La vie parisienne (Théâtre Daunou), Singin' in the Rain (Le Grand Palais) i La dame de chez Maxim (Theatre Rive Gauche, 2017)

Avui, triple entrada per resumir la meva escapada parisenca. Obviaré parlar del desplaçament, que també tindria el seu què (en tren nocturn +  bus substitutori + TGV, via La Tor de Querol i Tolosa de Llenguadoc), però això no és pas cap fòrum d'aficionats al ferrocarril ni de viatges romàntics en solitari.

El motiu de l'escapada era veure "Singin' in the Rain", però com que es tractava d'aprofitar el temps, vaig veure un parell de coses més.

En primer lloc, què millor que "La vie parisienne". Tenia ganes de veure la versió original d'aquesta opereta, ja que "Oh, my god, Barcelona" (l'adaptació al català) em va agradar tant. Doncs el que vaig veure al Theatre Daunou em va decebre. El format era de quatre actors i un pianista/actor que, a través de canvis de vestuari, interpretaven tots els papers.

Encara em pregunto per què carai no em va convèncer la proposta, si per l'adaptació (amb un decorat que semblava sortit d'un grup de teatre d'aficionats dels anys 80, imagino que ja era una estètica expressament buscada), si per un repartiment massa petit (dominant poc el francès, no ajudava a seguir el fil), o per què. En resum: em quedo amb l'adaptació catalana. Més neta, més moderna, i coreogràficament més atractiva.

El segon espectacle era el plat fort de l'escapada: una nova proposta oferta pel Theatre du Chatelet, que aquest any es va representar al Grand Palais, ja que el Chatelet està en obres.

El nou espai, en forma de T, és de proporcions colossals. Mentre que l'eix central està ocupat per l'escenari i la graderia de butaques, les ales laterals les han hagut d'omplir com han pogut amb activitats i espais variats. El sostre de vidre fa que les sessions de les 3 de la tarda siguin menys lluïdes per l'entrada de llum natural, i el fet que sigui un recinte tan enorme i tancat fa que el so -tot i que és molt correcte- es noti que ha estat equalitzat fins a l'extenuació per reduir al mínim la reverberació (es notava sobretot pels pocs greus que tenien les veus).

Dit això, és un gran espectacle amb música en directe, coreografies impossibles, grans números de claqué, i aigua, molta aigua. Fins que arriba al punt de preguntar-te on és el micròfon del protagonista mentre canta la peça més coneguda de l'espectacle (aposto que el duia a dins del barret, més un segon micròfon "submergible" pel moment final que canta sense barret, ja que la qualitat de so és pitjor). M'hauria encantat sentir també el xip xap de les trepitjades, però no es pot tenir tot.

Un apunt: sempre he trobat una mica estranys aquells espectacles en els que el públic real passa a ser el públic de la ficció, com en aquest cas, ja que en els moments en que a l'obra el públic del cinema aplaudeix, és com violent estar-se amb els braços plegats, ja que representa que tu ets part d'aquell públic ficcionat. Per això, jo aquestes obres les miraria de muntar d'alguna altra manera, però deu ser molt complicat.

Vaig trobar a faltar una "exit music" durant les glòries (que vaig trobar massa cerimonioses), però la cosa queda compensada per un bis fabulós del tema principal de l'espectacle.

Com a nota curiosa he de dir que és dels recintes dels que, en acabar l'espectacle, he pogut sortir amb més rapidesa (menys d'un minut), tot i la quantitat enorme d'espectadors que hi havia. Encara tinc al cap els 15 minuts que vaig estar per sortir d'un ateneu del Clot.



I tercera obra: "La dame de chez Maxim", una comèdia d'embolics on la protagonista és una noia de la vida molt eixerida, i que va donant voltes sobre les situacions cada vegada més enrevessades que es creen per tal que no es descobreixi que és l'amant d'un pobre home, un senyor que té una esposa que veu visions.

M'agradaria destacar la gran qualitat escènica del muntatge, visualment molt arriscat, amb un ritme vertiginós, i el paper de Vanessa Cailhol com a protagonista de l'obra, que tot i no ser estrictament ni un musical ni una opereta, compta amb un pianista que toca una música incidental (que bé que hi queda!) i acompanya a un parell de cançons.

Segons sembla, les obres de Geordes Feyedau es van representar bastant sovint en català abans de la Guerra Civil. Potser seria hora de treure les pols a aquestes traduccions i tornar-les a muntar adaptant-les a una estètica contemporània, com en aquest cas. És clar que, en aquest cas, potser hi hauria algun col·lectiu de gènere que posaria el crit al cel. Cosa que no sembla que hagi passat a París.

Per acabar: la propines. És un tema que em desespera una mica. Mentre que a Barcelona per sort ja fa anys que estan desterrades, a París, pel que veig, hi ha una mena de campi qui pugui. Mentre al Grand Palais / Chatelet es neguen a acceptar-les, al Rive Gauche fins i tot hi ha un cartellet al mig del pas que diu que la remuneració del personal de sala depèn de les propines. I la gent, esperant religiosament que els vagi a buscar l'acomodador. L'esperpent arriba a tal punt que un acomodador va cridar l'alto, des de l'altra punta de la sala, a un espectador que no el volia esperar. Desconec la realitat laboral francesa i tot plegat, però trobo que dependre de les propines no és pas un model laboral gaire dignificant.

Joseph i l'increïble abric en Technicolor (Teatre del Sol, 2017)

No he pogut esperar més: he anat a veure la primera prèvia de la producció de "Joseph i l'increïble abric en Technicolor" al Teatre del Sol.

Com a totes les prèvies, hi ha hagut cosetes, a més l'escenografia no estava completa, imagino que també hi faltaven les projeccions... però la resta hi era tot: un nivell de cant i de ball altíssim de tots els actors, un bon cor infantil, unes bones llums, una rampa/escala molt curiosa, i sobretot un so excel·lent, com ja és habitual en aquesta sala (i sense estar massa alt, cosa que és novetat).

