Però, coi, París és prou lluny com per anar-hi només per un musical, de manera que encara no recordo com, vaig veure que al Chatelet hi tornarien a programar An American in Paris. Ja tenia l'escapada perfecta.
No recordo si he parlat mai de com és un viatge d'algú a qui, com a mi, no li agrada viatjar. Ho podríem resumir amb una paraula: fugaç. Tren + espectacle + tren (si és possible), i sinó tren + espectacle(s) + dormir + tren. Per rapidesa, ideal sortir de Perpinyà amb TGV per la línia de Lió, però per bellesa, molt millor via La Tor de Querol i Tolosa de Llenguadoc, sigui de dia o viatjant de nit amb un dels últims trens nocturns que circulen per França. Aquesta vegada, en ple hivern, he optat per l'opció que implicava menys riscos derivats de la neu. O sigui, per Perpinyà/Lió. Anar-hi, veure els dos espectacles, dormir, i tornar l'endemà.
Primera parada: el Théâtre du Chatelet. L'han restaurat fa molt poc, i l'interior ha quedat esplèndid. A més veure un espectacle creat al i per aquell teatre, que parla d'aquella sala, i de la ciutat on ets, és el súmmum de la immersivitat.
Si algú té curiositat per saber què en penso, d'An American in Paris, en vaig parlar fa un parell o tres d'anys. És bellesa i emoció màxima en la música, en els moviments, en els colors... Del repartiment de Londres crec que només es manté Leanne Cope, però a la meva funció el paper de Lise Dassin el va interpretar Kristen McGarrity perfecta en tot, si bé potser amb una miica menys de qualitat vocal. I, lògicament, sense els ulls de Leanne Cope, inigualables.
Aquest cop em vaig poder fixar millor en les projeccions, en els telons, i en els corporis projectables (o com carai es diguin els objectes amb formes sobre els quals es fan projeccions). Sense aquest embolcall, a mig camí entre escenografia i il·luminació, seria un gran musical amb música de George i Ira Gershwin, però no seria el mateix. Musicalment només comentar que la trompeta, l'instrument protagonista dels moments climàtics de l'espectacle, en algun moment no va estar massa afinada. Ah, i el teatre, un mar de tos. Jo no ho entenc, de veritat, com es pot tossir en un espectacle tant corprenedor com aquest.
No insistiré més en el tema: s'ha de veure. De fet, no només s'ha pogut veure als cinemes, sinó que també és al web de la PBS amb restricció geogràfica... O sense (http:// pbs.online - downloader. com/).
Però el post no era pas sobre això. Jo volia parlar de Funny Girl. Es va poder veure als cinemes l'any passat... però no hi vaig anar. Sincerament no en recordo el motiu, però segurament devia ser perquè el musical em sonava poc. I això que és un clàssic, sobretot per haver estat interpretat per Barbra Streisand. I per dues peces: People i Don't Rain on My Parade. De fet, les peces més memorables. La resta... pse...
El musical en si està bé, és entretingut, però la història no mata, i al final el ritme decau. Jo, a aquella hora, ja estava tant fregit que si hagués tingut un comandament a distància hauria premut el FF. Ara bé, les interpretacions van ser molt bones, sobretot la de Christina Bianco, en el paper de Funny Brice: brillant, divertida i amb un "xorro" de veu que tira d'esquena.
El so, dels millors que recordo. Nitidíssim, ben equalitzat i envolvent. I, en aquest cas, gairebé sense cap tos del públic.
Pe que fa al teatre, el Marigny és una bombonera, amb els "bombons" tan junts que, encara que no portin toppings, arriben a tapar la vista de l'escenari. Vaja, que si vas al primer pis, o t'asseus a primera fila, o pots haver d'estar tota la funció amb allò que en diuen "visibilitat reduïda" en unes butaques en les que la comoditat també és força reduïda. En fi... Ara, el teatre és preciós.
I poca cosa més. Bé, sí, la sorpresa d'arribar a l'apartament i trobar-se que era una mena d'"enter room" amb QUATRE portes amb codis de seguretat diferents. Va arribar un punt que no sabia si entrava a un apartament o a la cambra cuirassada del Banc de França. En fi... dormida, caminada matinal cap a l'estació, i cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.