100 anys de Bernstein i el musical americà (Auditori de Barcelona, 2018)

Quan l'Auditori va presentar la seva temporada, un dels concerts que em va cridar l'atenció va ser aquest, centrat en Bernstein, que se sumava als diferents homenatges que se li han fet en el centenari del seu naixement.

D'entrada, ja tenia ganes de veure'l, perquè Bernstein és un animal de les melodies, una autèntic prodigi de compositor. La resta de peces eren de musicals clàssics dels anys 50. O sigui, un regal per a les orelles:

BERNSTEIN: Wonderful Town: Overture
BERNSTEIN: West Side Story: Something's Coming, Maria, A Boy Like That
BERNSTEIN: On The Town: Ballet, New York, NY
BERNSTEIN: Wonderful Town: A Little Bit In Love, One Hundred Easy Ways
BERLIN: Annie: Get you Gun. They say it’s Wonderful
LOESSER: Guys & Dolls. I’ve never been in Love before
WILSON: The Music Man: Till there was you
BERLIN: Annie: Get you Gun, The Girl that I marry
PORTER: Kiss Me Kate: So In Love
BERNSTEIN: West Side Story: Mambo
---
BERNSTEIN: Candide: Overture I, Glitter and Be Gay, Nothing More than This
SONDHEIM: A Little Night Music. Overture and Night Waltz, Send in The Clowns
SONDHEIM: Follies. Too Many Mornings
SONDHEIM: Passion. Happiness
SONDHEIM: Company. Being Alive
BERNSTEIN: Candide. Quartet Finale
+ BISOS.

Per si no en tenia prou ganes, a l'estiu, en un programa de ràdio, un col·laborador va anunciar que una de les cantants seria Kristin Chenoweth. O sigui que vaig córrer a comprar l'entrada. Sincerament no recordo si vaig mirar el web de l'Auditori per verificar si hi constava aquest nom, però sí que es pot comprovar com Kristin Ckenoweth va fer una piulada anunciant que cantaria a Barcelona. Fins i tot Broadwayworld i la mateixa OBC ho van anunciar.

El cas és que ara no fa gaire em vaig adonar que realment aquest nom no apareixia per enlloc, de manera que el meu entusiasme inicial es va refredar una mica, però tampoc en excés, ja que vaig pensar que potser haurien trobat una alternativa interessant. No hauria estat de més que algú hagués anunciat i explicat per què finalment va caure del cartell.

Arriba el dia del concert, amb quatre cantants meravellosos (Julian Ovenden, Gerónimo Rauch -l'únic que coneixia-, Scarlett Strallen i Rebecca Trehearn), comença el concert, el repertori va avançant, i arriba un moment en el que el director, Alfonso Casado, anuncia que una de les cantants està fent tot el concert malalta, i que no podrà cantar "Glitter and be gay" per prescripció mèdica. En aquell moment vaig sentir una barreja curiosa de sentiments de comprensió, de resignació i d'irritació.

Imagino que aquests casos són de mal resoldre, perquè és com lleig contractar una cantant per fer només una peça i, d'aquesta manera, poder complir amb tot el repertori anunciat, però crec que el públic ho hauria agraït enormement.

En qualsevol cas, espero i desitjo que aquests concerts es vagin repetint, i que no decaigui el nivell del repertori. Que visquin els clàssics!

L'any que ve, imagino que el repertori estarà centrat en Jacques Offenbach, ja que es commemorarà el bicentenari del seu naixement. A veure si l'encerto!

Nota curiosa: al meu costat hi havia una noia que va gravar tot el concert amb un micròfon estèreo.

Actualitzo (22/11/2018): Acabo de llegir que a la segona i última sessió, la d'avui dissabte, finalment Rebecca Trehearn no podrà actuar, i la substituirà Nina i Estel Tort. Amb aquesta mena de carambola estranya potser els espectadors avui sí que podran sentir Glitter and be Gay. I jo, a 100 km de l'Auditori i a menys d'una hora per què comenci la representació. Fantàstic. 

Broadway A cappella (Festival VEUS, 2018)

El meu segon espectacle del Festival VEUS. Aquest cop, a un recinte adequat -el Teatre Principal- i a una hora raonable -les 20:30-.

Broadway A cappella és un espectacle construït a base d'uns arranjaments virtuosos, d'una direcció energètica i d'unes veus imponents. El repertori cobreix els últims 80 anys del teatre musical nord-americà, des d'El Mag d'Oz fins a Hamilton, passat pel Fantasma de l'Òpera, Hair, Hairspray, West Side Story...

Hi ha peces en català, d'altres en castellà i d'altres en anglès, amb predomini d'aquesta última llengua. En relació a aquest tema, existint com existeixen traduccions al català d'algunes de les peces que han interpretat, se m'escapa el motiu pel qual s'ha optat per cantar-les en castellà.

Penso que hi ha un bon grapat de públic -jo m'hi compto- que moltes d'aquestes peces les va sentir per primer cop en català, cantades per Àngels Gonyalons. Per tant, la connexió emocional que hi tinc és una de molt concreta, tot i que posteriorment les hagi sentit en castellà en altres ocasions. Per tant, si em canvien l'idioma a través del qual van entrar al meu cervell per un que ni tan sols és l'original (que seria l'anglès), la màgia se'n va, perquè no puc deixar de pensar en el motiu pel qual s'ha pres aquesta decisió artística. Emocionalment sento el mateix com si sentís cantar en bielorús. Hi ha qui ho entendrà i qui no, m'és ben igual.

Tornant a l'espectacle en si, una brutalitat, especialment el beatbox, una cosa fora de sèrie.

Les dones de Frank (Festival VEUS, 2018)

Si algú vol veure un espectacle on sonen els principals hits de Frank Sinatra, peces de Cole Porter, Stevie Wonder... amb arranjaments a quatre veus femenines i piano, i tot relligat amb un fil argumental prou eficaç, no es pot perdre "Les dones de Frank", que en breu es podrà veure al Teatre Gaudí.

El fet que s'hagi programat al Festival VEUS és una bona notícia, perquè fan falta més espectacles d'aquesta mena a Olot.

Altra cosa és l'hora a la que s'ha programat (les 23:30, visca els horaris europeus), el lloc (la Sala Torín, uns baixos multifuncionals, però que de tant multifuncionals no són ben bé ni una sala de concerts, ni un auditori, ni gaire res en concret, i amb un sostre pràcticament més baix que el del Teatre Gaudí -que ja és dir-), ni la disposició de la sala (amb taules, un format que des del meu punt de vista només contribueix a fer que sembli que la platea estigui més plena del que en realitat està, i que agraïm molt poc els qui anem sols pel món), ni les cadires (ja no dic ni "butaques", perquè eren cadires de fusta, ideals per a mitja hora d'espectacle, però no pas per gaire més).


A més, també discrepo d'aquesta promoció, sexista al meu entendre.

A favor només aconsegueixo trobar-hi dues coses: el so -malgrat el lleuger acoplament-, molt millor que el del Teatre Gaudí, on gairebé sempre costa entendre els acots/cantants, i el fet que m'he estalviat un viatge a Barcelona.


En resum, bon espectacle, però discrepant de manera total i absoluta de l'hora i del lloc.

West Side Story (Teatro Calderón, 2018)

M'encanta anar "verge" al teatre sense haver vist ni un sol vídeo, ni tan sols sense saber-ne el repartiment. En aquest cas, per motius evidents la música i la història ja la coneixia, però això és tot.

