-lo (per desfassar-se a sac) cal donar-ho tot. I, coi si ho ha donat tot, Claudia Añor, Júlia Cruz, Myriam Moukhles, Roger Sahuquillo, Andrea Sánchez, Abril Sangias i Aina Serena. Tot, i més.
El muntatge, a dues bandes, sobre l'escenari del teatre Ovidi Montllor, amb el teló abaixat fins gairebé al final de tot (per tant, dins d'una caixa negra), tenia una força com poques vegades he vist. En destacaria la il·luminació, precisa i efectiva, i l'aprofitament intel·ligent de tots els racons de l'espai escènic. La banda, en directe, sonava la mar de bé.
L'única cosa que, com ja va essent habitual, trobo que caldria revisar més a fons és la traducció, amb algunes errades que feien molt de mal a les orelles. Oi que no és concebible, que un músic desafini? Doncs tampoc hauria de ser concebible que a un text hi faltin pronoms febles o que contingui determinats calcs del castellà, com un INCONCEBIBLE "a què fa gust", en comptes d'un "de què té gust". Puc admetre que contingui algunes paraules o expressions en castellà, només faltaria, però no pas calcs gramaticals. Coi, és que aquesta manca de cura pel tema lingüístic és una cosa que em toca molt els nassos. I que no se n'adoni ningú, i arribi a interpretar-se d'aquesta manera. No ho ha vist n un actor, ni un tècnic... evidentment ni el director... En fi...
Des del meu punt de vista, un muntatge underground, estripadíssim, que dubto molt que hagués funcionat a l'Onyric. En canvi, a un Teatre Gaudí, on és (o era) força més habitual veure muntatges més alternatius ("Carrie", "La Festa Salvatge"...), potser sí que hi podria encaixar.
Repertori clàssic (Richard Rodgers, Jule Styne, Irving Berlin, Oscar Hammerstein II...) + orquestra de 77 músics + dos cors + cantants solvents + sonorització excel·lent = disfrutada màxima. Aquest podria ser una mica el resum del concert "Nadal a Broadway" que s'ha pogut veure durant dos dies a l'Auditori de Barcelona.
Entre el públic segur que hi havia força gent amb "hype" pels dos cantants, Mariano Detry i Laura Osnes, però un servidor és poc mitòman, i només em sonava vagament el nom de Laura Osnes. Cal reconèixer que tots dos tenen unes veus excel·lents.
Tal com remarcava el director Alfonso Casado a les entrevistes que ha concedit a diferents mitjans, aquest és un format molt poc corrent a les nostres latituds. M'imagino que els costos de producció deuen ser estratosfèrics. Per això, cal aprofitar aquestes ocasions.
El que em sorprèn, d'alguna manera, és que la sala no s'omplís del tot. Ja va passar divendres, segons vaig poder llegir, i també va passar dissabte. Imagino que fixar els preus d'aquests esdeveniments és delicat: si els poses massa baixos, infravalores la qualitat de l'espectacle i no recaptes tot el que hauries pogut recaptar en cas d'omplir al 100%, i si els poses una mica més elevats corres el risc de no vendre totes les entrades. No sé si caldrà repensar la política de preus o no, però si m'ho paro a pensar, amb unes 125 persones sobre l'escenari (aprox) durant dues hores i mitja, l'entrada que vaig pagar sortia a uns 20 cèntims/hora/artista per un espectacle d'aquestes característiques, i que el fan al costat de casa. I aquí no hi incloc ni tècnics, ni la sala, ni cap altre tipus de despesa.
Pel que fa al repertori, el clàssic és el meu favorit, i era el tipus de repertori del concert. Per tant, la cosa no podia pintar millor. Van sonar algunes peces molt conegudes de Crousel, de The Sound of Music, de Gypsy, d'Annie Get Your Gun i d'Els Miserables, i també d'altres de menys conegudes, cosa que sempre va bé per enamorar-te'n... o no.
Poca tos entre el públic, poca xerrameca (l'única que vaig sentir era la que tenien dues senyores grans en moments extramadament inoportuns, com el moment en que Laura Osnes, feia el "caaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan" en solo de no sé quants compassos d'Anything You Can Do I Can Do Better), pocs mòbils emprenyadors, i les poques criatures que hi havia es varen comportar molt bé.
Tal com diu el porograma de mà, "I l'any vinent, si us plau, Cole Porter, Jerome Kern i Stephen Sondheim... I Leonard Bernstein, I Frank Loesser... I Jerry Herman...". I tant que sí. I per què no un concert sobre un autor concret, o un concert teatralitzat d'un musical en concret. Ja espero la data amb candeletes.
