Balanç, i previsió de l'any 2020

Cada any, per aquestes dates, acostumava a fer una mena de tria ordenada dels musicals que més m'havien agradat. Aquest any, si la fes, seria injust, perquè hi hauria de barrejar algunes comèdies, espectacles d'aquí amb espectacles d'altres bandes, espectacles professionals amb d'altres que no ho són, i per solucionar-ho (o acabar-ho d'empitjorar), hauria de crear categories formades per pocs espectacles. O un "totum revolutum", o una injustícia de manual.

A l'apartat de comèdies, i no necessàriament per aquest ordre, hauria de veure si hi incorporo "Escape Room", "Lapònia" i "La función que sale mal"; a l'apartat de musicals "Star Act" (La Lírica de Sant Andreu), "Sweeney Todd" (Aules), "Títol de l'obra" (Kursaal), "Les Dames del Perpetu Socors" (Institut del Teatre),  "Jo dic sí!" (Onyric), i "Kiddy Broadway" (Poliorama); a l'apartat de musicals en castellà "Musicales dorados" (Onyric) i "Snoopy el musical" (Luchana); al de musicals en anglès "An American in Paris" (Chatelet), "Funny Girl" (Marigny) i "Nadal a Broadway" (Auditori); i en un calaix de sastre encara hi tindria "Lehman trilogy" i "La rambla de les floristes".

Per tant, com que em veig incapaç de posar cap tipus d'ordre al paràgraf anterior, penso que pot ser més interessant mirar com pinta el primer semestre de 2020, pel que fa al tipus de musicals i similars que m'acostuma a agradar:

- "Una altra estrena", a diferents ateneus de Catalunya (Casal Vilafranca, La Cate...).
- 29, 30 i 31 de gener: "Flor de Nit", al Kursaal.
- 1 de febrer: "Porgy and Bess" als cinemes (Yelmo...).
- 4 de febrer: la pel·lícula "An American in Paris" amb música interpretada en directe, al Tívoli.
- Des de finals de febrer fins a mitjans de març, "A Chorus Line" al Tívoli..
- A mitjans d'abril, "The Rocky Horror Show" al Centre de Gràcia.
- 9 i 10 de maig, "Germans de Sang" al Teatre Cirvianum.
- 24 de maig, "Germans de Sang" al Casal Catòlic de Sant Andreu.
- A finals de maig, "Glups!" al Cercle de Gràcia.
- El juliol (al Grec) i el Nadal 2020 (en un teatre per determinar), El Màgic d'Oz.
- I, a la tardor, si no canvia la cosa, "Golfus de Roma", d'Onyric, al Condal semblaria que al Teatro La Latina, amb -semblaria ser- Carlos Latre com a Pseudolus.

A veure, déu n'hi do. I més coses que aniran sortint, segur.

Les dames del Perpetu Socors (Institut del Teatre, 2019)

Quan ja donava per tancat l'any teatral, i se'm plantejava per endavant un diumenge sense plans, veig a Instagram (sort de seguir l'etiqueta #teatremusical!) que a l'Institut del Teatre s'hi està representant el taller de "Les dames del Perpetu Socors". Entre les actrius, un nom conegut, el de Claudia Añor, que ja havia vist abans en altres muntatges.

El títol també em sonava, perquè era una producció que havia de fer Onyric, però que va caure de la programació. Em picava la curiositat veure de què anava, perquè amb els vídeos que havia pogut veure fins el moment era incapaç de fer-me'n una idea.

Ara ho entenc.

Aquest és un dels musicals més punkis que he vist mai, per no dir el més irreverent de tots. Seré poc ortodox (de fet, aquest musical, d'ortodox no en té gairebé res), però crec que la manera més aclaridora d'explicar quin to té, és imaginant-se Richard Rodgers component, avui en dia, la música d'una seqüel·la de Somriures i Llàgrimes després d'haver passat una nit enfarlopat i fins al cul de metaamfetamines. Què en podria sortir, d'aquesta escriptura? Doncs més o menys una història i una música com la de "Les dames del Perpetu Socors".

És una música que em queda a les antípodes dels meus gustos. Però coi, el muntatge m'ha agradat. Perquè no és gens senzill, començant per la música, i perquè, per interpretar-lo (per desfassar-se a sac) cal donar-ho tot. I, coi si ho ha donat tot, Claudia Añor, Júlia Cruz, Myriam Moukhles, Roger Sahuquillo, Andrea Sánchez, Abril Sangias i Aina Serena. Tot, i més.

El muntatge, a dues bandes, sobre l'escenari del teatre Ovidi Montllor, amb el teló abaixat fins gairebé al final de tot (per tant, dins d'una caixa negra), tenia una força com poques vegades he vist. En destacaria la il·luminació, precisa i efectiva, i l'aprofitament intel·ligent de tots els racons de l'espai escènic. La banda, en directe, sonava la mar de bé.

L'única cosa que, com ja va essent habitual, trobo que caldria revisar més a fons és la traducció, amb algunes errades que feien molt de mal a les orelles. Oi que no és concebible, que un músic desafini? Doncs tampoc hauria de ser concebible que a un text hi faltin pronoms febles o que contingui determinats calcs del castellà, com un INCONCEBIBLE "a què fa gust", en comptes d'un "de què té gust". Puc admetre que contingui algunes paraules o expressions en castellà, només faltaria, però no pas calcs gramaticals. Coi, és que aquesta manca de cura pel tema lingüístic és una cosa que em toca molt els nassos. I que no se n'adoni ningú, i arribi a interpretar-se d'aquesta manera. No ho ha vist n un actor, ni un tècnic... evidentment ni el director... En fi...

Des del meu punt de vista, un muntatge underground, estripadíssim, que dubto molt que hagués funcionat a l'Onyric. En canvi, a un Teatre Gaudí, on és (o era) força més habitual veure muntatges més alternatius ("Carrie", "La Festa Salvatge"...), potser sí que hi podria encaixar.

Fotos.

Nadal a Broadway (L'Auditori, 2019)

Repertori clàssic (Richard Rodgers, Jule Styne, Irving Berlin, Oscar Hammerstein II...) + orquestra de 77 músics + dos cors + cantants solvents + sonorització excel·lent = disfrutada màxima. Aquest podria ser una mica el resum del concert "Nadal a Broadway" que s'ha pogut veure durant dos dies a l'Auditori de Barcelona.