En definitiva, que m'agrada que el que veig em sorprengui tant com sigui possible. I he de dir que el "West Side Story" que s'acaba d'estrenar al Teatro Calderón de Madrid ho ha aconseguit.

Pel so i per la visibilitat de l'escenari, impecable fins i tot des de les últimes files. per l'escenografia -molt ben resolta per un escenari mitjà com és el d'aquest teatre-, pel vestuari colorista, i, sobretot, per tot l'equip artístic, que està a un alt nivell amb les coreografies i amb la veu.

En aquest sentit, cal destacar tres cares conegudes: la d'Ana San Martín (María), Jan Forrellat (Tony), i Nil Carbonell (Baby John).

Per al públic, excel·lent decisió la de fer funcions a les 17:00 (no sé si els actors deuen pensar el mateix), però això permet sortir a les 19:55 i arribar a Atocha sense problemes per agafar el tren de tornada. L'entreacte, curtet, tal com ha de ser (15 minuts clavats), i els seients un pèl justets, però tampoc són cap tortura.

L'única cosa negativa que podria comentar és que, en els moments de ball, un dels vestits queda girat de la vora, però és una autèntica nimietat.Ah!, això sí, una cosa que no vaig entendre és per què el merchandising, en comptes de combinar el vermell amb el negre, combina el taronja (!) amb el negre. En fi, qüestions absolutament col·laterals.

Viatjar em fa mandra, però si és per veure coses com aquesta, ho faig amb gust.

Nota: des d'aquí em sumo a la reivindicació que va fer Ricard Reguant fa uns dies al seu Facebook, en el que es queixava que en algunes promocions s'indicava que aquest musical era la primera vegada que es representava a Espanya. Certament no ho és. Sinó, jo no sé què vaig veure quan tenia 15 o 16 anys a Barcelona.

La Familia Addams (Teatre Coliseum, 2018)

Per fi, després de veure'n un workshop i tres produccions amateurs, he pogut veure una versió d'aquest musical amb tot el que ha de tenir.

Per despatxar-ho ràpid, diré que el que no m'ha agradat és:

1) La manca de visibilitat des de la primera fila del 1r pis, zona B, en contra del que deia l'entrada. Tot plegat, perquè l'escenari fa una punta que s'endinsa cap al pati de butaques, i aquest extrem, on passa part de l'acció (poca, per sort) no és visible.

2) Els cables. El que baixava l'ukelele, no ha arribat a baix a temps, i l'han hagut de tornar a pujar sense que l'hagués pogut recollir en Fètid. I els que s'utilitzen per fer volar, precisament, en Fètid, es veuen des de Collserola. No hi entenc d'il·luminació, però crec que aquesta sobreexposició dels cables es pot ajustar força més, i fer que no canti tant.

Tota la resta, impecable. Fins i tot m'ha sorprès que m'hagi agradat l'estructura del musical -la versió del llibret- en si (aquest tema l'he explicat en algun post anterior), però la part que encara em continua grinyolant és la no-conclusió del "Crazier than you" com a duo. Aquesta peça queda interrompuda per un fragment parlat dels pares del noi, per després començar un reprise a quatre veus. El reprise està més que bé, però la conversa prèvia és una mica una tallada de rotllo.

Pel que fa als actors, no sé si quedar-me amb l'elegància interpretativa de Carme Conesa, amb la solvència irònica de Xavi Mira (per cert, jo pensava que la gent riuria més amb el fragment de les tiroides, és dels més enginyosos de la història), amb l'energia de Lydia Fairén, amb la capacitat per jugar de Frank Capdet o amb l'histrionisme extrem i entranyable de Meritxell Duró.

He de dir que el que m'ha sorprès és que dos teclats, una bateria i un baix puguin ser suficients per posar tota la música de l'espectacle. Jo hauria preferit que s'hagués comptat amb algun instrument més tradicional, tipus violins i acordió com vaig veure a la producció de Gironella, però imagino que són necessitats de la producció. En qualsevol cas, el so era impecable, i s'entenia TOT el que els actors deien sobre l'escenari. Bravo, doncs, per la sonorització, i per poder veure un gran espectacle com aquest a prop de casa.

P.D. Ja posats a portar-lo a Barcelona, i que gran part de l'equip artístic és català, jo potser hauria fet un pensament i l'hauria fet en català -fent algun retoc més dels que ja s'han fet al repartiment-. Però bé, això és purament la meva opinió.

Actualitzo (29/12/2018): He tornat a veure l'obra, i en aquesta ocasió el paper de Miércoles l'ha interpretat Helena Clusellas. Té el timbre de veu lleugeríssimament més agut que Lydia Fairén. Això fa aquest personatge, quan és interpretat per Helena Clusells, brilli una mica més als aguts, cosa que sempre és d'agrair.

En tot cas, m'ha encantat sentir-la. Un gran descobriment, tot i que en realitat ja la devia veure a  l'estrena de "Broadway a Cappella", fa pocs dies, al Teatre Principal d'Olot. Dic "devia", perquè en absència de programa de mà ni de cap especificació sobre el repartiment de l'espectacle ni al web del festival Veus ni al dossier de premsa, suposo que hi va actuar (sí que puc afirmar, segons el web d'Onyric, que ara l'està representant al Condal)

D'altra banda, he pogut veure que han intentat resoldre el tema de la visibilitat dels cables, en el moment de la cançó que Fètid canta a la lluna, posant-hi una cortina semitransparent (em sap greu, té un nom tècnic, però no domino prou el vocabulari teatral). Malgrat tot, la il·luminació continua descobrint els cables. Potser s'hauria pogut resoldre sense la cortina, i que Fètid només hagués estat il·luminat pels dos canons frontals. És l'única cosa que em continua grinyolant de l'espectacle. A banda d'això, és rodó.

Candide (Liceu, 2018)

Candide és una rara avis a Barcelona. El va muntar en una ocasió el Centre Dramàtic de la Generalitat, i -que jo sàpiga- mai més s'havia tornat a representar, fins que el Liceu n'ha programat dues sessions.

Com ja he comentat en apunts passats en aquest mateix bloc, la passió cap aquesta opereta em neix amb la versió del Lincoln Center, amb Kristin Chenoweth, i de la rèplica de Paco Mir als Teatros del Canal. Per tant, estic marcat per aquella versió, com suposo que ho està bona part del públic.

Però per motius que se m'escapen, la versió que s'està representant darrerament no és aquella, sinó una altra, més solemne. Massa solemne, pel meu gust. Però en fi, la música hi és tota (fins i tot n'hi ha més), i els moments emotius també hi són tots.

Del muntatge del Liceu destacaria Meghan Picerno, en el paper de Cunegonde, tan per la seva veu deliciosa (menció especial per la seva capacitat de vocalització i de pronúncia de les consonants de final de paraula) com per la seva capacitat interpretativa, fonamental en aquest paper.

De Kevin Burdette, en el paper de Candide, també en ressaltaria la veu, però en canvi vaig trobar que pecava d'inexpressivitat.

Una altra veu imponent és la de Doris Soffel, interpretant la Vella Dama. En aquest cas el punt negatiu se l'enduria per haver de consultar la lletra d'alguna peça en una llibreta amagada al darrere del ventall.