Deu fer cosa de mig any que, tot mirant la cartellera de París per veure si hi havia alguna cosa interessant, vaig veure que al teatre Marigny hi farien Funny Girl, un títol que em sonava força, i que hauria estat un bon substitut per a l'escapada avortada d'aquest estiu per veure Guys and Dolls (van acabar les representacions abans de la data prevista).
Però, coi, París és prou lluny com per anar-hi només per un musical, de manera que encara no recordo com, vaig veure que al Chatelet hi tornarien a programar An American in Paris. Ja tenia l'escapada perfecta.
No recordo si he parlat mai de com és un viatge d'algú a qui, com a mi, no li agrada viatjar. Ho podríem resumir amb una paraula: fugaç. Tren + espectacle + tren (si és possible), i sinó tren + espectacle(s) + dormir + tren. Per rapidesa, ideal sortir de Perpinyà amb TGV per la línia de Lió, però per bellesa, molt millor via La Tor de Querol i Tolosa de Llenguadoc, sigui de dia o viatjant de nit amb un dels últims trens nocturns que circulen per França. Aquesta vegada, en ple hivern, he optat per l'opció que implicava menys riscos derivats de la neu. O sigui, per Perpinyà/Lió. Anar-hi, veure els dos espectacles, dormir, i tornar l'endemà.
Primera parada: el Théâtre du Chatelet. L'han restaurat fa molt poc, i l'interior ha quedat esplèndid. A més veure un espectacle creat al i per aquell teatre, que parla d'aquella sala, i de la ciutat on ets, és el súmmum de la immersivitat.
Si algú té curiositat per saber què en penso, d'An American in Paris, en vaig parlar fa un parell o tres d'anys. És bellesa i emoció màxima en la música, en els moviments, en els colors... Del repartiment de Londres crec que només es manté Leanne Cope, però a la meva funció el paper de Lise Dassin el va interpretar Kristen McGarrity perfecta en tot, si bé potser amb una miica menys de qualitat vocal. I, lògicament, sense els ulls de Leanne Cope, inigualables.
Aquest cop em vaig poder fixar millor en les projeccions, en els telons, i en els corporis projectables (o com carai es diguin els objectes amb formes sobre els quals es fan projeccions). Sense aquest embolcall, a mig camí entre escenografia i il·luminació, seria un gran musical amb música de George i Ira Gershwin, però no seria el mateix. Musicalment només comentar que la trompeta, l'instrument protagonista dels moments climàtics de l'espectacle, en algun moment no va estar massa afinada. Ah, i el teatre, un mar de tos. Jo no ho entenc, de veritat, com es pot tossir en un espectacle tant corprenedor com aquest.
No insistiré més en el tema: s'ha de veure. De fet, no només s'ha pogut veure als cinemes, sinó que també és al web de la PBS amb restricció geogràfica... O sense (http:// pbs.online - downloader. com/).
Però el post no era pas sobre això. Jo volia parlar de Funny Girl. Es va poder veure als cinemes l'any passat... però no hi vaig anar. Sincerament no en recordo el motiu, però segurament devia ser perquè el musical em sonava poc. I això que és un clàssic, sobretot per haver estat interpretat per Barbra Streisand. I per dues peces: People i Don't Rain on My Parade. De fet, les peces més memorables. La resta... pse...
El musical en si està bé, és entretingut, però la història no mata, i al final el ritme decau. Jo, a aquella hora, ja estava tant fregit que si hagués tingut un comandament a distància hauria premut el FF. Ara bé, les interpretacions van ser molt bones, sobretot la de Christina Bianco, en el paper de Funny Brice: brillant, divertida i amb un "xorro" de veu que tira d'esquena.
El so, dels millors que recordo. Nitidíssim, ben equalitzat i envolvent. I, en aquest cas, gairebé sense cap tos del públic.
Pe que fa al teatre, el Marigny és una bombonera, amb els "bombons" tan
junts que, encara que no portin toppings, arriben a tapar la vista de
l'escenari. Vaja, que si vas al primer pis, o t'asseus a primera fila, o
pots haver d'estar tota la funció amb allò que en diuen "visibilitat
reduïda" en unes butaques en les que la comoditat també és força reduïda. En fi... Ara, el teatre és preciós.
I poca cosa més. Bé, sí, la sorpresa d'arribar a l'apartament i trobar-se que era una mena d'"enter room" amb QUATRE portes amb codis de seguretat diferents. Va arribar un punt que no sabia si entrava a un apartament o a la cambra cuirassada del Banc de França. En fi... dormida, caminada matinal cap a l'estació, i cap a casa.