Entre el públic segur que hi havia força gent amb "hype" pels dos cantants, Mariano Detry i Laura Osnes, però un servidor és poc mitòman, i només em sonava vagament el nom de Laura Osnes. Cal reconèixer que tots dos tenen unes veus excel·lents.

Tal com remarcava el director Alfonso Casado a les entrevistes que ha concedit a diferents mitjans, aquest és un format molt poc corrent a les nostres latituds. M'imagino que els costos de producció deuen ser estratosfèrics. Per això, cal aprofitar aquestes ocasions.

El que em sorprèn, d'alguna manera, és que la sala no s'omplís del tot. Ja va passar divendres, segons vaig poder llegir, i també va passar dissabte. Imagino que fixar els preus d'aquests esdeveniments és delicat: si els poses massa baixos, infravalores la qualitat de l'espectacle i no recaptes tot el que hauries pogut recaptar en cas d'omplir al 100%, i si els poses una mica més elevats corres el risc de no vendre totes les entrades. No sé si caldrà repensar la política de preus o no, però si m'ho paro a pensar, amb unes 125 persones sobre l'escenari (aprox) durant dues hores i mitja, l'entrada que vaig pagar sortia a uns 20 cèntims/hora/artista per un espectacle d'aquestes característiques, i que el fan al costat de casa. I aquí no hi incloc ni tècnics, ni la sala, ni cap altre tipus de despesa.

Pel que fa al repertori, el clàssic és el meu favorit, i era el tipus de repertori del concert. Per tant, la cosa no podia pintar millor. Van sonar algunes peces molt conegudes de Crousel, de The Sound of Music, de Gypsy, d'Annie Get Your Gun i d'Els Miserables, i també d'altres de menys conegudes, cosa que sempre va bé per enamorar-te'n... o no.

Poca tos entre el públic, poca xerrameca (l'única que vaig sentir era la que tenien dues senyores grans en moments extramadament inoportuns, com el moment en que Laura Osnes, feia el "caaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan" en solo de no sé quants compassos d'Anything You Can Do I Can Do Better), pocs mòbils emprenyadors, i les poques criatures que hi havia es varen comportar molt bé.

Tal com diu el porograma de mà, "I l'any vinent, si us plau, Cole Porter, Jerome Kern i Stephen Sondheim... I Leonard Bernstein, I Frank Loesser... I Jerry Herman...". I tant que sí. I per què no un concert sobre un autor concret, o un concert teatralitzat d'un musical en concret. Ja espero la data amb candeletes.

Funny Girl (Théâtre Marigny, 2019)

Deu fer cosa de mig any que, tot mirant la cartellera de París per veure si hi havia alguna cosa interessant, vaig veure que al teatre Marigny hi farien Funny Girl, un títol que em sonava força, i que hauria estat un bon substitut per a l'escapada avortada d'aquest estiu per veure Guys and Dolls (van acabar les representacions abans de la data prevista).

Però, coi, París és prou lluny com per anar-hi només per un musical, de manera que encara no recordo com, vaig veure que al Chatelet hi tornarien a programar An American in Paris. Ja tenia l'escapada perfecta.

No recordo si he parlat mai de com és un viatge d'algú a qui, com a mi, no li agrada viatjar. Ho podríem resumir amb una paraula: fugaç. Tren + espectacle + tren (si és possible), i sinó tren + espectacle(s) + dormir + tren. Per rapidesa, ideal sortir de Perpinyà amb TGV per la línia de Lió, però per bellesa, molt millor via La Tor de Querol i Tolosa de Llenguadoc, sigui de dia o viatjant de nit amb un dels últims trens nocturns que circulen per França. Aquesta vegada, en ple hivern, he optat per l'opció que implicava menys riscos derivats de la neu. O sigui, per Perpinyà/Lió. Anar-hi, veure els dos espectacles, dormir, i tornar l'endemà.

Primera parada: el Théâtre du Chatelet. L'han restaurat fa molt poc, i l'interior ha quedat esplèndid. A més veure un espectacle creat al i per aquell teatre, que parla d'aquella sala, i de la ciutat on ets, és el súmmum de la immersivitat.

Si algú té curiositat per saber què en penso, d'An American in Paris, en vaig parlar fa un parell o tres d'anys. És bellesa i emoció màxima en la música, en els moviments, en els colors... Del repartiment de Londres crec que només es manté Leanne Cope, però a la meva funció el paper de Lise Dassin el va interpretar Kristen McGarrity perfecta en tot, si bé potser amb una miica menys de qualitat vocal. I, lògicament, sense els ulls de Leanne Cope, inigualables.

Aquest cop em vaig poder fixar millor en les projeccions, en els telons, i en els corporis projectables (o com carai es diguin els objectes amb formes sobre els quals es fan projeccions). Sense aquest embolcall, a mig camí entre escenografia i il·luminació, seria un gran musical amb música de George i Ira Gershwin, però no seria el mateix. Musicalment només comentar que la trompeta, l'instrument protagonista dels moments climàtics de l'espectacle, en algun moment no va estar massa afinada. Ah, i el teatre, un mar de tos. Jo no ho entenc, de veritat, com es pot tossir en un espectacle tant corprenedor com aquest.


No insistiré més en el tema: s'ha de veure. De fet, no només s'ha pogut veure als cinemes, sinó que també és al web de la PBS amb restricció geogràfica... O sense (http:// pbs.online - downloader. com/).

Però el post no era pas sobre això. Jo volia parlar de Funny Girl. Es va poder veure als cinemes l'any passat... però no hi vaig anar. Sincerament no en recordo el motiu, però segurament devia ser perquè el musical em sonava poc. I això que és un clàssic, sobretot per haver estat interpretat per Barbra Streisand. I per dues peces: People i Don't Rain on My Parade. De fet, les peces més memorables. La resta... pse...


El musical en si està bé, és entretingut, però la història no mata, i al final el ritme decau. Jo, a aquella hora, ja estava tant fregit que si hagués tingut un comandament a distància hauria premut el FF. Ara bé, les interpretacions van ser molt bones, sobretot la de Christina Bianco, en el paper de Funny Brice: brillant, divertida i amb un "xorro" de veu que tira d'esquena.