Com a narrador, Jordi Boixaderas es va haver d'enfrontar a una "vaga" de micròfons, tan el seu de diadema com el del faristol, cosa que el va obligar a narrar els primers passatges del segon acte sense microfonia, amb gran esforç per part seva, i amb gran patiment del públic per les seves cordes vocals.

Com a nota curiosa, el web del Liceu diu que aquest muntatge és "semi escenificat". Si per "semi" entenem que pràcticament no hi hagi cap canvi de vestuari, que tota l'escenografia es redueixi a unes cadires i a un sofà d'època -disculpeu, en desconec la denominació exacta-, i que no hi hagi pràcticament cap mena d'atrezzo, jo ho trobo una mica agosarat, la veritat. Deu ser que els recitals lírics purs i durs els cantants s'estan totalment estàtics, com un pal, i quan es mouen una mica, ja se'n pot dir "semi escenificat". Deu ser l'explicació.

En qualsevol cas, apreciacions semàntiques a banda, tot un encert programar Candide, una de les millors operetes que s'han escrit mai al millor dels móns possibles.

Els Jocs Florals de Canprosa (Teatre Nacional de Catalunya, 2018)

Deixeu-me començar dient que la persona que ha tingut la idea de posar al mateix muntatge Àngels Gonyalons, Anna Moliner, Rosa Boladeras i les germanes Kathy i Yolanda Sey es mereix un monument als jardinets del teatre i diverses reverències dels amants del gènere. Les meves muses del teatre musical català, totes juntes en una mateixa producció. Millor, impossible.

Des del meu punt de vista, el text d'"Els Jocs Florals de Canprosa", de Santiago Rusiñol, certament és la base de l'obra, però en realitat serveix de fil conductor per a una sèrie de números musicals inspiradíssims que, per mi, són la part més interessant del muntatge.

Desconeixia aquest text de Rusiñol. És més, en desconec pràcticament tota la seva obra. I, després d'haver vist la crítica que fa a la societat i a una de les tradicions més arrelades a la seva identitat, com són els Jocs Florals, per pura curiositat i una mica de morbo m'hauria agradat viure aquella època per veure de prop les reaccions furibundes que el text devia generar.

I és que el text és una crítica a uns Jocs Florals decadents i corruptes, en els que la major part dels premis se'ls queda el jutge de pau del poble.

A partir d'un text el en que el mateix Rusiñol deia que calia valorar les cançons populars, s'ha bastit un muntatge en el que les autèntiques protagonistes són, precisament, les cançons populars, des de "El Rossinyol" fins a la patxanga de festa major. I aquí és on el muntatge brilla de debò. És impagable veure les germanes Sey (negres, pels més despistats) cantant "La Moreneta", ballant-la al ritme dels espirituals negres, mentre baixa una figura de cartró la Mare de Déu a la que se li il·luminen els ulls de color verd. Això és or, i una magnífica manera de cloure el primer acte.

De fet, no cal explicar gaire res més. El vídeo promocional i els fragments per a la premsa que es poden veure al canal de Youtube del TNC parlen per si sols d'un muntatge que no vol altra cosa que  riure sanament de i amb la "catalanor".

Matilda (El Cercle de Gràcia, 2018)

"Matilda" té un no sé què m'enganxa. És l'única obra que he vist cap altre muntatge dos cops a Londres i 7 a Catalunya. La Botiga dels Horrors s'acosta a aquesta mena de passió rara meva, però queda per sota.

De gairebé tots els muntatges de "Matilda" que he vist, n'he parlat en aquest blog. La majoria de les vegades m'ha agradat el que he vist. En d'altres ocasions he exposat les parts negatives que hi he trobat, cosa que en una ocasió no va ser ben entesa per una persona relacionada amb el muntatge, que em va demanar que no anés a veure mai més cap obra seva (per cer, no li he fet cas: és una gran actriu i cantant).

Atesa aquesta experiència, he arribat a la conclusió que tirar-se a les vies del Metro té menys risc que dir el que et sembla una producció amateur en la que part dels protagonistes són nens. Però crec que, si hi ha alguna cosa que no acaba d'estar del tot bé, encara que sigui d'un espectacle com aquest, s'ha de poder dir.

Feta aquesta introducció -penso que era imprescindible-, he de dir que el muntatge de "Matilda" del Teatre El Cercle, de Gràcia, és pràcticament perfecte.

Ho és per l'escenografia -menció especial per com han resolt l'escriptura màgica de la pissarra-, per la il·luminació, pel vestuari -impecable-, per la caracterització i per la interpretació de la majoria dels actors, sobretot Maria Romeu (Mrs. Wormwood) i Ramon Rull (Mr. Harry Wormwood), pràcticament clavats als originals. Si és que, fins i tot, han comptat amb una coach de rus! Tots els detalls estaven cuidadíssims. Bé, la música era enllaunada, però en casos com aquest, en muntatges tan ben fets, te n'oblides, i passa a ser un factor irrellevant.

En resum: de totes les versions de "Matilda" que he vist a Catalunya, doncs, aquesta és, sens dubte, la millor.

De la petita protagonista, Aina Bausà, un gran BRAVO per tenir la valentia necessària per encarnar aquest paper, un dels més complicats que conec per una criatura, per la quantitat de text que ha de memoritzar, i pels matisos interpretatius que li ha d'anar donant, que tampoc és cosa senzilla. La part interpretativa l'ha resolt més que bé. Però, amb la mà al cor -i, per favor, que ningú s'ho agafi com cap atac personal-, però he trobat que li faltava acabar de deixar-se anar cantant, i que la vocalització parlada i cantada era una mica justa, coses -de fet- són absolutament normals en una nena de 8 o 9 anys. Estic convençut que és qüestió d'aprenentatge, i que d'aquí a pocs anys tindrà un nivellàs important.

Per cert, el teatre ha quedat preciós després de la reforma.

La Jaula de Las Locas (Teatre Tívoli, 2018)

Fa uns anys vaig veure La Jaula de las Locas a Igualada, en un muntatge amateur. Aleshores em va sorprendre que no m'agradés gaire. Vaig pensar que era algun problema d'aquell muntatge. I no.

Després de veure'n una versió professional, amb un gran desplegament de mitjans humans i materials, definitivament és un musical en si el que no em convenç. Per llarg, i perquè l'únic interès de la història és el sopar entre les dues famílies, que no arriba fins al segon acte.

Dit això, el muntatge que es pot veure al Teatre Tívoli s'ha de reconèixer que és magnífic a tots els nivells. Em conec, i sé que sóc perepunyetes. Doncs no hi he trobat res de malament.

Música en directe, cuidada il·luminació, a nivell de so peta perfectament fins i tot al tercer pis, i uns actors de primera categoria. Per tant, té tots els números per funcionar, tot i que per ser un diumenge a la tarda tres dies després de l'estrena, el tercer pis hauria pogut estar més ple.

Una cosa que em pregunto és si una part del públic encara associa massa el títol d'aquest musical amb la versió que en van fer Paco Moran i Joan Pera. Qui ho sap!

Una cosa que m'ha sorprès: que l'espectacle en produeixi, entre d'altres, Jordi Sellas.

Una cosa que m'ha agradat: que contingui la veu en off de Mireia Dolç.

Una cosa que m'ha agradat molt: l'espai que es va fent l'actriu olotina Anna Lagares als musicals de Barcelona.

I una cosa que no m'ha agradat: que sembla que tot giri a l'entorn d'Àngel Llàcer. Entenc que ha de ser un reclam, però no sé si ho ha de ser tant.