A destacar la base musical, totalment renovada respecte la que es va utilitzar fa 10 anys, i que inclou la peça "Rei del meu cor", que pel que llegeixo es va introduir al revival de Londres de 2007 -curiosament el mateix any que s'estrenava el primer Joseph en aquest teatre sabadellenc. I uns bisos que conviden a aplaudir i a sumar-se a la festa col·lectiva (per cert, estic content: finalment he aconseguit aplaudir a ritme a la peça "Go, go, go, Joseph").

D'aquí a unes setmanes hi tornaré per poder completar aquesta ressenya, perquè ara estaria del tot fora de lloc parlar dels desajustos: que si algú ha entrat a cantar un compàs abans de temps, que si una columna s'ha mogut cap on no tocava, que si la rampa s'ha encallat... D'aquí a pocs dies, quan tot estigui més rodat, aquest musical pot petar-ho molt, igual com ja va passar fa 10 anys, que s'hi va estar dues temporades.

Pel que fa als protagonistes, trobo molt encertada la tria de Cristina Barbero com a narradora. Qualitat vocal, domini de l'escena... potser poca "dolçor" (la narradora se suposa que és carinyosa amb els nens que té al voltant, a la primera escena), però això ja seria posar-me massa tiquismiquis. I com a Joseph, Roger Pérez. Bona veu, encara que potser amb poc volum. Els germans de Joseph, també correctíssims. I Albert Estengre com a Faraó, repetint el paper de fa 10 anys, encara amb més taules sobre l'escenari.

Fa 10 anys el nivell de ball era de primer divisió, gairebé atlètic, amb ballarines que rondaven els vint-i-tants anys. En aquesta ocasió el cos de ball és molt més jove, però igualment solvent, i crec que amb un futur prometedor. Quan al web hi aparegui el repartiment podré entrar més en detall amb els noms que m'han semblat més destacables, però així d'entrada destacaria Berta Weisz, una noia que ja m'havia cridat l'atenció en alguna foto de l'escola Ritme, i que francament ha ballat d'una manera excel·lent.

En resum: endorfines pujades a tope per aquesta producció d'alt nivell.

Actualització 17-02-2018: Després d'haver vist una altra vegada el muntatge (aquesta vegada, ja amb projeccions i cortines), confirmo tot el que vaig escriure fa gairebé tres mesos. Tan sols apuntar que Elisabet Paulet té una veu portentosa, i que em convenç molt més com a narradora. Pel que fa al Joseph interpretat per Eric Alés, tot i que té una mica més de presència que el de Roger Pérez, també li trobo a faltar una mica de potència a la veu.



 

 

Joseph i l'increïble abric en Technicolor (La Lírica de Sant Andreu, 2017)

"Joseph i l'increïble abric en Technicolor" és un dels meus musicals favorits. El vaig veure per primer cop fa 10 anys al Teatre del Sol, i em va atrapar tant que no perdo ocasió per tornar-lo a veure de nou.

En aquest post parlaré de la primera de les dues produccions que es podran veure aquesta temporada, la de la Lírica de Sant Andreu. I ho resumiré en forma de llista.

A favor:
- La interpretació en general dels protagonistes, inclosos els onze germans de Joseph, i del cor infantil.
- El vestuari i la caracterització, entre psicodèlics i kitsch -a destacar el repartiment dels servents de Potiphar-.
- Les ganes i la passió que hi han posat tots plegats.

No tant a favor:
- La tessitura d'Irina Blavia, que restava una mica de brillantor a peces que van a notes altes. Amb tot, les ha defensat més que correctament, falsets inclosos.
- El nivell de ball del cor de noies -justet-, i també les seves veus, que quedaven tapades fins al punt que hi ha peces on ni tan sols les he sentit. De fet, el so, en general, m'ha semblat poc potent. Volia afegir com a punt la poca projecció de la veu de Joseph (Jordi Calduch), però m'és impossible saber si era cosa seva o de la sonorització.

- Un entreacte una mica massa llarg.


En resum: correcte, però no seria dels musicals més rodons pel que fa a resultat de tots els que he vist d'aquesta companyia.

La sarsuela

El que faré tot seguit és d'un atreviment que frega la inconsciència: opinaré de la sarsuela com a gènere havent-ne vist només tres o quatre.

Dic tres o quatre perquè a "Cançó d'amor i de guerra", a "L'esquella de la torratxa" i a "Luisa Fernanda" hi hauríem de sumar l'espectacle "Per començar, sarsuela", que es va representar al TNC l'any 2014, i que no era pròpiament una sarsuela, sinó un recull de números lírics de sarsueles catalanes. I a tot això hi podríem sumar algun altre recull de números lírics que he vist d'aquest mateix gènere.

Per tant, parteixo d'un coneixement més que limitat d'un gènere concret. Però m'agradaria reflexionar sobre per què la sarsuela ha decaigut completament, i només la segueix consumint un públic d'edat molt avançada.

Des del meu punt de vista no és per la qualitat artística. A nivell de cantants, he vist sarsueles interpretades per actors i cantants ben bons. Pel que fa a música, malgrat les òbvies diferències de composició si ho comparem amb les operetes franceses o britàniques, o bé amb el teatre musical d'arrel anglosaxona o nordamericana, he sentit bones peces amb bons arranjaments, i interpretades per músics en directe. Per tant, si tenim bones partitures i bona qualitat artística, on rau el problema?

S'ha dit, i amb raó, que la sarsuela va ser utilitzada pel règim franquista com a estandard del gènere líric espanyol, i que la imatge pejorativa que avui en dia es té de la sarsuela arrenca d'aquest fet. Però sincerament, no m'empasso aquest argument. tot i ser cert, és massa simple com per explicar per si sol l'ocàs d'aquest gènere. En tot cas, sí que pot ser un argument que podria explicar la no captació de nous públics i per què els espectacles de sarsuela d'avui en dia estan farcits de públic d'edat avançadíssima que vol sentir les melodies de la seva joventut.