El so, dels millors que recordo. Nitidíssim, ben equalitzat i envolvent. I, en aquest cas, gairebé sense cap tos del públic.

Pe que fa al teatre, el Marigny és una bombonera, amb els "bombons" tan junts que, encara que no portin toppings, arriben a tapar la vista de l'escenari. Vaja, que si vas al primer pis, o t'asseus a primera fila, o pots haver d'estar tota la funció amb allò que en diuen "visibilitat reduïda" en unes butaques en les que la comoditat també és força reduïda. En fi... Ara, el teatre és preciós.

I poca cosa més. Bé, sí, la sorpresa d'arribar a l'apartament i trobar-se que era una mena d'"enter room" amb QUATRE portes amb codis de seguretat diferents. Va arribar un punt que no sabia si entrava a un apartament o a la cambra cuirassada del Banc de França. En fi... dormida, caminada matinal cap a l'estació, i cap a casa.

Germans de Sang (Teatre Cirvianum, 2019)

Si hi ha un musical que tenim gravat a la memòria una bona part dels amants del teatre musical d'aquest país de 40 anys (o més), aquest és Germans de Sang.

La producció de Ricard Reguant de l'any 1994 va ser icònica, molts la recordem, i de fet es pot recuperar el 3alacarta en el format original en que es va emetre, en 16:9, uns quinze anys abans que s'instaurés com a estàndard, eren emissions en prova en el sistema Pal Plus. Primera part. Segona part. Amb tot, segons el mateix director, sembla que l'acceptació d'aquella producció no va ser per tirar coets.

25 anys després, Nou 69 Teatre i La Nota Teatre l'han tornat a muntar, amb la mateixa traducció d'Albert Mas-Griera, un detall que cal valorar, ja que som molts els que tenim la lletra de les cançons gravada a la memòria.

Amb direcció d'Antoni Font-Mir, que també actua -fa de narrador- i signa la il·luminació, amb direcció musical d'Eva Mayo i amb Laura Domènech (Senyora Johnstone), Marc Casanova -també en tasques d'ajudant de direcció-, Guillem Rico, Jordi Cuesta, Andrea Alfredo, Eva Mayo i Xevi Lozano, entre d'altres, sobre l'escenari, el resultat és molt i molt bo.

Reconec que de vegades sembla que m'entretingui a buscar els defectes dels muntatges, i en aquest cas és que pràcticament no n'hi he trobat cap. Si anéssim a posar-nos exquisits, podríem arribar a criticar que la música fos enllaunada, però en aquesta vida no es pot tenir tot. O que la protagonista utilitzés, en diverses ocasions, el verb "estar" en comptes del verb "ser" en expressions com "està allà", o expressions com "por a" en comptes de "por de", que no recordo que sortissin a la traducció de Mas-Griera (i si hi sortien, em sonen estranyes i crec que se les hauria de mirar algun lingüista).

A part d'això, algun peu trepitjat, algun petit entrebanc a l'hora de pronunciar alguna frase i una porta oberta abans de temps és tot el que em va grinyolar. Que, per tractar-se d'una producció d'aquesta magnitud, són detalls gairebé sense importància.

Coses curioses: algunes peces a un to diferent del que tenim a la memòria -lògic, cal adaptar-se al repartiment-, alguns accents creuats que s'han aconseguit ajustar (es nota que s'han treballat els detalls), algunes frases que finalment he entès (punt positiu per la dicció), i un aspecte que no sé gaire com expressar: la cadència, la manera de fer caure la lletra a la partitura, sobretot per part de Laura Domènech, era interessant perquè es notava que no era cap còpia de com ho cantava Àngels Gonyalons, però podria arribar a semblar una cadència mica massa lliure i tot, perquè en algun moment anava lleugerament per davant del tempo, d'altres per darrere, i això em va desconcertar una mica.

En tot cas, espero que avui diumenge tornin a fer un ple total, i que aquest muntatge pugui girar una mica, sigui per on sigui, perquè val la pena. No insistiré en com n'és de trist que els teatres públics de ciutats mitjanes de Catalunya siguin totalment refractaris a programar aquestes propostes, i que només les acullin quan es tracta de produccions locals perquè deuen creure que només omplirien amb els familiars, amics i coneguts.

Per cert, entre el públic, Joan Crosas, el narrador de la producció de 1994.

Vídeo promocional.

La Tienda de los Horrores (Teatre Coliseum, 2019)

Crec que aquest musical és el que he vist representat més vegades per diferents grups de teatre amateur o semiprofessional. És un musical que, tot i que no m'apassiona, m'agrada (per això l'he vist tantes vegades). Especialment atractiva és la primera meitat, i el "Suddenly Seymour" de la segona (un hitàs). A partir d'aquell moment, des del meu punt de vista, el llibret decau.

Bé, doncs la producció que es pot veure al Teatre Coliseum ambienta la història en una mena de futur distòpic en el qual les plantes són com de plàstic i els dentistes encara utilitzen l'òxid nitrós (aquest, per cert, és un detall del llibret que encara cap producció de les que he vist fins ara, ha sabut com actualitzar).

En tot cas, compro aquesta ambientació, que és molt original. També poso molt bona nota als actors, a les Sey Sisters, al so en general -peta de conya des de l'última fila de dalt de tot-, a la música en directe* (una banda de 6 músics, cosa que no es veu cada dia), també a l'excel·lent al vestuari, a l'escenografia, fins i tot a la planta -que m'ha sorprès gratament-... però he de posar un suspès com una catedral a la il·luminació.


Perquè, a veure, quin sentit té la llum estroboscòpica i els làsers en un musical com aquest? Només un: justificar l'argument "electritzant", un adjectiu qualificatiu posat "per la patilla", perquè el musical original no en té res, d'electritzant. Sí que és cert que al principi de l'espectacle s'avisa que hi ha aquest tipus de llum, però vaja... ja hi ets, i no marxaràs pas, a no ser que tinguis algun problema mèdic. Però sí que et donarà enormement pel cul cada vegada que la punyetera llum estroboscòpica s'engegui (just abans de la primera peça i també cada vegada que la planta es menja algú), o cada vegada que el làser escombri el públic (un parell de cops, cap al final).