Fun Home (Teatre Condal, 2018)

La nova etapa que comença el Teatre Condal, sota el comandament d'Onyric, ha començat d'una manera immillorable amb Fun Home.

Si hagués de definir el que acabo de veure, diria que és un musical melangiós, magníficament interpretat, amb una escenografia espectacular, amb pocs però memorables hits, i unes criatures que no poden ser més adorables.

Dels tres equips de nens que s'aniran alternant les representacions, he vist el format per Mariona Lleonart – Alison nena, Ferran Alegre – Christian Bechdel i Jan Galivan – John Bechdel. S'ha endut grans aplaudiments, ben merescuts, i és que aporten el punt alegre i vital a l'obra.

Pel que fa als adults, a Mariona Castillo li toca un paper importantíssim, el de protagonista-narradora del flashback: de vegades és gairebé invisible, però sempre hi és present. Daniel Anglès ha d'afrontar el paper més delicat, el de pare turmentat per dos motius que no vol (i no pot) admetre en públic. Pilar Capellades interpreta el paper de parella lleial, però que també pateix pel seu marit, perquè malgrat aquestes circumstàncies, se l'estima... fins a un punt, però. De Clara Solé en destacaria els seus aguts magnífics. Interpreta una jove que tot just descobreix la seva homosexualitat, i quan li passa la por, s'hi entusiasma. I ho fa enamorant-se del personatge que interpreta Júlia Jové. Tan l'una com l'altra també les podrem veure, juntament amb un Joan Marc Andurell camaleònic, interpretant una escena ben sorprenent.

L'espera (gairebé un any) ha valgut la pena. 





El Condal afronta una nova etapa, ara musical, amb l'excepció de l'espectacle del Mag Lari que, per algun estrany motiu (rendibilitat o compliment dels contractes signats, deu ser una d'aquestes dues coses) queda com un bolet, i no lliga per res amb la resta de programació d'Onyric.

Sigui com sigui, el Condal s'ha rejovenit: un hall remodelat amb tot de detalls, un equip de so nou, monitors per als actors amb visió del director de l'orquestra...

Fan gràcia les dues columnes del hall, plenes de cartells d'alguns dels espectacles que s'hi han representat. El que no fa tanta gràcia és adonar-se que n'has vist molts (alguns, a les gires), cosa que deu voler dir que potser ja no ets tan jove.

El programador frustrat

Sí, m'agradaria ser programador. El problema seria que només programaria els espectacles que a mi m'agraden, amb la qual cosa la meva estada al càrrec seria tan breu com la cua de gent que hi hauria a la taquilla esperant per comprar entrades.

De totes maneres, hi ha alguns concerts més o menys teatralitzats, i sense escenografia (o amb una escenografia molt mínima) que penso que podrien agradar a un públic força ampli. N'he triat quatre. No tinc ni la més remota idea de si giren o no. Però si jo fos el programador d'un cicle d'espectacles d'un municipi petit-mitjà, no tingués un pressupost per tirar coets, i volgués portar algun espectacle una mica original (i no el típic concert del típic cantautor o grup de moda), en triaria algun d'aquests:

• Concert d'Anna Moliner (soprano) i Jordi Domènech (piano). Repertori: Mozart, Giordani, Quiroga, Rodgers.. Notícia.
• I got rhythm. Romina Krieger (soprano) i Berta Brull (piano). Repertori: Gerorge Gershwin. Vídeo.
• Close to Liza. Amb Virgínia Martínez i Dani Campos (piano). Repertori: Liza Minnelli. Vídeo.
• Acústic Broadway. Amb Oriol Burés, Laura Ventura, Berta Peñalver i Víctor Gómez. Recull de les cançons dels musicals més desconeguts de Broadway. Vídeo.

Alguns tenen tocs d'humor, d'altres són més seriosos...

En fi, que em sorprèn que espectacles com aquests girin tant poc.

Dit està.

Carousel (Barcelona, 2018)

De "Carousel" n'havia sentit a parlar més aviat poc. Després d'haver vist la versió concert al Grec 2018, no entenc per què, si és un tros de musical.

Des del meu punt de vista, té una intensitat dramàtica semblant a la de "Show Boat" i unes melodies emotives que recorden les de "The Sound of Music".

El que s'ha pogut veure és una versió concert superba, amb un repartiment brillant. A Miquel Fernández curiosament encara no l'havia vist mai a cap espectacle -. A Diana Roig, repassant el seu CV, veig que sí, però no la recordava. Tan l'un com l'altre són, per mi, la revelació de l'any.

D'Anna Moliner, d'Ivan Labanda, de la Nina... què dir. Em quedaria amb la veu i amb la capacitat interpretativa de l'Anna, amb la vis còmica de l'Ivan, i amb els falsets de la Nina.

Una cinquantena de músics, un cor amb no sé quants components... Vaja, que estic que encara no m'ho crec.

La ironia és que aquest musical l'ha produït EM+P (El Musical Més Petit), quan "Carousel" ha estat el musical més gran que s'ha fet aquesta temporada a Barcelona.

Amb ganes que arribi el juliol de 2019 per gaudir d'un altre gran musical a l'aire lliure.

John i Jen (Teatre Gaudí, 2018)

Dotze anys després de les grans interpretacions de Laia Piró i de Jordi Vidal al Versus, torna John i Jen, aquesta vegada amb Anna Valldeneu i Marc Pociello, al Teatre Gaudí.

Ens trobem davant d'un musical molt especial per la història que explica. Una història trista i tendra, en la que, de ben segur, tots els qui hem perdut un tiet abans que nasquéssim ens hi podem sentir identificats.

El so, des de la grada del tècnic, és força millor que des de les grades que queden a dreta i a esquerra d'aquesta. Aquest cop he aconseguit seguir gairebé tots els diàlegs.

La resta, perfecte, impecable. Personalment potser em quedaria amb el repartiment que vaig veure fa 12 anys, potser perquè -i ara que no se m'enfadi ningú- els actors eren una mica més joves, i podien donar més joc als personatges quan aquests són nens petits. Però en realitat crec que hi ha una part de "primer impacte" que no puc deixar de banda, i és que fa 12 anys, aquesta història em va tocar l'ànima.

Només dos apunts: en un moment que es parla de l'edat, dels anys, falta un pronom feble a la rèplica "Tinc set". Hauria de ser "En tinc set"

I l'altra observació: les garlandes lluminoses de nadal arriben a molestar una miqueta, ja que tenen una intensitat i patró d'encesa/apagada que contrasta amb el nivell de llum de l'escena, que és més baix, en alguns moments. Vaja, que arriba a molestar / distreure una miqueta, aquesta garlanda.

Tota la resta està perfecte. Qui busqui un musical per anar a veure ara a l'estiu, que no busqui més: és aquest. Bé, tampoc n'hi ha gaires més, les coses com són.

Gats (Alfarràs, 2018)

Fins fa 15 dies no tenia ni la més remota idea que hi haguessin grups de teatre que muntessin espectacles de teatre musical a les terres de Lleida. Un cop més, sort de Twitter. Sinó, continuaria sense saber que existeix el grup L'Acudit.

I a més, no fa quatre dies que fa teatre, no. Fa 35 anys! Realment durant molts anys, en aquest país, alguns tipus d'informacions culturals han circulat ben poc.