Xavier Albertí ha explicat, en diverses entrevistes, que existeix un gran volum de partitures de sarsueles catalanes de principis de segle XX que en el seu moment van tenir molt èxit, i que van quedar completament tapades, ignorades i oblidades a partir de la Guerra Civil. Pel que es va entreveure a l'espectacle "Per començar, sarsuela", efectivament sembla que hi ha bones partitures per redescobrir, però intentar que es tornin a fer populars serà una tasca que pot portar dècades.

El fet és que, de moment, per fer aquesta reflexió, partim del repertori que partim.

Em pregunto què és el que pot fallar de les sarsueles, doncs, i no ho sé. L'estructura? La intenció? La durada? El fet és que si en el seu moment aquest gènere triomfava devia ser més aviat perquè no se'n podia veure gairebé cap altre als escenaris. Però avui en dia, amb una cartellera variadíssima en tots els sentits, i farcida d'espectacles de teatre musical escrits durant el que aquí era l'època daurada de les sarsueles, i podent veure des de petites fins a grans produccions, el públic es decanta més cap a espectacles de teatre musical generalment més curts, més dinàmics i més ben estructurats estructurats d'una manera més convencional.

En resum, jo veig la sarsuela com un gènere digne, però que per motius que se m'escapen, i suposo que per desesperació dels aficionats i professionals que la fan, ha passat a ser un gènere gairebé residual. Cal dir que tampoc motiva gens saber que el públic de l'espectacle que veuràs estarà format per persones que no saps si continuaran vives al final de la representació.

Sarcasmes a banda, no sé si una manera d'atraure nous públics podria ser amb la recuperació de peces oblidades, com proposa el mateix Xavier Albertí, o creant sarsueles contemporànies amb intencions, estructures i arguments més elaborats, o bé explotant recursos com la curiositat, que és el que em va portar a mi a veure "Luisa Fernanda", i és que volia veure de dalt a baix l'obra de la qual La Cubana n'havia interpretat diversos fragments durant la sèrie "Teresina S.A.".

Sequera

Si algú segueix aquest blog, sóc viu. No dic res, però estic fent una travessa del desert per trobar algun musical ressenyable.

Continuo anant al teatre -menys que abans- i veient coses que, o bé ja he vist, o bé són noves però no m'han convençut prou com per parlar-ne aquí.

Per tant, per passar una mica l'estona faré un 1x1 dels musicals o recitals de musicals que he vist (o tornat a veure) des d'aquest estiu.



Josafat: incomprensiblement accidentat. El recital va començar després de mil problemes tècnics amb un dels dos únics micros i amb la desesperació de l'equip artístic per la ineficàcia de l'equip tècnic, cosa que penso que va acabar alterant la concentració de tots plegats, públic inclòs. Va costar immergir-se en el món de Marc Timón.

Cançons per un nou món: modest. Un nou workshop de Vocal Factory al Teatre Gaudí, d'un musical que ja havia vist l'any 2008... al mateix Teatre Gaudí interpretat, entre d'altres, per l'actual responsable d'aquesta escola. Per ser sincer, d'aquest musical només me n'agrada una cançó. Això, suma al fet que no em va acabar de convèncer part del repartiment... per ser exactes, el que no em va acabar de convèncer va ser no saber que hi havia dos repartiments... van fer que sortís del teatre una mica "xof".

Tell me on a Sunday: magistral. Allò que en diuen un "tour de force" de Lu Fabrés. Un d'aquells musicals de petit format, amb una actriu i tres músics, que veuries una vegada i una altra. A destacar el magnífic so aconseguit. Vaig estar a punt de fer-ne una ressenya.

No són maneres de tractar una dona: acoblat. Segona ocasió que en veia la producció sabadellenca, i la primera que ho feia a l'aire lliure (de fet, només es va representar aquesta vegada fora del teatre Sant Vicenç). Dic "acoblat" perquè la tempesta de les hores anteriors va impedir fer les proves de so, que es van haver de fer a corre-cuita a darrera hora, començant tard i deixant sense poder resoldre -per manca de temps i no sé si de recursos a aquella hora de la nit- uns problemes tècnics que gairebé van arruïnar la funció: un micro fregint quan s'encenien uns focus, micros acoblant-se cada dos per tres... tot un festival. Una llàstima, perquè era una petita gran producció digníssima, amb música en directe.

Nit de musicals: fred. És tal com em va deixar aquesta edició. Imagino que és cosa del repertori. Veníem de l'any passat, amb swing a dojo, i aquest any es va seleccionar un repertori més variat, prestant una atenció especial als musicals contemporanis... uns musicals que, excepte algun cas aïllat, em deixen del tot indiferent.

Per si no ens tornem a veure: entremaliat. El seu compositor no és pas sant de la meva devoció. Jo qualificaria el seu estil com subtil, delicat... que per cantar una cançó a cau d'orella va molt bé, però que per un musical, ja no tant. O això em pensava. Perquè resulta que, a més, sap ser juganer i irònic, qualitats que, combinades, poden donar un molt bon resultat. Aquest va ser un cas de manual de musical que per poc em perdo per algun tipus de prejudici.

Grease: previsible. Una nova producció de Manresa Teatre Musical, però d'una obra tan comercial que, des del meu punt de vista, està cremada des del primer compàs fins a l'últim. Però, com sempre, hi posen un gran esforç i dedicació, cosa que s'ha de valorar.

Autónomos el musical: punyeterament divertit. El típic musical del que penses que serà un allau de tòpics i acudits suats, però no. De la simplicitat i manca de recursos en fa virtut, trenca la quarta paret, i juga constantment amb el llenguatge teatral. L'únic que canviaria és l'speech final en el que els actors suggereixen (perdó, exigeixen) al públic que en parli bé. Feia temps que no veia a cap espectacle recórrer a aquest sistema. Fent això crec que només s'aconsegueix crear rebuig.