També relacionat amb la il·luminació, quin sentit té que, mentre la planta parla, s'il·lumini la cara d'en Manu Guix? Ja ho sabem, que és ell qui li posa la veu. No crec que calgui reforçar-ho tant.

I un aspecte relacionat amb un dels personatges, el dentista. Sí, a la pel·lícula l'interpretava Steve Martin, amb la qual cosa tenies una mena de clown motard sàdic i maltractador, i entenies molt bé per què l'Audrey li té por. Però en aquest cas, la interpretació de Jose Corbacho genera una mena de senyor gran una mica malparidot que es fica amb el públic i que, al capdavall, és graciós. És a dir, arriba a prevaldre la part gracioseta del personatge enfront la part maltractadora, cosa que no ajuda a fer que la història s'entengui. A mi no m'ha convençut, i menys el moment "cubanero" d'interacció amb el públic.

Menció a part mereix la neteja del teatre: absolutament deplorable. Hi vaig anar a la sessió de diumenge a les 17:30, i a la meva fila del segon pis, zona B, hi havia crispetes del dia anterior escampades per terra. No fa falta dir que la moqueta de tot aquell sector fotia absoluta pena, de tacada d'oli i de refrescos com estava. Que un dels teatres més grans de la ciutat estigui en aquestes condicions ho trobo bastant lamentable. Però té una solució fàcil: no vendre aquests productes al hall d'entrada. Mira si és senzill.

(*Calen, els compassos "raros" que s'han afegit al mig d'una peça?)

Els meus trios femenins preferits (i un quartet)

D'entre totes les peces de musical cantades a tres veus, les meves favorites són aquestes (no necessàriament per aquest ordre):


El "Sing for your supper", de "The Boys from Syracusse", ple de glamour (i una arpa):



Aquest al·lucinant control de la respiració en aquesta versió de "You Could Drive A Person Crazy", de "Company":

 

L'anada d'olla entre sensual, punki i hardcore d'aquesta versió de "Three Little Maids" de "The Hot Mikado":

 

El "Carnegie Hall Pavane (Do-Do-Re-Do)" d'"On the town", més que per com es poden lluir les veus, per com es pot lluir l'orquestra:

 

L'enganxadís '"I know now" de "Snoopy, the musical":

 

I, per acabar, una peça a quatre veus que trobo sublim, el reprise de "Besa'm" de "Sweeney Todd":

Snoopy, el musical (Teatros Luchana, 2019)

Fa 28 anys un embús a l'autopista em va deixar a mi i a la resta de companys de classe sense veure l'"Snoopy, el musical" de Ricard Reguant, al Teatre Goya. ****Actualitzo a 09/10/2019: el propi director acaba de penjar el musical sencer a Youtube -a més d'altres-. Veure exactament allò que no vaig poder veure en el seu moment em produeix una sensació agredolça.****

Ahir, finalment, vaig poder veure aquesta musical, als Teatros Luchana de Madrid, interpretat per la companyia andalusa Crea+ Teatro, amb direcció escènica de Raúl Báez i Mar Ortiz, direcció musical de José Niño Laina i Greta Perón, i traducció del llibret a càrrec de Diego Luis Gutiérrez.

Tots, impecables. Des d'Andrés Navarro en el paper d'un Snoopy molt pinxo, fins a una vocalment esplèndida Caterina Stanley, en el paper de Peppermint Patty.

Sí, és un espectacle familiar, i a piano. És a dir d'envergadura modesta. Però també és un títol d'èxit, i també pot agradar als adults que no tinguin prejudicis per anar a veure sols o en parella un espectacle familiar magnífic per menys de 10 euros.

En tot cas, va valer la pena el viatge a Madrid amb l'únic propòsit de veure aquest musical. Per les melodies, per les coreografies... I pel missatge final: creu en tu mateix, i si ho fas, els altres també creuran en tu.

Suposo que per drets d'autor no he trobat cap vídeo d'aquesta producció, més enllà d'una notícia de televisió d'un canal infumable.

En tot cas, de l'espectacle, em quedo amb "I know now", que crec recordar que la van traduir per "Hoy ya sé".

Als 40 anys i un dia, em vaig treure una espineta que portava massa temps clavada.

S'acaba la travessa del desert

Entre les darreres mostres de les escoles de teatre musical, a mitjan-final de juliol, fins la Festa Major de Gràcia passa gairebé un mes sencer. Un mes d'absolut desert. Ni un trist musical. Res. Quatre sales que programen teatre de text, i s'ha acabat.

Peeeerò tot canvia quan arriba la Festa Major de Gràcia, amb la Nit dels Musicals que hi programa cada any el Cercle Catòlic de Gràcia. Sempre s'hi poden veure actuacions de nivell i, per poc que pugui, no m'ho perdo mai.

A partir d'aquí, la cosa ja no para. "Snoopy" a "Teatros Luchana" (si tot va bé, finalment podré veure el musical que em vaig quedar sense veure fa mil anys a Barcelona), "Broadway Babies" al Caixafòrum, "La Tienda de los Horrores" al Coliseum (amb una barreja de sensacions, espero que el resultat sigui bo), "Quedem?" al Teatre del Sol (amb una nova versió interpretada per noies), "Germans de Sang" al Teatre Cirvianum (musical que no he tornat a veure des de la producció que en va fer Ricard Reguant), "El Jovencito Frankenstein" al Tívoli (ja em va agradar als Lluïsos d'Horta, imagino que aquesta versió encara estarà millor), "La Rambla de les Floristes" al TNC, "Sister Act" a la Lírica de Sant Andreu (un musical que enganxa).

Si tot va bé, la cosa continuarà amb "An American in Paris" al Théâtre du Châtelet -en aquest cas, per segona vegada, però per primera a la capital francesa-, i "Funny Girl" al Théâtre Marigny. Ja cap a finals d'any, el concert "Nadal a Broadway" a l'Auditori (a veure si aquesta vegada es respecta el repertori programat i no hi ha cap sorpresa amb els intèrprets), i amb ganes de tornar a veure "West Side Story" al Tívoli (a Madrid ja vaig enganxar els covers, i tots eren catalans, veurem a qui em trobo com a intèrprets, aquesta vegada).