La qüestió: aquest any muntaven Cats. I jo, cap a Alfarràs, que aquest musical encara no l'havia vist mai, i menys en català. I encara menys en català occidental.

El resultat: un espectacle de 55 minuts amb una selecció dels números més importants de l'espectacle original. En aquest cas, agraeixo aquest esforç de síntesi, ja que és un espectacle que, pel que n'he vist i per les peces que n'he sentit al llarg dels últims anys, no estaria pas a la llista dels meus favorits, de manera que un resum sempre va bé si es tracta d'un espectacle que ja saps que no et farà tornar boig.

Doncs el nivell d'interpretació, cant, dansa... era prou bo! La música, enllaunada. Un so excel·lent (gens de reverberació), cosa que té molt de mèrit, ja que els pavellons poliesportius mai són recintes fàcils de sonoritzar. La il·luminació, correcta. I no dic bona perquè em van sobrar les ràfegues de llum cap al públic a l'escena de lluita dels gats.

El 35è aniversari es va celebrar al final, amb un discurs de... 15 minuts, i un pastís. De la mateixa manera que es va fer un esforç per resumir la dramatúrgia de Cats, no hauria anat malament fer-ne un altre per resumir el text del manifest. També discreparia una mica dels agraïments: es va destinar molt de temps a agrair la feina de l'equip del grup de teatre, però en canvi els actors van saludar en un tres i no res. Segur que no era la intenció, però van quedar una mica en un segon pla.

Per no tenir teatre municipal, bravo també per les cadires: de plàstic i ben còmodes, i això que Alfarràs no arriba als 3.000 habitants. En canvi, cert municipi del que m'abstindré d'escriure el nom, tot i tenir 34.000 habitants i ínfules de ciutat (per mi, realment no ho és), té unes cadires de fusta per als espectacles a l'aire lliure absolutament antidiluvianes, autèntiques màquines de tortura per a l'esquena. Ho sento, però és que m'exaspera veure com municipis 10 vegades més petits tenen coses tan bàsiques com unes cadires més còmodes.

En fi, tornant a l'espectacle: amb ganes de veure què preparen per l'any que ve. I amb ganes que facin alguna funció a les 18:00, per exemple, que per a la gent de fora ens aniria força millor. Si pot ser ;-)

Un apunt final: crec que en aquest espectacle vaig presenciar l'acoblament més gran del que he estat testimoni. L'origen: un copet totalment intencionat a un micròfon de l'escenari per part d'un nen del cor massa trapella. El resultat: una reverberació que gairebé ensorra el pavelló. Per sort va aguantar.

Un ianqui a la cort del rei Artur (L'Alternativa de Sabadell, 2018)

"Un ianqui a la cort del rei Artur" és, segurament, un dels musicals més curiosos que he vist mai.

Curiós per la història -que no coneixia-, curiós per les peces musicals -des de musicals a soul-, i curiós per qüestions col·laterals.

Comencem per aquestes qüestions col·laterals. La primera és el teatre en si. No recordava que -a part de tenir sofàs-, és l'únic que conec que té els lavabos DARRERE l'escenari, i que són compartits amb els actors. La segona qüestió és la diferència de la durada de l'espectacle, entre l'anunciada i la real. Mentre que al programa indicava 95 minuts, en realitat durava... una hora més!

Continuem per la selecció de peces musicals. Doncs era ben variada, i anava des de cançons de teatre musical fins a una peça d'Aretha Franklin. No sé si per què algunes peces estaven ficades una mica amb calçador, o per quin motiu, però en algun cas pensava "i ara, per què canten?", sensació que fins ara no havia tingut mai a cap espectacle. El fet que els actors no anessin microfonats dificultava força seguir la lletra de les peces, segons qui les cantava. I això que jo estava assegut a la fila 2.

Pel que fa a la història, doncs curiosa, tot i que crec que és un tema que podria donar per una obra més còmica, amb més gags. Vaja, per un altre text diferent.

De les interpretacions en voldria destacar una: la de la joveníssima Clàudia Orriols, que interpreta el paper d'Helena. Gens sobreactuada, natural, sincera... Li veig un gran futur sobre els escenaris.

Un petit detall: al minut 1, quan el ianqui apareix a l'Edat Mitjana, les persones que el troben aconsegueixen obrir les cremalleres de la seva motxilla amb una rapidesa i agilitat sorpresives, per no haver-ne vist mai cap.

T'odio, amor meu (La Lírica de Sant Andreu, 2018)

Ahir vaig anar a veure el "T'odio, amor meu", de La Lírica de Sant Andreu, en una de les dues úniques sessions que havien programat.

Amb aquest musical tinc un problema: mentre que la música de Cole Porter em torna absolutament boig, els textos de Dorothy Parker i la recurrència al telèfon, que si truca, que si no truca, em cansen i m'avorreixen.

És l'únic musical que m'agrada molt, però al mateix temps no m'agrada gens. Cosa curiosa on les hi hagi.

Llegeixo que els textos d'aquesta escriptora nord-americana tenien un enginy càustic, que eren sarcàstics i punyents. I sí, segurament sí, però també són terriblement lents, tediosos i avorrits, sobretot quan els intercales entre peces musicals que si una cosa tenen, és ritme i swing. No sé si, tècnicament, aquest seria un dels primers Jukebox musical de la història del teatre musical català. Si no ho és, se li assembla bastant.

La música, formidable, és incapaç de contrarestar la lentitud de les escenes de text, que fan que el musical acabi sent llarg com un dia sense pa, i sembli que no s'acaba mai. I no és un problema d'aquesta producció andreuenca, és un problema de base, del llibret de Dagoll Dagom. De musicals amb composicions de Cole Porter se n'han fet uns quants, al llarg de la història. I de tots, lamentablement aquest trobo que és el menys reeixit.

Amb tot, des de La Lírica de Sant Andreu s'ho han treballat bé. Bones veus, bones coreografies (genial la "floss dance" final)... Ara bé, la música, aquest cop estava enregistrada, però des del meu punt de vista tenien butlla papal per fer el que volguessin, després d'haver muntat, fa poc, una "La Bella Helena" de gran nivell.

Una cosa que sí que miraria de millorar per als futurs muntatges és l'accent d'alguna actriu, i també tot el tema de correcció lingüística -dubto molt que a la traducció de Dagoll Dagom hi hagués cap castellanisme o ús incorrecte d'algun verb; ara no en recordo cap exemple concret -tinc una memòria de peix-, però sí que tinc el record que em va sobtar sentir algunes paraules o expressions-.

Segurament serà un sacrilegi dir que "Jesus Christ Superstar", el següent musical que muntaran, no m'agrada, però "això és el que hi ha" ;-)

Els 10 musicals pendents de veure

He vist bastants musicals. Uns quants, si he de dir la veritat. Aalgun cop ho he calculat, i em surt que n'he vist prop d'un 30, és clar que és una xifra gairebé impossible de calcular, perquè una cosa és calcular-la sobre el nombre de musicals més populars -com és el cas-, i l'altra sobre el total de musicals que s'han escrit al llarg de la història arreu del món. Aleshores la xifra baixaria en picat.

Fins ara la majoria els he pogut veure en directe, sigui en alguna representació professional d'aquí (una gran part), en alguna representació amateur (una bona colla), o fora del país (aquests els podria comptar amb els dits d'una mà).

Alguns els he vist al cinema. He de confessar que les projeccions de musicals estan molt aconseguides, però continua sense ser el mateix que veure'ls in situ.