Oh my god, Barcelona!: deliciós. Quarta vegada que veig aquest espectacle, i quarta vegada que repetiria. M'encanten les operetes. En aquesta ocasió estava programada al teatre de Celrà, una sala amb una visibilitat, comoditat i acústica esplèndides (i una programació) que alguns ja voldríem per ciutats molt més grans, com Olot. Ara bé, de les 179 butaques només se'n van omplir 30. Ben trist. i matèria d'estudi, ja que Girona és a només 10 minuts.

Tenors: dispers. Seria una mena de recital d'òpera, musicals i sarsuela barrejat amb gags. Amb molt bones veus (excel·lents, superbes), un humor que al principi li costa horrors arrencar... però sense gaire res més.

I la resta de musicals, què? Doncs ja els he vist i no em crida l'atenció tornar-los a veure, o bé directament no em criden l'atenció. Si no hi ha cap sorpresa de darrera hora, crec que del proper musical que caldrà parlar, i a fons, serà de les dues produccions de Joseph i l'increïble abric en Technicolor que es representaran, una a La Lírica de Sant Andreu, i l'altra al Teatre del Sol.

Petit i gran format

Poder encadenar dos concerts que saps que t'agradaran és una cosa que no es pot fer cada dia. Justament ahir divendres es donava aquesta circumstància: per una banda Romina Krieger tenia previst el concert "I got rhythm" a un centre cívic de Les Corts, i que dues hores més tard, gairebé al costat, es feia el macroconcert "Broadway & West End divas". I aquestes ocasions, si es pot, s'han d'aprofitar.

I és que Romina Krieger, i acompanyada només d'un piano, va fer un repàs a les principals peces de George i Ira Gershwin i Cole Porter, en una sala on no hi havia pas més de 20 persones. Un recital amb un repertori magnífic que ja havia vist a Tarragona i que és una delícia, tot i la veu potser excessivament aguda i la poca coloratura de Romina. Tot i això el tornaria a escoltar un cop, i un altre, i un altre... Per cert, encara no entenc per què tenia un micròfon de peu al costat del faristol: si només era per les introduccions, aleshores haver-lo parat mentre cantava, perquè a estones s'hi colava la veu, i era com estrany tot plegat. I encara una altra cosa: al vers "Ol'Man Trouble" de la cançó que dóna nom al recital, això de canviar la paraula que porta r per una que no en porta, imagino que deu ser per qüestions de facilitar la vocalització... però no queda gaire bé.

El contrast amb el concert de després, "Broadway & West End divas", al Festival Jardins de Pedralbes, és evident: un acte "tocat i posat" amb 2.000 persones de públic, 54 músics i amb 4 grans veus que jo pràcticament desconeixia. Sí, oh, sacrilegi. I és que sóc poc mitòman. El repertori era relativament interessant, i és que la majoria de musicals contemporanis els trobo intranscendents musicalment parlant. A destacar "Summertime" -que curiosament també havia interpretat Romina Krieger una estona abans-, "I Know Where I've Been"... i poc més. La il·luminació mereix una menció a part, i és que era extremadament molesta. Cal encegar el públic? Se m'acudeixen molts llocs per on el tècnic de llums es podria posar el focus que va donar pel sac durant bona part del concert. En aquest sentit, animaria als organitzadors a indicar que les localitats de la graderia, si més no les de la fila 3 cap a la zona central, tenen la visibilitat reduïda degut a un focus tan innecessari com molest.

En resum, dos concerts amb formats ben diferents però igualment interessants, tot i que -des del meu punt de vista- amb aspectes millorables tan l'un com l'altre.

Quan els actors també fan de músics

Els actors de teatre musical han de saber actuar, cantar i ballar. Però de tant en tant hi ha directors que plantegen musicals o operetes en els que els músics són els mateixos actors, i no només amb un pianista, o dos o tres actors-músics, sinó amb tota la companyia tocant instruments.

Aquí en deixo algunes mostres, d'aquí i d'allà.

El primer, aquesta producció de Company, amb tres grans actius fent equilibris per compaginar el cant i la respiració per tocar el saxo.



Un altre exemple, La Perritxola, malgrat que, si no ho tinc mal entès, en aquest cas alguns dels protagonistes es van negar a tocar cap instrument:



I finalment, l'únic dels tres que he vist en directe, la producció del Hot Mikado de The Watermill Theatre que el Temporada Alta va portar a Salt ja fa uns quants anys. Per mi, el millor exemple d'espectacle total:



Un format complicat de portar a la pràctica -sembla ser que per ara encara hi ha pocs actors de teatre musical que sàpiguen tocar instruments, o si més no és l'argument que sempre sento dir-, però molt i molt interessant.

Les traduccions i els referents

Necessito parlar-ne: si no em falla la memòria, de les diferents versions diferents que he vist de Matilda en català, totes -o quasi totes- han partit de traduccions diferents.

És normal? En cas que ho fos, és desitjable o, si més no, és convenient, que hi hagi aquesta profusió de versions diferents d'un mateix text?

Tots recordem frases mítiques de pel·lícules o sèries estrangeres traduïdes al català o al castellà. I tots recordem les mateixes frases. O algú s'imagina que una part de la gent recordés "Toca-la una altra vegada, Sam", i que una altra part de la gent recordés "Sam, si us plau, toca-la un altre cop"? Quin referent o "lloc comú" tindríem d'aquesta pel·lícula, pel que fa a diàlegs? Cap.

Oi que això no cap al cap de ningú? Doncs en teatre és el pa de cada dia. En el cas de Matilda, per exemple, tan et pots trobar la frase "Sometimes you have to be a little bit naughty" traduïda com "Hi ha cops que cal ser una mica trapella", com "Creu-me, val més fer la viu viu i que no es noti". Traduccions, com es pot veure, tan allunyades les unes de les altres, que gairebé semblaria que són de musicals diferents.

A part, com salta a la vista, no totes les traduccions són fetes per professionals (o si més no no es nota). Se'n ressent la fidelitat a l'original i la qualitat del text, sobretot pel que fa a la coincidència sil·làbica i en la posició dels accents.