En relació al concert "Nadal a Broadway", he de confessar que només em sona Laura Osnes, però no precisament de cap musical, sinó de veure-la com a convidada al programa "Fast and Loose" de la BBC Two, i en concret de la secció "Funny Interpretative Dance". En tot cas, veig que ha actuat a "Crazy For You", "On The Town" i "Show Boat". Només per aquest currículum ja em passaria tot el concert besant-li els peus.

De cara a principis de l'any 2020, cap al Kursaal a veure, una altra vegada "Jazz Bodas de Fígaro", i cap al cine a veure "Porgy and Bess". Però com que als cines de ciutats petites i mitjanes com a molt et programen les típiques òperes avorrides de tota la vida -i aquesta no ho és-, em tocarà fer quilòmetres i anar, segurament, als Yelmo Icària, perquè sembla que els Cinesa, que em quedaven una miiiica menys lluny -o era lleugerament més pràctic arribar-hi-, han baixat del carro de programar musicals.

La intenció també es veure el "Golfus de Roma" i el "Big Fish" anunciats per Onyric, encara sense data d'estrena, ni repartiment, ni tan sols teatre, cosa que m'inquieta una mica. Potser al Casino del Poblenou? Perquè tot i que al Victòria (o al Coliseum, o al Tívoli) hi encaixarien molt bé, però seria molt rarot (una producció de Focus en un teatre comercial que no és de Focus).

En cas que "A chorus line" arribés a Barcelona, segons com siguin les crítiques potser també hi posaré els peus, però em fa una mandra terrible per ser una producció auspiciada per una entitat bancària (en fi, "Brodway Babies" també ho és... però en el cas de la producció de Soho Teatre (per favor, quin nom més glamurosament ridícul), només per donar més fama i més glòria a un actor.

També pendent de la programació el Teatre Victòria, que a hores d'ara encara és una incògnita, de la programació del Maldà, de la del Teatre del Sol, de l'Almeria Teatre, del Teatre Gaudí (que darrerament gairebé no programa musicals)... però també de l'Orfeó Martinenc, dels Lluïsos d'Horta, de la Sala Cabanyes...

Lògicament, sense cap esperança amb el Temporada Alta, que només és capaç de programar musicals que ja s'han pogut veure a Barcelona. Per exemple, no entenc quin interès pot tenir programar "El Petit Príncep" a Girona, en el marc d'un festival de teatre, si es pot veure des de fa no sé quantes temporades a Barcelona, a quaranta minuts en tren. Un festival d'aquesta envergadura hauria de permetre poder veure coses diferents, no les mateixes de sempre. Realment, cada vegada estic més convençut que quan, fa uns 10 anys, van portar el "Hot Mikado" del Watermill Theatre, es devien equivocar contractant un espectacle per un altre, perquè des d'aleshores no han programat cap altre musical interessant. M'agradaria saber quin era l'espectacle que realment volien programar, perquè segur que no era cap musical.

Incerteses al Paral·lel

A menys de dos mesos per què comenci la temporada 2019-2020, poques coses se saben de la programació dels teatres del Paral·lel.

De l'Apol·lo m'estalviaré de parlar-ne, malauradament no val la pena. Del Victòria només se'n saben dues coses: que el primer espectacle que s'hi veurà serà un del Mago Pop -nou propietari del teatre-, i que estan fent obres com a mínim al hall, obres que són visibles des del carrer. Imagino que volen tenir acabades les obres abans de presentar la temporada, però a aquestes alçades de l'any em resulta una mica estrany que encara no se sàpiga res més de la programació que hi haurà, ni hagin activat el nou web, ni res de res.

Pel que fa a Onyric, només em faltaven les paraules de Marisol González per patir encara una mica més per aquesta gran iniciativa. Salta a la vista que alguns dels espectacles que s'hi han programat aquestes dues darreres temporades no han acabat d'anar bé, que d'altres fins i tot han acabat desprogramats, i que a dia d'avui, en comptes d'haver-se presentat la nova temporada, com es va fer l'any passat per aquestes dates, només s'hagi emès aquest comunicat, en el que s'anuncien un parell de títols (fantàstics, per cert) per al Teatre Condal. Tampoc ajuda a tranquil·litzar-se el fet que els dos primers espectacles dels que ja hi ha entrades a la venda no siguin precisament musicals (bé, el dels Lunnis té música...), si bé això ja va passar l'any passat amb el Mag Lari. En tot cas, de l'entrevista a Marisol González que li ha fet teatremusical.cat se n'entreveu que el projecte Onyric podria estar en dubte, cosa que seria realment preocupant.

Imagino que, ara mateix, els propietaris d'aquests dos teatres s'estan mirant de reüll a veure qui fa el primer pas, a veure qui anuncia primer la temporada 2019-2020, per estar atents a fins a quin punt les cartes que cadascú té a la màniga afecten viabilitat econòmica de les respectives sales.

Tocarà esperar...

Els abonaments

No els entenc. Més ben dit, no entenc com hi pot haver públic interessat a comprar abonaments.

A veure, situem-nos: un abonament serveix per veure tots -o la majoria- dels espectacles que es fan a un teatre concret, independentment del tipus d'espectacle que sigui, de l'edat al qual estigui dirigit...

Dit d'una altra manera, és com posar la tele generalista, i empassar-se tota la programació.

Des del meu punt de vista, els abonaments representen les dues cares de la moneda. Per una banda, són un reflex de la fidelitat cap a una programació concreta i de l'amplitud de gustos culturals dels espectadors que els compren, però també poden indicar la poca disponibilitat d'aquests espectadors per desplaçar-se a altres teatres per veure més propostes escèniques, o directament per trobar-ne de diferents. Vaja, segur que n'hi han, d'abonats que, a més, vagin amunt i avall buscant més comèdies, més drames, més musicals, o el que sigui, però sospito que no són pas la majoria.

En un món que tot va cada vegada més a la carta, en especial el consum audiovisual, els abonaments teatrals continuen impertèrrits. Suposo que són una bona eina de finançament per als teatres però, en el context actual, em costa d'augurar-los un futur gaire exitós, més enllà del fet que puguin esdevenir una mena d'aposta personal per donar suport a un teatre en concret.

Coses de l'idioma

De tant en tant veig tuits que es queixen pel fet que certes produccions de teatre musical a Barcelona es fan en castellà i no en català.