I d'altres, a través de Youtube o d'alguna altra via similar. No és el mateix, però és la darrera opció si no queda cap altra alternativa.

Però encara n'hi ha uns quants que tinc pendents de veure per primera vegada. I uns altres que ja he vist al cinema, però em moro de ganes de veure'ls en directe. En tot cas, per un motiu o un altre, encara no s'ha donat l'ocasió de veure'ls en directe. Són aquests:

- Annie get your gun
- Anything goes
- Crazy for You
- Gypsy
- Little Mary Sunshine
- Oliver!
- On the Town
- Oklahoma!
- Show Boat
- Wonderful Town

No hi ha res impossible, però dubto que mai els pugui veure a Barcelona, ja que només en comptadíssimes ocasions arriben produccions de fora. I difícilment alguna companyia local podrà muntar musicals de gran format, com són la majoria dels de la llista. A banda, que no em sona que existeixin traduccions al català de cap d'aquestes obres. Per no parlar dels drets, tema que no controlo, però que sospito que deuen ser ben cars.

També sóc enormement escèptic de veure mai a cap d'aquests musicals al Temporada Alta. L'últim musical de producció forana que van portar va ser el Hot Mikado, i començo a pensar que es devia tractar d'un error de contractació, perquè des d'aleshores no han portat mai més res de semblant.

I en els festivals d'estiu, tampoc és que hi tingui cap fe. El de Perelada només porta produccions de caire clàssic, per un target de públic bastant granadet (en tots els sentits). El de Cap Roig només programa algun musical infantil, i para de comptar. El dels Jardins de Pedralbes es limita a portar "dives" internacionals (que està bé, però no és el mateix). I el Grec programa la Nit de Musicals, que és una mica com el concert de "dives" internacionals, però amb "dives" locals (que també està molt bé, però tampoc és el mateix). I s'ha acabat.

Bé, caldrà veure la línia de programació d'Onyric - Teatre Condal, que ara mateix és l'única esperança, però molt em tempo que apostarà més per musicals d'autors contemporanis i de format mitjà. O sigui, que tampoc crec que programi mai cap dels musicals dels que tinc ganes de veure.

Em tocarà viatjar.

La Família Addams (Gironella, 2018)

Si no arriba a ser perquè coadministro el compte de Twitter de la feina, on seguim diferents mitjans de comunicació de Catalunya, mai hauria sabut que a Gironella hi ha una coral anomenada Estel, i que aquesta coral estava a punt de representar-hi "La Famíla Addams": les úniques mencions a aquest musical les han publicat comptes de mitjans de comunicacions locals del Berguedà. Cap notícia a cap compte més o menys especialitzat en la matèria.

La qüestió: uns Addams al cor del Berguedà. I uns Addams molt decents. El guió s'havia adaptat, transportant la casa dels Addams a Gironella mateix. Cal destacar la valentia de muntar uns Addams en un poble que no arriba als 5.000 habitants. Són pocs els pobles on es veuen grups amb aquesta energia.


Tots els protagonistes microfonats, música en directe, i acústica de la sala impecable (excepte per una freqüència d'aguts que rebotava al fons de la sala), una sonorització, a nivell de PA, de les millors que recordo, i no és conya). Alguns dels efectes de so anaven una mica desajustats, però tot és qüestió d'assaig.


Pel que fa a la interpretació, en general era correcta, si bé hi havia diferències importants entre els protagonistes. Per posar quatre casos, mentre que l'expressivitat i la vocalització de la Dimecres (Jana Mozas) eren extraordinàries, i l'aplom de Mortícia (Clàudia Jiménez) era més que significativa, Gómez (Josep Rodríguez), amb una mirada baixa -cap al director d'orquestra?-, un registre de veu excessivament greu i un ritme de parla lent i monòton, no aconseguia donar al personatge el caire seductor i juganer que havia de tenir; i Fètid (Daniel Lázaro) em va semblar que cantava en un registre incòmode, cosa que es notava en el resultat (em sap greu, però crec que va desafinar gairebé tota l'estona).

El ritme excessivament lent de moltes interpretacions va fer que es perdés part del ganxo que té aquest musical, fins al punt que el públic va riure pocs dels acudits del guió, i això que n'hi ha de boníssims, de manera que només pot voler dir que no varen ser "llançats" amb l'habilitat necessària. També era una primera funció, tot s'ha de dir.

Per cert, una cosa que em fa patir molt és quan veig que s'acaba un número musical, i que ha d'anar aplaudit, veure que el públic no s'arrenca a fer-ho. En aquests casos, de vegades faig el primer "clap" i després ja s'arrenca la cosa, però sempre he pensat que les companyies haurien de tenir algú que el fes, aquest primer "clap", perquè sinó és un patir de dimensions còsmiques, veure com passen dècimes de segon (o segons) i no aplaudeix ningú.

No em voldria oblidar del nombrós cor situat a banda i banda de l'escenari, que reforçava vocalment els moments grupals, i de la música en directe, que l'he esmentat molt ràpid, però és un element que valoro, i molt.

Tampoc voldria deixar de remarcar la qualitat del vestuari, les excel·lents caracteritzacions, i una escenografia limitada però funcional i efectiva.

Si pogués, faria tres recomanacions: eliminaria tots els "bueno" del guió, miraria de trobar alternatives a tots els accents girats -en aquesta traducció n'hi havia un munt-, i suggeriria a la coral que creés un compte de Twitter per poder seguir les seves novetats amb una mica més de facilitat.

La Vie Parisienne (Opéra National de Lyon, 2007)

Tinc algunes sospites que estic una mica enganxat a Offenbach en general, i a "La Vie Parisienne" en particular. Vaig veure "Oh, my god, Barcelona!" (l'adaptació que se'n va fer fa poc) des de l'estrena al Parc Sandaru, la vaig tornar a veure al Maldà, a Celrà, i també vaig veure'n l'última representació, a La Planeta. Quatre vegades. I s'ha acabat, perquè ja no hi haurà més gira. I encara, fa poc, en vaig veure una versió bastant infumable a París mateix, cosa que ja de per si té tela.

Però, per alegria meva, fa pocs dies em vaig topar amb el vídeo que deixo més avall. I vaig flipar. Tant, que em vaig comprar el DVD d'aquesta producció francesa de fa 11 anys. L'acabo de veure, i he flipat en colors.

Una versió multitudinària, contemporània, escenogràficament més que ben resolta, musicalment impecable... Se m'acaben els adjectius.

Algunes coreografies m'han recordat bastant a les de la producció barcelonina. Alguna cosa em fa sospitar que s'hi varen basar. Si va ser així, va ser tot un encert.

Jo només puc dir que, a qui li agradin les operetes, l'alegria de viure i les grans melodies, no es pot deixar perdre aquesta joia.

Billy Elliot (Sala Cabanyes, 2018)

Amb aquesta ressenya intentaré ser el màxim de curós possible, ja que tinc algunes reserves cap a l'espectacle que vaig veure ahir dissabte a la Sala Cabanyes de Mataró. Intentaré ser el màxim de precís possible amb el que vull dir, ja que l'espectacle, en general, em va agradar.

És sabut que Billy Elliot és un musical dels que requereixen una implicació de moltíssims actors, ja que entre uns i altres poden ser entre 40 i 50 persones sobre l'escenari, entre les quals dos nens que han de cantar, i un ha de ballar clàssic. Només per haver muntat un musical d'aquesta envergadura, doncs, tot plegat ja té un valor extraordinari.