Per tot això jo em pregunto, des del desconeixement més profund del sector de les traduccions de textos teatrals (en aquest cas de teatre musical): per tal que tots plegats tinguem un mateix record dels textos de les obres estrangeres estrenades en llengua catalana, uns mateixos referents o "llocs comuns", no es podria plantejar la possibilitat de fer-ne una sola traducció, i que aquesta fos la millor possible?

Sinó, com carai haurem de recordar "Sometimes you have to be a little bit naughty" en català?

La bella Helena (La Lírica de Sant Andreu, 2017)

Algun cop que havia intentat veure "La bella Helena" en algun vídeo no havia aconseguit aguantar. Sí, és una opereta d'Offenbach, però massa avorrida, tediosa i feixuga pel meu gust. Massa òpera, en una paraula.

Així doncs, per què en parlo? Doncs perquè l'han muntat a La Lírica de Sant Andreu... en clau de jazz. Heus aquí la clau de volta. Igual com fa unes dècades David H. Bell i Rob Bowman van tenir la brillant idea d'actualitzar "El Mikado" convertint-lo en el "Hot Mikado", hem hagut d'esperar a l'any 2017 per què es repetís l'experiència. La diferència és que, mentre que "El Mikado" era una opereta que ja de per si passava bé, "La bella Helena" era, per mi, com un tros de carn que fa bola i que no hi ha manera d'empassar.

La música en directe -recordem: jazz, una peça hiphopera, ball en línia...-, el riquíssim vestuari i les interpretacions han estat, sense cap mena de dubte, els dos elements clau del muntatge dirigit per Joan Taltavull i Emilio Ruiz.

El repartiment el formaven Isabel Valls (Helena), Vicenç Esteve (Paris), Marc Calvo (Calcas), Joan Sebastià Colomer (Agamenó), Laura Fernández (Orestes), Tito Calvo (Menelau), Toni Calvo (Ajax I), Pol Fuentes (Ajax 2)... i Mar Esteve (Bachis) -per citar els noms principals-.

És el segon cop que veig Isabel Valls en un muntatge. N'admiro la seva veu -no en va és dobladora-. A Vicenç Esteve crec que no l'havia vist mai*, però pel que he llegit és un gran cantant d'òpera, i es nota a quilòmetres de distància. Marc Calvo ja és un habitual dels muntatges de La Lírica -crec recordar que ha participat a tots els que hi he vist des de Dakota, l'any 2013-. Però si hagués de destacar un nom entre tots, em quedaria sens dubte amb el de Mar Esteve.

El de Mar Esteve és un nom que fins fa uns mesos no era gaire conegut, cosa que va canviar quan va entrar al concurs "Oh happy day!" de TV3 formant part del duet "Le due donne", i fins que va decidir deixar el concurs en una decisió que va commocionar els seguidors del programa. Aquesta decisió la va acabar situant, a ulls de l'audiència, com "la noia que deixa tirada a la seva companya". Però jo no compro aquest relat, perquè alguna cosa dins meu em diu que hi ha quelcom que no s'ha explicat, i que potser no es devia poder explicar.

La història d'aquesta noia em fascina, perquè s'hi barregen tones de talent interpretatiu i de cant celestial, amb aquest punt de misteri mai desvelat. La seva mirada i la seva expressivitat corporal i facial tenen un magnetisme irresistible. Només per això ja val la pena anar a veure "La bella Helena".

En qualsevol cas, m'alegro molt d'haver-la vist cantar de nou, fent una cosa que li agrada i fent-ho passar bé als espectadors.

Tornant a l'espectacle, i ja passant a l'apartat de coses negatives: la resposta tèbia del públic -la sala no estava pas plena-, la calor de la sala, la mala educació de certes persones d'edat ja avançada que no paraven de comentar les escenes, i l'acústica des de la fila 3, des d'on les veus dels actors -tot i anar microfonats-, quedaven força tapades per l'orquestra.

Edito: des de la fila 11 l'acústica era molt millor.

Edito 2: acabo de llegir una entrevista al protagonista d'aquesta peça, Vicenç Esteve, titulada "Decir que no te gusta la ópera es como decir que no te gusta el queso o el vino". Doncs bé, resulta que té raó, i és que en el meu cas no m'agrada ni el vi ni el formatge, tan sols una mica el de cabra; i només m'agrada una part del gènere líric: les òperes que freguen el llenguatge del teatre musical (Porgy & Bess, p.ex.), i les operetes de Jacques Offenbach i de Gilbert & Sullivan. En resum, el meu cas confirma aquest paral·lelisme.

Edito 3 (06/07/2022): I tant que havia vist en Vincenç Esteve, i fa una colla d'anys, vient-lo cantar al programa "100 anys de cançons"!: https://www.youtube.com/watch?v=zud_YfDdy4E

El Mikado (L'Atlàntida, 2017)

Envejo Vic i Osona en general. No només perquè de tant en tant s'hi programen espectacles de teatre musical, sinó perquè fan teatre musical amb els escolars.

Fa uns anys van muntar Joseph i l'increïble abric en Technicolor, i ara han muntat El Mikado.

I pensar que, el màxim que va fer pel bé del teatre musical el meu professor de música, quan anava a primària, era fer-nos tocar una peça de Jesucrist Superstar amb la flauta dolça! A dia d'avui desconec quina és la vinculació que tenen les escoles de la meva comarca amb el teatre musical, però em temo que és ben escassa.

En fi, anem al tema: orquestra completa (Orquestra de Cambra de Vic), protagonistes professionals (Xevi Freixa, Andrea Alfredo, Guillem Rico, Marc Casanova, Arnau Tordera...), barrejats amb alumnes d'instituts, un so gairebé perfecte... Més enllà de quatre apreciacions que m'estalvio, perquè seria voler trobar pèls als ous, no tinc res a dir.

És una opereta deliciosa, un espectacle que val veure. Lamentablement només se'n faran dues funcions -la segona s'està representant quan escric aquestes línies- i no només l'haurien de veure amb més o menys ganes els familiars dels alumnes que hi surten, sinó que també l'haurien de veure els alumnes de totes les escoles de Catalunya, tots els professors de música del país -vejam si s'animen a fer el mateix a altres llocs- i algun programador teatral que jo em sé.