La reacció immediata -fins i tot la meva- és de sumar-me a la queixa, perquè si ja existeixen traduccions al català d'aquestes obres, negligir-les sembla més una maniobra dels productors per abaratir costos i intentar (insisteixo, "intentar") ampliar el públic objectiu. Perquè espero que tinguin estudiat si guanyen o perden públic, amb aquestes decisions. En fi, ells sabran.

En tot cas, per comprovar com estem en temes de llengua, he volgut fer una mica d'estadística dels musicals o concerts de teatre musical que he vist des de l'1 de gener de 2018, en funció de la llengua en la que estaven interpretats, i m'han sortit aquestes xifres:

Català: 77%
Altres: 17%
Castellà: 6%


Més avall hi ha el desglòs. Incloc tot el que he vist, des del Liceu fins a centres culturals de barri. I consti que la llengua de l'espectacle no m'és un factor determinant per anar-lo a veure o no (tot i que d'ara endavant potser començaré a fer alguna excepció).

Lògicament no és una radiografia completa de tot el que s'ha pogut veure, perquè evidentment no ho he vist pas tot. Però pot ser una primera aproximació a la realitat, sobretot perquè va més enllà de les dades que pugui oferir ADETCA, ja que inclou espectacles representats també a teatres que no en formen part.

En altres paraules, un 77% dels musicals que he vist últimament han estat en català, una bina xifra, si més no pel que fa a varietat de títols. Ara bé, si ens centréssim a analitzar els títols més comercials, o ho miréssim per nombre de butaques o de sessions, les xifres segurament ja serien diferents.

Per tant, reivindiquem el teatre musical comercial en català, fins i tot al Paral·lel, com fa 30 anys? I tant que sí! Deixem d'anar a veure espectacles per què estiguin en castellà? Això ja dependrà de cadascú. Però tampoc cal que oblidem que el món no s'acaba amb els dos o tres títols comercials de la temporada i que, al llarg de l'any, tenim múltiples ocasions per veure bon teatre musical en català per tot el país.

Desglòs musicals vistos 01/01/2018 - 23/06/2019

Català

Quedem? (Teatre del Sol)
9 to 5 (El Maldà)
Legally blonde (Espai 104)
Jo dic sí! (Onyric)
Títol de l'obra (Kursaal)
Alcem la veu - Newsies (Teatre Sant Vicenç)
L'Alberg del Cavall Blanc (El Cercle de Gràcia)
Kiddy Broadway (Poliorama)
El Mikado (Sala Poblenou)
La Botiga dels Horrors (Orfeó Martinenc)
Oliver (Súria)
Per si no ens tornem a veure (El Maldà)

Dolly una dona exasperant (Manresa Teatre Musical)
La Bella Helena (La Lírica de Sant Andreu)
La comèdia dels errors (Institut del teatre)
Joseph i l'increïble abric en Technicolor (Teatre del Sol)
Oh my god Barcelona (El Maldà)

Acústic Broadway (Onyric)
The Trumps (Teatre del Raval)
Billy Elliot (Sala Cabanyes)
La Família Addams (Gironella)
T'odio amor meu (La Lírica de Sant Andreu)
Un ianqui a la cort del rei Artur (L'Alternativa Teatre)
Gats (Alfarràs)
John i Jen (Teatre Gaudí)
That's a musical (Caixaforum)

Carousel (Teatre Grec)
L'estiu és un musical (Teatre Cirvianum)
La pedra parla (Vallbona de les Monges)
El futbol és així (de gai) (Teatre Gaudí)
Fun Home (Onyric)
Els Jocs Florals de Canprosa (TNC)
La Botiga dels Horrors (Orfeó Martinenc)
Matilda (El Cercle de Gràcia)

Boscos Endins (Cardona)
Joseph i l'increïble abric en Technicolor (La Lírica de Sant Andreu)
Les Dones de Frank (Teatre Gaudí)


Castellà

Jazz bodas de Figaro (Victòria)
La Jaula de las Locas (Tívoli)
La Familia Addams (Coliseum)

Català / anglès
A bit of Broadway (Teatre Municipal de Girona)
Candide (Liceu)
I hate music (Onyric)

Català / castellà / anglès
Broadway a cappella (Onyric)
Dones (Teatre Municipal de Girona)
Català / castellà
Cómeme el coco negro (Sala Calassanç)


Castellà / anglès
100 anys de Bernstein i el musical americà (L'Auditori)

Anglès
Les estrelles de Broadway (Festival Jardins de Pedralbes)

Avançament de la temporada d'Onyric 2019-2020

Tot just ahir des d'Onyric es difonia un comunicat en el que s'anunciaven els dos principals musicals que es podran veure al Teatre Condal al llarg de la propera temporada. Per una banda, Big Fish, i per l'altra, Golfus de Roma.

De Big Fish en tinc un bon record -el vaig veure al Teatre Gaudí, en un workshop de Vocal Factory-, i segur que muntat a l'engròs la cosa pot lluir com es mereix.

Per altra banda, espero poder veure, per fi, un bon muntatge de Golfus de Roma, perquè el que es va poder veure als Veranos de la Villa ara fa uns 4 anys va ser força millorable.

Ahir rumiava en els actors i actrius que podrien encaixar més en cada paper d'aquest tros de musical, sense entrar en si s'hi adeqüen o no per registre vocals que ja és una altra història, i partint de la base que el musical es farà en català, cosa que de fet tampoc s'ha confirmat ni desmentit. En tot cas, em va sortir aquesta llista:

Pseudolus: Dani Claramunt
Hero: Jordi Vidal / Bernat Cot
Philia: Mònica Macfer
Senex: Jordi Bosch
Marcus Licus: ?
Domina: Lloll Bertran
Erronius: Toni Albà
Gimnasos: Laia Alsina Riera
Miles Gloriosus: Arnau Puig
Hysterium: Jaume Ortanobas

Consti que és una mena de porra que em faig a mi mateix. A veure si n'encerto algun o alguna.

Dones (Teatre Municipal de Girona, 2019)

Tota ocasió és bona per veure musicals, encara que siguin funcions de final de curs. O això creia, fins avui.

Un any més els alumnes del Taller de Musicals de l'Escola de Música Moderna de Girona han representat un muntatge original, que en aquesta ocasió es titulava "Dones".

