Repertori clàssic (Richard Rodgers, Jule Styne, Irving Berlin, Oscar Hammerstein II...) + orquestra de 77 músics + dos cors + cantants solvents + sonorització excel·lent = disfrutada màxima. Aquest podria ser una mica el resum del concert "Nadal a Broadway" que s'ha pogut veure durant dos dies a l'Auditori de Barcelona.
Entre el públic segur que hi havia força gent amb "hype" pels dos cantants, Mariano Detry i Laura Osnes, però un servidor és poc mitòman, i només em sonava vagament el nom de Laura Osnes. Cal reconèixer que tots dos tenen unes veus excel·lents.
Tal com remarcava el director Alfonso Casado a les entrevistes que ha concedit a diferents mitjans, aquest és un format molt poc corrent a les nostres latituds. M'imagino que els costos de producció deuen ser estratosfèrics. Per això, cal aprofitar aquestes ocasions.
El que em sorprèn, d'alguna manera, és que la sala no s'omplís del tot. Ja va passar divendres, segons vaig poder llegir, i també va passar dissabte. Imagino que fixar els preus d'aquests esdeveniments és delicat: si els poses massa baixos, infravalores la qualitat de l'espectacle i no recaptes tot el que hauries pogut recaptar en cas d'omplir al 100%, i si els poses una mica més elevats corres el risc de no vendre totes les entrades. No sé si caldrà repensar la política de preus o no, però si m'ho paro a pensar, amb unes 125 persones sobre l'escenari (aprox) durant dues hores i mitja, l'entrada que vaig pagar sortia a uns 20 cèntims/hora/artista per un espectacle d'aquestes característiques, i que el fan al costat de casa. I aquí no hi incloc ni tècnics, ni la sala, ni cap altre tipus de despesa.
Pel que fa al repertori, el clàssic és el meu favorit, i era el tipus de repertori del concert. Per tant, la cosa no podia pintar millor. Van sonar algunes peces molt conegudes de Crousel, de The Sound of Music, de Gypsy, d'Annie Get Your Gun i d'Els Miserables, i també d'altres de menys conegudes, cosa que sempre va bé per enamorar-te'n... o no.
Poca tos entre el públic, poca xerrameca (l'única que vaig sentir era la que tenien dues senyores grans en moments extramadament inoportuns, com el moment en que Laura Osnes, feia el "caaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan" en solo de no sé quants compassos d'Anything You Can Do I Can Do Better), pocs mòbils emprenyadors, i les poques criatures que hi havia es varen comportar molt bé.
Tal com diu el porograma de mà, "I l'any vinent, si us plau, Cole Porter, Jerome Kern i Stephen Sondheim... I Leonard Bernstein, I Frank Loesser... I Jerry Herman...". I tant que sí. I per què no un concert sobre un autor concret, o un concert teatralitzat d'un musical en concret. Ja espero la data amb candeletes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.