Dit això, he de reconèixer que fa uns anys vaig veure la versió d'aquest musical que es va fer a Teià. Era la primera vegada que veia aquest musical, i em va deixar molt impactat. Segurament hi va influir molts aspectes, però en recordo especialment dos: la música en directe i el nivell interpretatiu dels dos nens protagonistes (bé, allà, noi i noia d'uns 12 anys, aproximadament), que, a més de cantar, ballar i interpretar, feien un petit número de claqué.

És a dir, a Teià hi vaig veure una versió que, tot i no tenir unes llums o una escenografia espectaculars, era molt bona en uns altres elements que, particularment, valoro molt.

Explico tot això perquè s'entengui que el meu punt de vista està, ho vulgui o no ho vulgui, condicionat.

La versió de la Sala Cabanyes està bé en molts aspectes: en llums (excepte al número "Electricitat", que enlluernen en excés), en so (impecable), en escenografia (resolutiva i funcional), en coreografia (correctíssima), i en interpretació, dansa i cant de la immensa majoria dels actors.

Però -i aquí, si us plau, que no se m'ofengui ningú-, però potser en Billy l'interpreta un actor que és una mica massa petit. O, potser no és massa petit, però li faltava una mica de nivell de dansa, no ho sé. Pel que llegeixo aquí, inicialment va ser escollit pel paper de Michael, però després de fer diversos assajos es va considerar que també podia interpretar el paper de Billy. Valoro tremendament l'esforç, i segurament d'aquí a uns mesos hauria estat perfecte, però crec que era una mica prematur assignar-li aquest paper.

Pel que fa a la música enllaunada, imagino que és per una qüestió de costos. Ara bé, sempre, sempre, sempre és molt millor si és interpretada en directe.

Però és un musical que s'ha de veure. Perquè, punyetetes a banda, està molt bé. Per la història, per moltes melodies, i perquè encara que certes coses no siguin al 100% com potser t'agradaria que fossin, tenen un valor immens. No descarto tornar-hi per veure Billy interpretat per Joan García, però pot ser complicat encertar el dia, ja que enlloc s'anuncia els dies que actua l'un o l'altre.

Dues punyetetes a mode de "bonus track": la fila de leds que ressegueix els passadissos feia pampallugues vermelles, cosa que molestava bastant. I el petit llum de la directora musical enlluernava una miqueta (des del pati de butaques es veien els leds).

Les versions

Si tingués coneixements de música podria escriure amb propietat sobre les diferències concretes que hi ha entre una versió i una altra d'una mateixa composició musical, i esplaiar-me sobre el món de l'orquestració.

Com que no tinc aquest tipus de formació, em quedaré posant un exemple del que per mi és un èxit pel que fa a orquestracions diferents: "I got rythm", de George Gershwin.

Tothom coneix la versió original, a piano.



Doncs bé, aquesta mateixa peça, un cop orquestrada, és a dir, adaptada per a orquestra, pot arribar a sonar de maneres molt diferents.

Per exemple, hi ha l'orquestració per al musical "Crazy for you", que pot sonar així o així (prefereixo la primera). Resulta especialment curiós escoltar les petites o grans diferències que hi ha entre les diferents versions de la mateixa orquestració: segons qui ho dirigeixi, qui ho toqui, com s'enregistri... hi pot haver canvis prou significatius. Jo em quedaria, de totes, totes, amb la versió que va emetre la PBS l'any 1999 i amb la versió del festival de Stratford de l'any 2014. Respiren un aire de naturalitat que no tenen les dues versions que he enllaçat al principi del paràgraf.

Però de "I got rythm" també hi ha l'orquestració per al musical "An American in Paris", aquesta, que no té res a veure amb la de "Crazy for You". I ens podríem posar a buscar diferències entre diferents enregistraments, si existissin.

I podríem continuar posant exemples d'altres orquestracions d'aquesta mateixa peça, possiblement una de les més versionades de la història de la música, però crec que ja queda prou clar.

Dit d'una altra manera: una bona orquestració farà que una mateixa cançó prengui aires radicalment diferents, la farà encaixar en el context que convingui, i sobretot farà que soni diferent i evitarà que cansi. Només d'aquesta manera s'entén la pervivència de peces com "I got rythm".

Amb això també vull dir que de ben segur que hi ha moltes persones que s'han quedat amb la versió primigènia de les cançons, versió que potser troben poc agraïda a l'oïda, però potser desconeixen les orquestracions que se n'han arribat a fer, i com de bé arriben a sonar.

Al sud del Paral·lel (Plaça Major d'Olot, 2018)

Necessito parlar d'"Al sud del Paral·lel", l'espectacle de Carlos Gramaje i Júlia Sardà. A veure, estava programat a les 7 de la tarda a l'aire lliure un 24 de febrer en ple centre comercial d'Olot. Què podia sortir malament?

Sis fantàstics graus de temperatura, unes comodíssimes cadires de fusta antidiluvianes (quan invertirem en cadires més còmodes?), i uns trepanants decibels -més de 80- que només es poden explicar per algun problema de sordera del tècnic de so.

L'espectacle en si, entre fluix i fluixíssim: una dramatúrgia que no s'aguanta per enlloc, dues peces de "Boscos Endins" amb playback de la veu femenina (com a mínim al final no ho amaguen i donen les gràcies a les veus originals, Anna Moliner i Annabel Totusaus)... Per la resta, un repàs autobiogràfic a la trajectòria de Carlos Gramaje. Un autohomenatge amb tota regla, en el que l'ego regalima per l'escenari. Això sí, fantàstiques veus, fins i tot en aquestes condicions pseudosiberianes.


Zero escenografia, tan sols unes simples projeccions amb alguns fragments dels musicals que s'interpreten, espurnejades per unes imatges bastant anodines per farcir visualment la peça que s'està cantant. Cal dir que talla bastant el rotllo el moment entrevista amb Mònica Terribas i posterior peça pròpia que no és de teatre musical.

Tot plegat podria passar més o menys desapercebut a Barcelona, on els espectacles que són una mica fiasco es barregen amb tota la resta d'oferta de teatre musical de la ciutat. Però a Olot, on l'oferta d'aquest gènere és entre escassa i nul·la, sincerament, s'ha notat, i molt. I no només per l'espectacle en si, sinó per la ubicació que els programadors han escollit. Com si no tinguéssim un Teatre Principal o una Sala Torín on poder programar aquestes coses! Espero que no hi tingui res a veure que aquest espectacle l'ha programat una àrea de l'ajuntament que no és la mateixa que gestiona la cultura de la ciutat.

Això sí, èxit total d'assistència d'olotins i visitants per veure aquest espectacle. Sincerament, no m'ho esperava.

On i quan veure musicals fora del circuit comercial

Fora dels circuits comercials, hi ha algunes ocasions durant l'any que es pot veure teatre musical, sense que se'n facin ressò els canals informatius habituals. Acostumen a ser representacions d'escoles o de grups amateurs, i habitualment la qualitat dels muntatges és més que decent. En moltes ocasions la música és en directe. Són oportunitats d'or per descobrir nous musicals, veure nous talents i no avorrir-se, en definitiva.