S'ha de dir que aquests muntatges són garantia de bon nivell vocal (en aquest sentit, es nota la tasca dels professors), un repertori cuidat (hi ha algú que té gust musical escollint els temes), i música en directe interpretada per una orquestra fantàstica de 15 músics, cosa que no es veu pas cada dia.

De fet, la meva intenció inicial era començar aquesta mena de resum amb una queixa, que no és pas el primer cop que formulo. I és que després de sentir les primeres cançons, pensava que hauria de tornar a insistir en el fet que si les parts parlades són en català, queda molt estrany que les parts cantades siguin en anglès. En aquest cas, com a mínim de "You could drive a person crazy" i "Puttin' on the Ritz" hi ha adaptacions molt bones al català.

Però quan han cantat "My new philosophy", que és una de les meves peces predilectes, han sonat les primeres paraules de la peça en català, i en el meu interior he dit "coi, anem bé!", just després l'alegria s'ha transformat en pavor. I és que, més enllà de donar un altre sentit a la lletra (cosa que no m'entusiasma, però que tampoc és cap sacrilegi), han adaptat (perdó, traduït) LITERALMENT la frase "My new philosophy" per "La nostra filosofia", engegant a fer punyetes no només la mètrica, sinó també el sentit del ritme (a la merda la coincidència de tòniques). No sé qui ha tingut la brillant idea de perpetrar aquesta barbaritat, ni tampoc sé qui ha donat per bo aquest atemptat musical. Però deu ser algú amb molt poc esperit crític, perquè vaja... És que han afegit DUES síl·labes més al vers!!!. De veritat, una mica més i m'agafa una lipotímia al mig del pati de butaques.

No està de més recordar aquesta adaptació al català, més que correcta, d'aquest temàs.

Per tant, si el nivell de les adaptacions ha de ser aquest, agrairia al responsable del tema que tingués la bondat d'abandonar la idea de fer més traduccions literals.

Deixaré de banda l'argument del musical, perquè prefereixo centrar-me en els aspectes musicals. Bé, no puc, ho he de dir: tot i que per mi sempre és el de menys (mentre la part musical estigui bé, la resta costa que no m'agradi), aquest era soporífer, avorrit i infumable fins a uns extrems insospitats, amb dosis industrials de moralines sobre feminisme i medi ambient ficades amb calçador al mig d'una història sense cap ni peus d'un grup d'adolescents que han començat preocupats pels apunts de classe i han acabat alabant a les mares i àvies.

A més, un text sense cap tipus de revisió lingüística que, per molt que els personatges s'expressin en un registre col·loquial, hi ha coses que no poden ser, especialment els castellanismes innecessaris.

En fi... una pena, però l'any que ve hi tornaré, i m'aguantaré sigui quin sigui l'argument, i siguin com siguin les traduccions. Si algú veu un espectador patint i suant tota l'estona, sóc jo. És el preu que he de pagar per poder sentir un bon repertori de musicals tocat per una orquestra de nivell.

[TÍTOL DE L’OBRA] (Kursaal, 2019)

Els musicals... "diferents" són una de les meves predileccions. Fins ara només havia vist -i ja fa temps- musicals que parodien el gènere, però gairebé no tenien argument ("1 musi... cal?", "Un altre musical").

En aquest cas, [TÍTOL DE L’OBRA] sí que en té i, a diferència d'aquelles dues obres, d'un gènere que a casa nostra no va tenir continuïtat, les referències al món del teatre musical de Catalunya cal anar-les a buscar al text, i no tant a les cançons.

En aquest sentit, cal felicitar Sílvia Santfeliu per l'extraordinària adaptació que ha fet d'aquesta obra, on tots els referents són del país, i fan les delícies dels aficionats al gènere. Una professional a qui havia perdut la pista des que va dirigir "No són maneres de matar una dona".

Només vaig trobar a faltar que el text original permetés alguna referència a algun teatre en declivi, que s'hauria pogut lligar molt bé amb algun que hi ha al Paral·lel, i discrepar una mica que El crim de Lord Arthur Saville fos un fracàs. Potser va ser-ho a nivell econòmic (això ja se m'escapa), però l'obra estava força bé, des del meu punt de vista.

De fet, aquest musical ja es va poder veure a l'Almeria Teatre fa molt poc, però en llengua anglesa. Vaig fer ben fet de no anar-hi, perquè a banda que el meu domini de l'anglès no és pas per tirar coets, m'hauria perdut la immensa majoria de les referències originals.

En fi, doncs aquesta ha estat l'única representació d'un musical que podria tenir una llarga vida sense necessitat de fer-hi canvis ;-) a teatres municipals d'arreu de Catalunya. Però, en fi, ja se sap com funcionen a nivell de programació aquests teatres públics: tiren del "menú estàndard" que els ofereixen les grans distribuïdores, del "menú vegà i modernet" que els ofereixen les petites, i eviten arriscar-se a programar altres coses interessants que es creen arreu del país, convertint-se en una mena de Mc Donald's culturals (o de súpers Veritas modernets) on el "menjar" per l'ànima és sempre el mateix.

Per cert, "rajada" a banda, una pregunta seriosa: a partir de quina edat les criatures aplaudeixen, per iniciativa pròpia, al final de l'espectacle? Ho dic perquè ahir vaig tenir un parell de noies d'uns 11 anys que, en comptes d'aplaudir, es van posar a respondre Whatsapps, i no van aplaudir ni un moment. Jo, sóc la seva mare, i els hi foto un clatellot.

El Mikado (Sala Poblenou, 2019)

"El Mikado" és una de les operetes més clàssiques, i una de les meves preferides. Per tant, miro de veure'n totes les produccions.

La de la Sala Poblenou és notable. No hi busqueu una gran escenografia, unes grans coreografies o una orquestra completa. El que sí que hi ha són 55 persones dalt de l'escenari cantant a un nivell excel·lent. I això costa de veure.

De fet, cal diferenciar entre els protagonistes -els habituals en aquesta opereta- i el cor de 44 persones que reforça vocalment les cançons. Bé, encara hi hauríem d'afegir dues ballarines, que fan un número de ball -excessivament expressiu, des del meu punt de vista- durant part de l'obertura.

