Les dames del Perpetu Socors (Institut del Teatre, 2019)

Quan ja donava per tancat l'any teatral, i se'm plantejava per endavant un diumenge sense plans, veig a Instagram (sort de seguir l'etiqueta #teatremusical!) que a l'Institut del Teatre s'hi està representant el taller de "Les dames del Perpetu Socors". Entre les actrius, un nom conegut, el de Claudia Añor, que ja havia vist abans en altres muntatges.

El títol també em sonava, perquè era una producció que havia de fer Onyric, però que va caure de la programació. Em picava la curiositat veure de què anava, perquè amb els vídeos que havia pogut veure fins el moment era incapaç de fer-me'n una idea.

Ara ho entenc.

Aquest és un dels musicals més punkis que he vist mai, per no dir el més irreverent de tots. Seré poc ortodox (de fet, aquest musical, d'ortodox no en té gairebé res), però crec que la manera més aclaridora d'explicar quin to té, és imaginant-se Richard Rodgers component, avui en dia, la música d'una seqüel·la de Somriures i Llàgrimes després d'haver passat una nit enfarlopat i fins al cul de metaamfetamines. Què en podria sortir, d'aquesta escriptura? Doncs més o menys una història i una música com la de "Les dames del Perpetu Socors".

És una música que em queda a les antípodes dels meus gustos. Però coi, el muntatge m'ha agradat. Perquè no és gens senzill, començant per la música, i perquè, per interpretar-lo (per desfassar-se a sac) cal donar-ho tot. I, coi si ho ha donat tot, Claudia Añor, Júlia Cruz, Myriam Moukhles, Roger Sahuquillo, Andrea Sánchez, Abril Sangias i Aina Serena. Tot, i més.

El muntatge, a dues bandes, sobre l'escenari del teatre Ovidi Montllor, amb el teló abaixat fins gairebé al final de tot (per tant, dins d'una caixa negra), tenia una força com poques vegades he vist. En destacaria la il·luminació, precisa i efectiva, i l'aprofitament intel·ligent de tots els racons de l'espai escènic. La banda, en directe, sonava la mar de bé.

L'única cosa que, com ja va essent habitual, trobo que caldria revisar més a fons és la traducció, amb algunes errades que feien molt de mal a les orelles. Oi que no és concebible, que un músic desafini? Doncs tampoc hauria de ser concebible que a un text hi faltin pronoms febles o que contingui determinats calcs del castellà, com un INCONCEBIBLE "a què fa gust", en comptes d'un "de què té gust". Puc admetre que contingui algunes paraules o expressions en castellà, només faltaria, però no pas calcs gramaticals. Coi, és que aquesta manca de cura pel tema lingüístic és una cosa que em toca molt els nassos. I que no se n'adoni ningú, i arribi a interpretar-se d'aquesta manera. No ho ha vist n un actor, ni un tècnic... evidentment ni el director... En fi...

Des del meu punt de vista, un muntatge underground, estripadíssim, que dubto molt que hagués funcionat a l'Onyric. En canvi, a un Teatre Gaudí, on és (o era) força més habitual veure muntatges més alternatius ("Carrie", "La Festa Salvatge"...), potser sí que hi podria encaixar.

Fotos.