Reflexions

Quan vaig començar a escriure aquest bloc ho vaig fer per parlar dels espectacles que m'agraden més, sense cap altra intenció. Ho he fet durant un parell d'anys. El bloc ha tingut algunes visites, cosa que sempre sorprèn... fins que fa unes setmanes vaig publicar una crítica negativa d'un musical d'un grup de teatre juvenil, en la que posava sobre la taula alguns problemes de base: peces totalment enregistrades (música i veus), accent inapropiat de les actrius, qüestions senzilles mal resoltes...

Ai las, què vaig fer! Vaig rebre un comentari furibund de la directora de l'espectacle -una magnífica actriu, per cert- dient que no entenia res. Destacava la il·lusió dels participants, el fet que tot just era el segon musical que feien, que jo les jutjava com si fossin professionals, i finalment em convidava a no tornar més a aquella sala (quan de fet aquesta ja era la meva intenció).

A veure si ens entenem: el meu interès per generar polèmiques és zero. Per això ja he esborrat la ressenya, i tot i que encara es pot trobar a la memòria cau de Google, espero que en breu ja no estigui disponible. Si algú ja n'ha fet alguna captura de pantalla i se la vol imprimir mida A3 a mode de fetitxe, que faci el que cregui convenient.

En tot cas, em refermo en la meva opinió en relació a aquell espectacle: per molt d'esforç que hi posés tot l'equip, per molt principiants que fossin, per molt que tot just fos el seu segon espectacle, tenia unes mancances de base. Negar-ho o minimitzar-ho porta a l'autocomplaença, i l'autocomplaença no té futur ni a nivell de creixement personal ni professional.

Però, per què vaig publicar aquella ressenya? Doncs perquè vaig voler compartir la meva impressió sobre l'espectacle. A qui em dirigia? A qui ho trobés, a qui ho volgués llegir... Si al cap i a la fi no sóc ningú, a banda que també penso que prendre's tan a la valenta la meva humil opinió és una mica agosarat.

Ara bé, si aquesta ha de ser la tònica, si les crítiques negatives no s'encaixen, per la meva tranquil·litat mental tornaré al sistema anterior: només parlaré del que m'agrada, i faré com si no hagués vist els espectacles que no m'han agradat. Si no volen crítiques negatives constructives, no les tindran.

Kiss me, Kate (Espai 104, 2017)

Que es faci "Kiss me, Kate" sempre és una bona notícia. ja ho va ser l'any 2010 quan Filagarsa la va fer en català, i encara més l'any 2016, quan se'n va fer una bona producció al Theatre du Chatelet.

En aquest cas ens trobem davant d'un taller dels alumnes de 3r de Recorregut de Formació Professional de Teatre Musical de l'escola Aules. I els resultats són prou bons.

L'únic que podria ser discutible és l'alteració del llibret original traslladant l'acció a la mateixa escola Aules i incorporant-hi fragments de musicals actuals, tot i que es podria admetre si tenim en compte que de fet, "Kiss me, Kate" ja és teatre dins del teatre.

També s'ha posat molt més èmfasi en la comicitat de totes les escenes, fins i tot incorporant-ne en algunes -i en alguns personatges- que originalment no en tenen, cosa que des del meu punt de vista he trobat una mica excessiva.

Pel meu gust, el millor encert ha estat incorporar el temàs "From this moment on", que només forma part de la versió cinematogràfica, però no del musical.

Si parlem del repartiment, hauríem de començar a tenir controlat un nom, el de Clara Solé, que interpretava una Lilli Vanessi / Kate amb una força brutal. Dicció excel·lent, gran nivell de cant, i incomparable qualitat actoral. També destacar Sònia Catot com a Lois Lane / Bianca.

En la part masculina, molt encertats els papers de Tom, Dick i Harry -amb noms adaptats a aquesta versió-, a càrrec d'Aníbal Miranda, Nil Carbonell i Jordi Masegur, aquest últim amb una evolució notable. Carles Alarcón (Fred Graham / Petruchio), correcte sense més. Dicció ràpida -però no atropellada-, nivell de cant correcte... però per aquest paper caldria esperar un actor amb més força interpretativa.

Pel que fa a la música, algunes bases pregravades, i d'altres interpretades en directe amb piano, saxo, clarinet i flauta travessera.

En resum: Cole Porter per sempre, més si te'l canten a un metre de distància. En aquestes circumstàncies, la comoditat o no de la butaca -perdó, cadira- i les inevitables comparacions de la graderia amb una llauna de sardines passa a un segon terme.

An American in Paris (Dominion Theatre, 2017)

Què puc afegir jo d'un musical com aquest? Que és una punyetera meravella? Que és la bellesa, la perfecció i la sensibilitat transformades en art? Que serà droga dura per als addictes a Gershwin?

Em costa definir aquest musical. Perquè no sé per on començar. Si per la joia de poder veure unes la música de Gershwin coreografiada amb un nivell que deixa bocabadat, embadalit i esmaperdut, si per l'encant del teatre on es representa (el Dominion Theatre, tot de vermell), o si per poder veure un repartiment de Broadway una mica més "a prop" de casa.

Comencem per les coreografies. No havia vist mai, en directe, res semblant. Més pròpies del ballet -d'on prové com a mínim la protagonista, Leanne Cope- que del teatre musical, deixen embadalit. En aquest sentit, la part més de ballet, d'una manera semblant a com passava a la pel·lícula, la peça original "An American in Paris" aquí apareix representada en diferents "quadres", però a diferència de la versió cinematogràfica, que mostrava tota la peça (amb afegits que no va escriure Gershwin) tota seguida, a la versió teatral es toca la versió sense adulterar, i els "quadres" es van intercalant entre escena i escena per representar la preparació d'una representació d'un ballet.