Mentre que els protagonistes tenen un nivell molt notable pel que fa a interpretació i cant -a destacar Josep A. Conesa en el paper de Ko Ko, Marta Aldea en el paper de Yum-Yum i, molt especialment, un enorme Gabi Roca en el paper de Poo-Bah, al que només li faltaria obrir una mica més els ulls-, el cor em grinyola. Sembla com si no s'hagués determinat quin és el seu paper a nivell actoral, ja que mentre que alguns dels seus components es limiten a cantar sense adoptar cap tipus d'acting (des del meu punt de vista, la millor opció de totes, ja que els japonesos no són pas precisament expressius, i aparentment el nivell interpretatiu dels membres del cor és força desigual), d'altres, segurament que amb la millor voluntat del món, es mouen, fan gestos, es dirigeixen mirades... i distreuen l'atenció.

Ara bé, matisos a banda, a nivell coral aquest és el millor Mikado que he pogut veure / sentir mai. M'intriga, però, saber per què han optat per la primera traducció de Dagoll Dagom, i no per la segona. Aquest és un tema que hauríem de resoldre: o l'una, o l'altra. Però tan aviat et trobes companyies que opten per la primera, com d'altres que escullen la segona, que pel meu gust és la millor.

I també m'intriga saber per què han optat per una orquestra tan mínima. Potser no hauria estat necessari tenir 44 persones al cor, i en canvi posar-hi algun músic més, en la línia de l'orquestració de Dagoll Dagom. Sinó, tot plegat sona una mica massa buit i sintètic.

Cal destacar que aquesta producció de la Sala Poblenou incorpora una peça "nova" -la que es canta quan es descriu com ha estat la mort de Nanki-Poo- que no s'ha pogut sentir cap de les dues vegades que Dagoll Dagom ha muntat aquesta opereta, i que fins ara tampoc havia sentit mai a cap versió no-professional.

Dit això, he de destacar la mala educació (i la barra) de les senyores de la tercera edat que tenia prop de la meva butaca, que, sense cap tipus de pudor, i malgrat la meva desaprovació manifesta, anaven comentant en veu alta qui era cada actor, talment com si estiguessin mirant el serial al menjador de casa seva.

Jo no sé què s'hi pot fer, però que les sales fessin una llista d'espectadors incívics i no deixar-los entrar mai més a les sales, podria ser un bon començament, però això deuria topar amb la llei de protecció de dades. Sinó, una solució més fàcil seria adoptar la política de Ryanair amb les reserves de grups: escampar-los pel pati de butaques, i en files ben allunyades. D'aquesta manera no podrien anar comentant la jugada. De fet, quin sentit té que les parelles o grups d'amics seguin junts, sinó és per xerrar? Cap.

El que ens depara aquest primer semestre de 2019

Normalment publico miniressenyes d'espectacles que he vist. Avui serà diferent: posaré la vista a aquest 2019, un any que fa tot just un mes em pensava seria bastant ensopit, musicalment parlant, però que es va animant.

Aquest primer semestre es podrà veure "Oliver" a Súria; "Jazz bodas de Figaro" al Victòria; "La Botiga dels Horrors" a l'Orfeó Martinenc, a l'Alternativa Teatre i en una producció professional en castellà a partir del setembre; "El Mikado" al Centre Moral del Poblenou; "Newsies" al Teatre Sant Vicenç; "Germans de sang" al Calassanç Teatre; "Títol de l'obra", en anglès a l'Almeria, i en català al Kursaal; el concert d'Anna Moliner "Jo dic sí" al Condal; "Els Pirates" a l'Orfeó Martinenc; "Nine" al Centre Sant Pere... I això que tot just som al gener, i és un repàs molt parcial a la cartellera de musicals.

Al Condal/Onyric, en comptes de "Les dames del Perpetu Socors" -que sembla ser que passa a la temporada que ve-, s'hi veurà, per tercer cop a Barcelona -el segon en poc temps-, "Rent", aquesta vegada en castellà. Si el canvi s'ha fet per necessitats econòmiques, per fer una aposta segura, "Rent" suposo que ho deu ser. De fet, va camí de convertir-se en el nou "Mar i cel", o en el nou "Pel davant i pel darrere", obres que tornen, un cop i un altre, a la cartellera (i no pas sense poc èxit), però que no deixen pas a noves estrenes.

De fet, musicals com "La Botiga dels Horrors", "El Mikado", "Matilda", "Els Miserables" o "Els Pirates" també es repeteixen un cop i un altre, sobretot a les programacions de les companyies amateurs i als tallers. Ja està bé que es facin, però sembla que no n'hi hagi més per triar. De fet, potser és ben bé així: potser hi ha poques traduccions de musicals estrangers.

En aquest sentit, des del meu punt de vista, de la mateixa manera que no es concebria que no existissin traduccions de Shakespeare al català, necessitem traduccions al català de musicals clàssics que són referents en la història del teatre musical, com "Annie get your gun", "Anything goes", "Crazy for You", "Gypsy", "Little Mary Sunshine", "On the Town", "Oklahoma!", "Show Boat" o "Wonderful Town"...aconseguir els drets per representar-los... i representar-los, òbviament. I representar-los encara que tan sols sigui en tallers, o per companyies no professionals, perquè si ens hem d'esperar cap producció a Barcelona (ja no dic en català), val més que esperem asseguts. Aparentment aquests musicals deuen tenir una envergadura d'unes proporcions que, a hores d'ara només deu ser viable muntar-los a Madrid (o a Barcelona i en castellà, que ja és ben trist). Per sort, "Oliver" ja ha sortit d'aquesta llista: es pot veure aquests dies a Súria, en una producció amateur. Però es pot veure, que és l'important.

Cada vegada que veig a Youtube la quantitat d'instituts del món anglosaxó que han representat "Crazy for You", i amb un nivell més que notable, sento una enveja tremenda i em sap un greu terrible que encara ningú, al nostre país, hagi pogut representar aquesta obra, perquè ni el bon rotllo que desprèn ni la qualitat de les melodies i coreografies penso que encara no l'ha superada cap altre musical.

L'altra qüestió que ha marcat aquest inici de temporada ha estat la coincidència, a la cartellera, de tres obres que, per resumir, diré que no són pas ben bé còmiques: "Maremar", "Poe", "Carrie"... Els que volem anar a veure musicals per sortir del teatre plens d'endorfines, no hem pas pogut triar gaire.

En fi... A veure què programa el Grec, i a l'expectativa del segon semestre, del que encara no se sap pràcticament res.