Normalment les representacions segueixen un patró temporal, de manera que es poden tenir -algunes amb més facilitat, i les altres amb menys- marcades al calendari. De ben segur que en aquesta llista hi falten esdeveniments, però és una primera aproximació:

Gener

Teatrandreu (Teatre Núria Espert, Sant Andreu de la Barca): cada any estrenen una obra, i en ocasions és un musical. Música en directe.


Finals de gener - principis de febrer

Institut del Teatre (Barcelona): representacions dels alumnes. Entrada gratuïta, però cal recollir-la 2 hores abans a taquilla. Música en directe.


Gener o març

Projecte de l'Escola de Música de Girona: representació d'un musical per part dels alumnes de l'escola. Música en directe.


Febrer

Espai 104 - Aules (Barcelona): representacions dels alumnes. Cal comprar l'entrada anticipada a l'escola. Música enllaunada.


Abril

Espai 104 - Aules (Barcelona): representacions dels alumnes. Cal comprar l'entrada anticipada a l'escola. Música enllaunada.


Maig

La Lírica de Sant Andreu (Barcelona): estrena d'un musical. Música en directe.


Setembre

Teatre Auditori Agustí Soler i Mas (Navarcles): estrena del musical de la temporada de l'escola Manresa Teatre Musical. Al llarg dels mesos següents acostumen a fer bolos a Solsona, Berga i Manresa (Teatre Kursaal). Música enllaunada.

Projecte "Fem un musical" (inicialment a l'Atlàntida de Vic, ara sembla que a Igualada): projecte pedagògic amb alumnes de les escoles de la ciutat.


Novembre

La Lírica de Sant Andreu (Barcelona): estrena d'un musical. Música en directe.


Tot l'any

Teatre del Sol (Sabadell), Teatre Sant Vicenç (Sabadell), Sala Cabanyes (Mataró), Orfeó Martinenc (Barcelona), Centre Sant Pere Apòstol (Barcelona)... Generalment, música enllaunada, tot i que amb excepcions.


Cada dos anys

Casino L'Aliança del Poblenou (Barcelona): l'escola Aules hi celebra la seva mostra, en la que participen tots els alumnes representant un musical.

La comèdia dels errors (Institut del Teatre, 2018)

Una de les coses que he après és que, si vols veure teatre musical, has de tenir les orelles ban parades. O el que és el mateix, estar molt pendent de diferents comptes de Twitter, perquè no et pots refiar d'una sola font d'informació (malgrat que darrerament n'han aparegut -i desaparegut- d'especialitzades).

Un dels llocs on fins l'any passat no havia posat mai els peus era l'Institut del Teatre: un espai fora del circuit comercial on fins fa poc ni em plantejava que el públic en general hi pogués entrar a veure res.

L'any passat hi vaig poder veure un curiós "Urinetown". I aquest any, "La comèdia dels errors". Per poc no se m'escapa, perquè tot el que soni a Shakespeare em fa mandra, molta mandra. Sort en vaig tenir de l'afegit "el musical", que em va portar a fer un cop d'ull a la Wikipedia, on em vaig adonar que en realitat aquesta "comèdia dels errors" era el musical "The boys from Syracuse", títol en anglès que mentalment sí que tinc associat, ja d'entrada, al concepte "musical".

L'espectacle, impecable. Música en directe, uns actors que en cap moment et planteges que són estudiants... A destacar les dots interpretatives i la vis còmica de Jaume Ortanobas, que es menja l'escenari. Vaja, que podia passar perfectament per un espectacle comercial.

L'únic "però", l'entrada d'una de les actrius un compàs abans del que tocaria en una de les peces musicals de l'espectacle. Bé, en realitat, a una de les peces que no formen part de l'espectacle original, perquè cal dir que a la partitura i al llibret s'hi han afegit referències a altres estils i gèneres (des de l'òpera als pastorets), de vegades en forma de simple pinzellada, i altres vegades números sencers.

Encara un últim "però": la reivindicació final sobre el fet que hi hagi més dones als escenaris de Barcelona. Sonava estrany dit en un espectacle on precisament, com a mínim dos dels papers masculins eren interpretats per dues actrius.

Actualitzo: aquest musical té un parell de peces que jo qualificaria d'addictives: "Sing for you supper" i "Oh, Diogenes". Grandíssimes composicions que escoltaries centenars de vegades sense cansar-te'n.

A bit of Broadway (Teatre Municipal de Girona, 2018)

Per segon any, l'Escola de Música de Girona ha creat un musical de gran format per fer brillar el talent i per demostrar que no cal desplaçar-se a Barcelona per estudiar aquesta disciplina.

Aquests són els objectius. Els ha assolit?

En primer lloc, cal destacar la qualitat de la proposta. L'argument de l'espectacle és escàs, però suficient com per no ser un simple jukebox. El repertori, excel·lent: peces d'"Annie Get Your Gun", "Kiss me, Kate", "West Side Story", "Oklahoma"... I el repartiment, desigual (cosa que és absolutament normal en aquests casos), però amb alguns actors als que albiro un futur prometedor. A banda del noi amb el paper més còmic -disculpeu-me, no en sé el nom-, també destacaria molt especialment la noia que al vídeo promocional fa de claqueta:

Ara bé, dit tot això, tres qüestions. La primera: el poc respecte d'una petita part del públic, que es pensa que anar al teatre és com anar a veure futbol, que es pot comentar la jugada en veu alta tota l'estona. Doncs mireu, senyors meus, no. Si hi aneu per compromís, perquè hi surt un familiar vostre, poseu-vos a dalt de tot, on podreu xerrar tant com vulgueu i com a mínim no molestareu a ningú. O, sabeu què? Si nou sabeu estar en silenci, millor que no aneu al teatre.

La segona -i aquesta, directament relacionada amb l'espectacle-: la correcció lingüística. Mai fins ara m'havia trobat amb un espectacle on els "bueno", els "vale" i els "lo" formessin part del text. Si se suposa que es vol fer un espectacle com déu mana, oi que cuidaran la llum, el so, el vestuari, el cant, la dicció, la dansa i la interpretació de tots els actors, o la música (que, per cert, era en directe)? Doncs en aquest cas s'ha oblidat de cuidar la correcció lingüística. Quedava molt incoherent.

I la tercera -també sobre l'espectacle en si-: el fet de cantar en anglès en un musical amb els diàlegs en català. Vejam, entenc perfectament que la majoria de la gent (i m'incloc en aquest grup) tenim més presents les versions originals dels temes que no pas la seva versió catalana -si és que n'hi ha-. I que, per tant, sempre sona millor a l'oïda la versió original. Però resultava estrany que, al mig d'un diàleg en català entre dos enamorats, de sobte es posessin a cantar en anglès. A banda, existeixen traduccions de com a mínim 9 de les peces que s'hi van interpretar. Aleshores, per què no traduir la resta, i fer-les totes en català? Des del meu punt de vista, hauria estat molt més coherent. I hauria donat visibilitat al col·lectiu dels traductors, que també fan una feina imprescindible per acostar els musicals al públic que parla altres llengües.

P.D. L'"Anything you can do, I can do better" coral no em va acabar de convèncer, li restava part del seu encant com a peça per a dos.

I responc a la pregunta del principi: sí, evidentment que aquest espectacle ha demostrat que hi ha talent tan de professorat com d'alumnat, però si s'hagués cuidat el nivell lingüístic, i s'hagués apostat per fer l'espectacle íntegrament en català, tot plegat encara hauria estat molt més rodó.