Els efectes visuals mereixen una menció a part: generats a través d'una il·luminació acuradíssima i d'unes projeccions gairebé mironianes, són una altra obra d'art per si sola. Els efectes plàstics que s'ha aconseguit donar a l'espai escènic són, doncs, impactants, emotius, i totalment fusionats amb el moviment escènic.

El teatre també ajuda, és una megabombonera amb una visibilitat excel·lent. L'únic "però" és que, als teatres amb una embocadura tan gran, pot passar que des de certs punts de la sala es noti un cert desbalanceig en el so que arriba des dels altaveus situats a banda i banda de l'escenari.

I el repartiment. El mateix que havia vist als vídeos promocionals. Això no té preu.

Estic extasiat. No espero que tots els amants de Gershwin que puguin, el puguin veure. No ho espero perquè, ja sé que per poc que puguin intentaran veure'l. El que espero és que, gràcies a aquest musical, més persones coneguin Gerswhin, la bellesa, l'emotivitat. La sublimació de l'art.

No són maneres de tractar una dona (Teatre Sant Vicenç, 2017)

Si hagués de definir d'alguna manera aquest muntatge, diria que és un cop de puny sobre la taula del teatre musical amateur per reivindicar la seva qualitat, especialment la musical.


Cristina Barbero, en els papers de Flora Brummell, Alexandra Gill, Senyora Sullivan, Carmela i Sadie, pot amb tot. Llorenç Costa, en el paper de Christopher Gill, també pot amb tot, malgrat que amb les escenes de ball pot una mica menys. Una ben jove i prou dolça Sílvia Artigas interpreta Sarah Stone amb una solvència notable; i un altre jove, Marcel Castillejo, interpreta amb esforç el paper de Morris Brummell, malgrat que li faltaria guanyar aplom sobre l'escenari, i aconseguir que les frases enginyoses del guió -que n'hi ha- arribin al públic.

Per tant, per una banda tenim dos actors que podrien ser professionals o gairebé, i dos als que, per als papers que interpreten potser els faltaria una mica més de rodatge, donant a nivell global, un bon resultat; per altre costat tenim una banda de tretze (sí, sí, TRETZE!!!) músics més el director d'orquestra, que interpreten gairebé de manera simfònica les melodies delicioses d'aquest musical.

En resum: obligatori, necessari i imprescindible per als fans de les melodies de Douglas J. Cohen.

La Família Addams (Teatre Sant Vicenç, 2017)

M'està començant a agradar això de comparar versions. De "La Família Addams" ja n'havia vist la versió de Nou69 Teatre i La Nota Teatre a Torelló, i també la de Vocal Factory a Barcelona.

Aquesta, del Teatre Sant Vicenç de Sabadell, és lleugerament diferent, perquè -segons explicava el director de la producció vallesana durant una entrevista a Ràdio Sabadell- es basa en la versió del musical que va fer gira pels EEUU a la que es van incorporar diverses modificacions.

I què té de diferent aquesta versió de l'original? Doncs cal reconèixer-ho: està més ben acabada. Arrodoneix un musical que, a nivell de llibret ja estava prou bé, però li quedaven serrells per polir i històries per lligar, com el desenvolupament de la trama de la sinceritat, l'aprofundiment psicològic en la parella Bernanke, i el final feliç dels dos enamorats.

Aquest afany de l'autor original per millorar el seu musical té avantatges -ja n'he repassat uns quants-, però també té inconvenients, com és el fet d'allargar cançons, deixant la seva resolució per a una mena de reprise a quatre veus. En aquest sentit, el reprise de l'"Estic més boig que tu", on només calia rematar un gol que ja estava fet, ha estat un desastre d'afinació de David Benedicto (desastre que també apareix al CD), quan és una de les cançons més potents de l'obra, juntament amb "M'està portant cap a una altra banda".

Passaré per alt l'adaptació "Sabadell - Terrassa" que s'ha fet en aquest cas (funciona), però no penso deixar passar l'heretgia (sí, sí: heretgia) dels accents girats i sepetir síl·labes per omplir buits. A veure, si en anglès una paraula ha de ser plana, a la versió catalana TAMBÉ. I si ha de ser aguda, igual. I si no es pot traduir literalment, es busca una altra solució. I si falta una síl·laba, diccionari i imaginació! Ara bé, cal reconèixer que la traducció del joc com a "confidències" és un encert majúscul. Per fi un nom que li va com anell al dit.

La feina del Teatre Sant Vicenç és escenogràficament i musicalment impecable. Per fi unes bases musicals amb qualitat, efectes de so... a les antípodes de les altres dues versions que s'havien pogut veure fins ara a Catalunya. També és veritat que hauria estat preferible música en directe, però en alguns casos prefereixo una bona base a l'esforç de quatre músics en directe, que poden aportar molta frescor, però la música sona incompleta.

La immensa majoria dels actors del repartiment "Tango" d'aquesta producció sabadellenca destaquen per un molt bon nivell, començant per Maite Ferrer, que interpreta una Mortícia a la que, si hagués de trobar alguna pega... no li'n trobaria cap ni una. Excel·lent. També donaria bona nota a Jaume Pont (Gómez Addams), per bé que potser és un pèl massa jove per aquest paper. Maria del Valle, en el paper de Mercredi també mereix un aprovat alt, tot i que pel meu gust té un registre un pelet de res massa baix per aquest paper. Marc Alés, com a Pericles, també ha estat on i com tocava. La família Bernanke, que aquí han traduït per Blasi, també s'han destacat per tenir un nivell excel·lent, des de David Benedicto (Ramon) -excepció feta de la desafinació del reprise de l'"Estic més boig que tu"-, Núria Ollé (Alícia) i Eloi Garcia (Lucas).

En resum, amb tots els peròs i tots els contres, és la millor producció que s'ha pogut veure fins ara de "La Família Addams" a casa nostra.

Estan tocant la nostra cançó (Espai 104, 2017)

"Estan tocant la nostra cançó" és el segon musical que vaig veure quan era petit (el primer, Mar i Cel), però de totes totes aquest va ser aquest el musical que em va marcar per sempre més. Aleshores només tenia 11 anys. Ja en vaig parlar aquí mateix fa temps.

La notícia que el farien uns alumnes de l'escola Aules em va fer córrer cap a Barcelona a veure de nou, 26 anys després, aquest musical, del que em sé pràcticament les lletres de totes les cançons de memòria.


Primer de tot, consti que només tinc de referent la versió dirigida per Ricard Reguant on, a banda dels dos protagonistes, hi havia un cor de tres noies i tres nois. En aquest cas, la proposta prescindia dels cors. Bé, no exactament :-) Ja en parlarem. I a l'original hi havia l'escena en la que els protagonistes es perden amb el cotxe ("-Crec que és un problema amb el distribuïdor. Sí, amb el distribuïdor, vull dir amb el xoriço que em va vendre el cotxe!"), que aquí ha caigut.

El nivell de cant d'Edgar Martínez m'ha semblat correctíssim. Ara bé, interpretativament parlant, el punt des del que ha donat vida a Vernon potser no tenia el mateix grau de sarcasme o d'ironia de Pep Anton Muñoz, que amb la seva entonació particular ajudava a dibuixar un personatge divertidament sobrepassat pel caràcter de Sonia. Ara, Pep Anton Muñoz no cantava pas ni la meitat de bé que Edgar Martínez! En tot cas, el Vernon que s'hi ha vist al taller era com més dur, més ressentit... En fi, és una opció interpretativa, però no m'ha acabat de convèncer. També cal dir que trobar el punt a aquest personatge suposo que deu ser complicat si no es comparteix una mica el sentit de l'humor mordaç del personatge.

Pel que fa a Anna Lagares -crec que és el segon cop que la veig damunt d'un escenari-, he de dir que és una actriu que -des del meu punt de vista- ha ratllat l'excel·lent en la manera d'acostar-se a Sonia, una lletrista amb una vida emocionalment desordenada i marcada per un Leo que no se n'acaba d'anar. Doncs en tots els sentits m'ha convençut, segurament perquè s'ha acostat més al referent mental que tinc d'aquest personatge. I a nivell de cant, impecable.

I com s'ha resolt el tema dels cors de les Sònies i els Vernons? Doncs reduint al màxim les seves aparicions, i pel que fa al de Sònies amb una proposta que no es veia de l'Alça Manolo! de La Trinca: amb dos ninots a banda i banda del cos, lligats amb unes barres metàl·liques que els donaven mobilitat als braços, i penjats de l'esquena d'Anna Lagares. I, atenció, Anna Lagares fent les veus del cor. Es mereix un aplaudiment molt fort per l'atreviment i pel resultat d'aquesta solució, sorprenent, divertida i resolutiva. El cor de Vernons ha passat més desapercebut, en forma de petits ninots.

Pel que fa a la disposició de l'escenografia, la veritat és que segons on estiguessis assegut algunes escenes es feien difícils de seguir, ja que quedaven entre el públic, o calia girar el coll més del necessari.

En definitiva, contentíssim d'haver vist de nou aquest musical.

Edito:

1: Molt original la transformació de la gravadora original per una llibreta que es dóna a un espectador.

2: Crec que em vaig deixar perdre una possible relació per parafrasejar una de les frases de l'obra (si a tu t'agrada x i a mi m'agrada y, podria passar que no ens acabéssim de trobar mai).

Una rossa legal (Teatre Núria Espert, 2017)

Estava encuriosit per veure un segon muntatge d'aquest musical, després de la producció del Teatre Sant Vicenç de Sabadell de ja fa uns quants anys.

En aquest cas, era a Sant Andreu de la Barca, i anava a càrrec del grup TeatrAndreu, en aquesta ocasió dirigits pel sabadellenc Ferran Guiu, en el que seria un dels seus treballs de direcció amb uns resultats més ressenyables, i amb música en directe dirigida per Joan Comaposada.

El que em va sorprendre va ser la gran qualitat vocal de tots els actors, i especialment la de la seva protagonista, una fantàstica Anna Costa, a qui encara no havia vist a cap producció -de fet, encara no havia vist mai la majoria dels membres del repartiment-. En aquest sentit, m'atreviria a dir que el nivell de cant era millor que el de la primera producció de Sabadell. Per exemple, cantar el "Sang dins de l'aigua" diria que no és cap repte fàcil, i en aquest cas Romà Ferruz, de Filagarsa, se'n surt amb molt bona nota.

En definitiva, surts del teatre amb la sensació d'haver vist un musical energètic i que posa de molt bon rotllo.

*Edito: havent-lo vist per segon cop cada vegada, i constatada la passió i entrega de tot el personal tècnic i artístic, m'adono més que la línia que separa una producció amateur d'una de professional no és que sigui fina, és que de vegades, com aquest cas, s'esvaeix.

L'únic "però" són les butaques d'aquest teatre, estretes i inclinades cap endavant, unes autèntiques màquines de tortura. Des del meu punt de vista són les pitjors de tot Catalunya, amb diferència.

*Edito: havent-lo vist per segon cop, aquesta vegada des de l'amfiteatre, em refermo en el convenciment que l'arquitecte del teatre devia adorar el Marquès de Sade, perquè tot i que allà el terra no està inclinat, les butaques que toquen al mur-barana tenen molt poc espai per posar la cama esquerra. En fi...*

També em va sorprendre que, malgrat que el sistema de venda d'entrades és 100% homologable al dels altres teatre (venda via web, recepció d'un correu electrònic amb l'entrada en pdf, que conté un codi de barres...), sorprenentment cal recollir l'entrada en paper a la taquilla per tal que el controlador d'accés l'estripi. No disposar de lectors de codis de barres, a aquestes alçades i tenint tot el procés automatitzat és estrany i incoherent.

*Edito: sorpresa sobre sorpresa: tenen lectors de codis de barres, però només per algunes entrades. Sembla que per les d'Atrápalo no. Ara sí que "mi no entender" res de res.*